Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 91/1995 del 18 de mayo del 1995

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A ante el Instituto Catalán de la Salud a consecuencia de la asistencia sanitaria prestada

Contestacion

ANTECEDENTS

1. Com a conseqüència d'un traumatisme produït al colze dret, l'11 de desembre de 1991, la Sra. A va acudir a una àrea de gestió de l'Institut Català de la Salut, on li diagnosticaren una epicondilitis i li efectuaren infiltracions i un tractament antiinflamatori.

Atès, però, que la patologia no millorava amb aquest tractament i que persistia el dolor, el traumatòleg d'un hospital li aconsellà, el 2 de juny de 1991, que se sotmetés a una intervenció quirúrgica de inserció de la musculatura epicondilea, que es va dur a terme el dia 25 del mateix mes.

2. En la primera revisió del postoperatori, efectuada el 7 de juliol, s'aprecià poca millora i es recomanà a la pacient fisioteràpia. En la següent visita del dia 28 de setembre se li diagnosticà un quadre de miàlgia, indicant-li novament rehabilitació amb fisioteràpia i/o electroteràpia.

El mes d'abril de 1993, s'objectivà que persistia l'epicondilitis, una tendinitis bicipital dreta i síndrome del canal carpià bilateral. Davant d'aquest quadre àlgid i la insuficiència de musculatura generalitzada de la pacient es desaconsellà l'actuació quirúrgica i se li tornà a establir fisioteràpia regular i constant, que no seguí.

3. El 5 de gener de 1993 la Sra. A va ser atesa en un altre hospital, on va romandre ingressada fins al dia 15 del mateix mes, a causa d'una caiguda que li provocà una fractura espiroide del terç mitjà de la tíbia esquerra que requerí la practica d'una reducció dels fragments ossis que s'immobilitzaren amb guix.

4. En un control efectuat el 8 de març de 1993 es constatà, mitjançant radiografia, un retard en la consolidació de la fractura que obligà a mantenir el guix fins que una nova radiografia realitzada el maig mostrà signes inicials de consolidació. En aquest moment se substituí el guix per polaina de protecció i s'indicà recuperació funcional a la pacient, que es va dur a terme des del 23 de juny de 1993 fins al 5 de gener de 1994.

El 25 de juny de 1993 s'aprecià que el call ossi estava format i, el 9 de setembre, s'objectivà una completa consolidació de la fractura. En la darrera visita efectuada el 21 de febrer de 1994 s'evidencià un lleuger recurvatum de tíbia així com un balanç articular complet i muscular satisfactori, motius pels quals es va remetre la pacient a control per especialista.

El mes de maig de 1994 persistien els dolors de colze i tíbia, si bé a l'exploració s'apreciaven moviments complets i absència de signes inflamatoris.

5. El 14 d'abril de 1994 la Sra. A va formular una reclamació d'indemnització de 45.000.0000 pessetes davant l'Institut Català de la Salut per considerar que les seqüeles que patia, i que la invalidaven per treballar i per portar una vida de relació acceptable, eren conseqüència de la deficient assistència mèdica i administrativa que va rebre en les diferents institucions de la sanitat pública.

En l'escrit de reclamació proposà la pràctica d'un conjunt de proves.

6. El lletrat instructor de l'expedient, el 27 de maig de 1994, va emetre diligència d'ordenació, mitjançant la qual notificava a la reclamant l'obertura del termini probatori tot indicant-li les proves que havien estat admeses i, el 31 d'octubre de 1994, li atorgà tràmit de vista i audiència. Durant aquest termini va comparèixer la seva representant legal i formulà al·legacions.

A l'expedient administratiu consta la història clínica de la reclamant, cor-responent a les diferents institucions sanitàries que la van atendre així com l'informe valoratiu de l'assistència mèdica prestada, emès pel CRAM el 30 de setembre de 1994, en què fa constar que el tractament i seguiment mèdics foren els correctes i adequats.

7. El lletrat de l'Institut Català de la Salut, el 3 de març de 1995, va proposar desestimar la reclamació formulada per considerar que no existia relació de causalitat entre el resultat lesiu i l'acte mèdic prestat i, el 29 de març de 1995, va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat i Seguretat Social en què sol·licitava el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. La responsabilitat patrimonial de l'Administració pels danys patits pels particulars en els seus béns o drets com a conseqüència del funcionament dels serveis públics es troba a l'article 106.2 de la Constitució espanyola i està regulada a l'article 139 i següents de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú; al Reial decret 429/1993, de 26 de març, pel qual s'aprova el Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial; així com a l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat.

