Dictamen de la Comisión J...o del 1993

Última revisión
01/07/1993

Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 99/1993 del 01 de julio del 1993

Tiempo de lectura: 5 min

Tiempo de lectura: 5 min

Relacionados:

Órgano: Comisión Jurídica Asesora de Cataluña

Fecha: 01/07/1993

Num. Resolución: 99/1993


Cuestión

Reclamación de indemnización instada por A, profesor de un centro público educativo, por los daños sufridos en su vehículo

Contestacion

ANTECEDENTS DE FET

Es dedueixen del Dictamen.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'Administració ha d'indemnitzar quan ha produït un dany als particulars com a conseqüència del funcionament dels serveis públics.

Així ho disposa, pel que fa a Catalunya, la Llei 13/1989, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, que recull el principi de responsabilitat objectiva consagrat a l'art. 106.2 de la Constitució, explicitant que s'aplicarà ?en els termes que estableix la legislació vigent?. Aquests termes són bàsicament els que precisen la Llei d'expropiació forçosa, de 16 de desembre de 1954, en l'art. 122, i la Llei de règim jurídic de l'Administració de l'Estat, de 26 de juliol de 1957, en l'art. 40, en establir la necessitat que concorrin diversos requisits perquè l'acció de responsabilitat prosperi i entri en funcionament el mecanisme reparador.

Aquests requisits, segons han estat interpretats per la jurisprudència i la doctrina, es poden enunciar així: efectiva realitat d'un dany, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones; que el dany o lesió patrimonial patit pel reclamant sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte, sense intervenció estranya que pogués influir en el nexe causal alterant-lo, i que no s'hagi produït força major.

II. Amb la finalitat, doncs, de determinar si hi ha o no responsabilitat patrimonial de l'Administració, en aquest cas sotmès a dictamen, s'ha d'analitzar si concorren els requisits esmentats per fer viable la pretensió indemnitzatòria.

En aquest sentit, cal dir que els de forma es compleixen tots en haver-se presentat la reclamació dins els termini legalment establert i davant del conseller d'Ensenyament que és el competent per conèixer i resoldre la petició en ser públic el centre, suposat responsable dels fets ocorreguts. Acreditats aquests requisits i en analitzar els de fons veiem també que es dona el primer d'ells, és a dir, que el dany sigui real, efectiu, individual i avaluable econòmicament, trets aquests que es desprenen de l'expedient i que sense cap mena de dubte podem afirmar que es donen en aquest cas. Així, A va sofrir desperfectes en el seu vehicle quan estava aparcat a prop del centre, desperfectes que han estat valorats en 47.955 pessetes segons el pressupost que s'adjunta.

Ara bé, el fet de l'existència d'aquest requisit no pressuposa la responsabilitat de l'Administració sinó que han de concórrer cumulativament tots els anteriorment descrits, especialment que el dany hagi estat conseqüència del funcionament dels serveis públics per acció o per omissió en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte.

Aquesta expressió ?serveis públics? ha estat interpretada sovint per la jurisprudència en un sentit molt ample, identificant-la amb qualsevol actuació o tasca administrativa i considerant que la titularitat del servei justificava per si mateixa la imputació dels danys de l'Administració.

Ara bé, aquesta interpretació s'ha de matisar i s'ha d'adaptar al supòsit concret i, en aquest sentit, la Comissió ha manifestat reiteradament el criteri que els danys han de ser ?conseqüència? directa del funcionament del servei públic, sense que sigui suficient el fet d'haver estat simplement relacionats amb aquest o haver-ne estat mera ocasió.

Així, per tal de poder imputar els danys a un ens públic, s'ha de donar una relació immediata de causa-efecte, entre l'actuació de l'Administració, ja sigui per acció o per omissió i el dany produït al particular, la qual cosa no succeeix en aquest cas, com ara veurem.

III. En primer lloc, recordem que el vehicle del professor que va resultar malmès, quan aquest estava donant classe, es trobava fora del recinte escolar. En aquest sentit, podem afirmar que, per més amplitud que es vulgui donar al contingut del servei públic de l'ensenyament és clar que aquest no pot comprendre la funció de vigilància dels vehicles propietat dels professors quan aquests estan exercint l'activitat docent i atribuir al centre escolar unes funcions que no té. Manca, per tant, en principi, el títol d'imputació per atribuir a l'Administració d'Ensenyament l'activitat causant dels danys.

IV. En segon lloc, a més de no donar-se la imputació, no ha quedat acreditada l'existència de la relació de causalitat entre el funcionament del servei i els danys produïts al vehicle, ja que no s'acredita realment qui va ser l'autor dels desperfectes.

El reclamant només manifesta que li van trencar la porta del cotxe a cops de pedra. La directora fa constar que el dia dels fets i abans de l'hora de sortida la cap d'estudis i el reclamant, com a tutor, van cridar l'atenció a un alumne per la poca capacitat d'autocontrol que mostrava, però, en el seu informe no especifica que fos aquest menor el causant dels desperfectes, ni que haguessin sospites fonamentades d'aquesta actuació.

Tampoc no es desprèn de l'expedient que hagués cap testimoni dels fets ni que els dies següents s'hagués portat a terme per part de l'escola cap tipus d'investigació o interrogatori per descobrir el causant dels danys. No ha quedat provat, per tant, que l'autor fos cap alumne de l'escola, la qual cosa ens fa considerar que podrien haver estat també terceres persones alienes al centre, exteriors, per tant, al servei que trencarien el possible nexe causal entre l'Administració educativa i els danys ocorreguts, exonerant aquesta de responsabilitat.

Altrament, el fet que el professor estigués, en el moment en què es van produir els desperfectes en el seu vehicle, realitzant la tasca docent que li corresponia dins l'horari lectiu, no és element suficient en aquest cas, perquè no s'ha acreditat, per afirmar que el dany s'ha produït com a conseqüència de la prestació del servei d'ensenyament, sinó durant l'exercici d'aquest, cosa ben diferent als efectes de responsabilitzar l'Administració.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada per A, professor d'un centre públic educatiu, pels danys soferts en el seu vehicle.

 

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga

LIBROS Y CURSOS RELACIONADOS

Investigación y docencia en Derecho: nuevas perspectivas
Disponible

Investigación y docencia en Derecho: nuevas perspectivas

V.V.A.A

16.71€

15.87€

+ Información

En el taller de un constitucionalista
Disponible

En el taller de un constitucionalista

Ignacio Álvarez Rodríguez

17.00€

16.15€

+ Información

Trilogía. Justicia a escena: ¡acción!
Disponible

Trilogía. Justicia a escena: ¡acción!

V.V.A.A

30.90€

29.35€

+ Información