Aquesta normativa concreta i determina quins són els requisits que s'han de donar per tal que entri en joc l'institut de la responsabilitat de l'Administració i que, en aquest cas, es concreten en l'existència d'un acte mèdic; un dany real, efectiu i avaluable econòmicament que el particular no tingui el deure jurídic de suportar; una relació causal, entre la lesió i el funcionament del servei públic, de caire directa immediata i exclusiva i que no es tracti d'un cas de força major.

A més dels anteriors requisits, per tal que la reclamació prosperi, cal també que aquesta s'hagi formulat abans del termini d'un any d'ençà del fet que la motivà o d'ençà que es manifestà o establí l'abast de l'efecte lesiu.

II. La reclamació d'indemnització instada per la Sra. A reuneix tots els requisits formals necessaris.

Quant a la legitimació activa no suposa cap problema ja que la reclamant és la persona directament afectada per l'assistència prestada. Pel que fa a la passiva, aquesta correspon a la Generalitat, perquè els centres en els quals fou tractada la reclamant són de la seva titularitat. En relació amb la representació, es vol fer palès que malgrat no s'ha acreditat, cal donar-la per vàlida en no haver estat controvertida per l'Administració activa.

Tampoc no se susciten problemes de prescripció ja que amb posterioritat a la interposició de la reclamació la reclamant encara continuava essent controlada per la sanitat pública de les lesions que donaren lloc a la reclamació sobre la qual ara es dictamina.

III. Un cop analitzades totes les qüestions de forma, pertoca ara analitzar el fons de l'assumpte per tal de determinar si l'Administració sanitària és responsable de les seqüeles que pateix la reclamant i, per tant, té el deure jurídic de rescabalar-les.

El dolor i la resta de seqüeles limitatives al·legades per la reclamant constitueixen un supòsit de dany efectiu, la realitat del qual s'ha acreditat mitjançant diversos informes mèdics i del centre de rehabilitació. Igualment, les esmentades limitacions funcionals s'individualitzen en la persona de la Sra. A i són susceptibles d'ésser valorades econòmicament, si bé pel que fa a aquest darrer aspecte es fa necessari puntualitzar que la xifra reclamada no s'ha acreditat ni justificat.

IV. Del que s'ha dit fins ara no hi ha dubte que la reclamant pateix uns danys en forma de seqüeles. No obstant, per tal que aquestes puguin ser jurídicament rellevants als efectes de la responsabilitat patrimonial de l'Administració cal que concorri un vincle causal entre elles i l'actuació de l'Administració sanitària. És a dir, és necessari que les lesions que pateix la reclamant s'hagin produït com a conseqüència de l'assistència que se li dispensà en les diferents institucions sanitàries i del tractament que s'instaurà per guarir les patologies que inicialment presentava.

Per tant, la qüestió rau en determinar si l'Administració sanitària va funcionar correctament en les diverses actuacions i manipulacions mèdiques que va dur a terme i si la limitació funcional del colze i de la tíbia li són imputables o no. Per aquest motiu haurem d'examinar el desenvolupament dels fets.

En el cas sobre el qual es dictamina la reclamació es fonamenta en una manca d'estudi en profunditat a l'hora d'establir el diagnòstic; en l'omissió de proves que haurien permès un diagnòstic diferencial; en la manca de tractaments alternatius que completessin el convencional que es va dur a la pràctica, així com en dilacions i dicotomia assistencial de les dues lesions que presentava la reclamant.

Les anteriors al·legacions en què es basa la reclamació formulada són reconduïbles a dos aspectes concrets del mal funcionament dels serveis sanitaris. L'un, de caire administratiu pel que fa a la dicotomia assistencial i, l'altre, de caire estrictament mèdic, que es manifestà tant a l'hora de diagnosticar la patologia del colze com en el moment d'aplicar el tractament corresponent.

Plantejada la qüestió en aquests termes es fa necessari ponderar i avaluar els diferents factors i circumstàncies en joc, a l'efecte de poder establir la corresponent conclusió.

V. Pel que fa al primer dels citats aspectes es fa necessari assenyalar que si bé les dues patologies de la reclamant són de caire traumatològic i, per tant, pertanyents a una mateixa branca de la medicina de la qual se'n ocupen un determinat tipus de facultatius ?els metges especialistes en traumatologia?, cal no oblidar que es van produir en dos moments ben diferents, l'una, l'any 1991, i, l'altre, l'any 1993, i que fou la reclamant qui, trobant-se sota control de l'hospital referit pel que fa a la primera de les patologies, voluntàriament va decidir acudir a un altre hospital quan s'esdevingué la segona, segons ha declarat, per motius de proximitat amb el seu domicili particular. Igualment, cal tenir present que, no es desprèn de l'expedient, ni la reclamant tampoc no ho al·lega, que en cap moment hagués sol·licitat que s'unifiqués en un sol centre el tractament i seguiment de les dues patologies.

Com a consideració de caire general es vol deixar constància que, malgrat els dos centres que van assistir a la reclamant pertanyen a la sanitat pública, cada un manté la seva pròpia organització i estructura i funcionen de manera autònoma. La circumstància comuna abans esmentada no pressuposa per si mateixa cap tipus de relació ni vincle o intercomunicació pel que fa a control i seguiment de pacients ja que cada un s'ocupa dels que li són propis.

Per tant, la reclamant no pot pretendre, si ella expressament no ho indica, que cada un dels centres conegui les patologies que li tracta l'altre i encara menys que, sense haver-li estat prèviament sol·licitat, traslladi la pacient a un altre hospital per motius de comoditat.

VI. Pel que fa a l'aspecte mèdic abans assenyalat i centrant-nos concretament en el tema del diagnòstic es vol fer palès que, de les manifestacions de la reclamant, es trasllueix una certa disconformitat o si més no desconfiança envers el que s'establí per a la patologia de colze.

La reclamant però no ha fonamentat ni argumentat de cap manera en què es fonamenten les seves declaracions, motiu pel qual no poden passar de simples sospites. Per contra, el CRAM ha informat que les dues dades objectives en què es basa un diagnòstic ?simptomatologia i exploració? eren clares en el cas de la reclamant i, per tant, el diagnòstic també. Igualment ha declarat que en les posteriors exploracions efectuades a la pacient, el novembre de 1992 i juny de 1993, persistien clarament els signes indicadors de l'epicondilitis.

I és precisament aquesta certesa i seguretat en el diagnòstic que s'efectuà el que feia del tot innecessari un estudi més profund i la pràctica de noves proves en-caminades a establir-ne un de diferencial.

En relació amb l'altra qüestió plantejada i relativa al tractament instaurat per la patologia de colze, que és considerat com a insuficient per la reclamant, s'ha de dir el mateix que ja hem apuntat pel tema del diagnòstic: que la reclamant en cap moment ha demostrat ni ha acreditat en què basa aquesta afirmació; mentre que el CRAM ha argumentat que en aquest cas s'actuà tal i com s'ha de fer: inicialment s'establí un tractament conservador per tal d'intentar solucionar el problema i en no aconseguir-ho s'optà per intervenir quirúrgicament. Igualment ha declarat que l'operació era necessària i que el període de tractament previ i posterior a la decisió quirúrgica foren correctes i adequats, a l'igual que la tècnica quirúrgica emprada.

Per tant, d'acord amb l'anterior, i atès que davant de cada cas concret és el metge qui, com a professional de la sanitat que té uns coneixement especialitzats, pondera les circumstàncies en joc i actua segons el seu saber, hem de concloure que el tractament que se seguí va respondre a l'adopció d'un criteri mèdic individual, respecte del qual no s'ha desvirtuat la seva idoneïtat i que les seqüeles que pateix la reclamant són fruit de la seva pròpia idiosincràsia i de la mateixa naturalesa de la lesió soferta i consegüent patologia que, a partir del juliol de 1992, es complicà amb l'aparició de fibromiàlgia a les dues extremitats superiors.

A més de l'anterior cal prendre en consideració que part del tractament que s'establí a la pacient per intentar millorar la patologia del colze consistia en la pràctica de recuperació funcional que la pacient no seguí. Pel que fa a les seqüeles de tíbia, segons es desprèn de l'informe del CRAM, aquestes són fruït del tipus de fractura que va patir la reclamant ja que l'os es trencà en més de dos fragments no alineats i aquesta circumstància sol comportar, com ha succeït en aquest cas, problemes de consolidació els quals alhora també depenen de la naturalesa de cada pacient.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada per la Sra. A davant l'Institut Català de la Salut a conseqüència de l'assistència sanitària prestada.

 

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga