Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 87/1996 del 28 de marzo del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por los Sres. A y B por la disfunción motora del esófago que sufre su hija, y que atribuyen a una intervención quirúrgica y al control médico posterior

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 16 de desembre de 1986, la filla dels instants fou atesa al servei d'urgències d'un hospital afectada de tos de predomini nocturn, febre, regurgitacions matinals i vòmits postprandials.

Segons declarà la mare, les regurgitacions i els vòmits es venien produint des del primer i segon any de vida.

Fruit de les proves practicades ?esofagografia, ecografia i manometria esofàgica? se li diagnosticà una acalàsia de la qual fou intervinguda (miotomia de Heller) el 6 d'abril de 1987 i el diagnòstic de la qual es confirmà posteriorment mitjançant estudi anatomopatològic.

Durant el postoperatori s'aturaren els vòmits, la tolerància a la dieta oral fou bona i la pacient patí una pneumònia per aspiració.

2. El dia 15 del mateix mes se li donà l'alta hospitalària, sota la indicació d'acudir a control a consultes externes a finals de mes.

En aquest control se li efectuà un trànsit esofagogàstric duodenal (TEGD) i una Rx que evidencià una millora important. Tant en aquesta visita com en la posterior (29 de juny de 1987) la pacient referí no patir vòmits ni regurgitacions i menjar bé.

3. Després d'haver romàs set anys totalment asimptomàtica, el mes de febrer de 1994 s'adreçà a consultes externes de la mateixa institució, per causa d'una disfàgia progressiva als sòlids, de 3-4 mesos d'evolució, i dolor toràcic amb la ingesta.

En aquest hospital se li practicà una TEGD i una esofagoscòpia (que donaren resultats normals i descartaren l'estenosi) i se la remeté a un segon hospital, on li efectuaren una manometria esofàgica que informà d'aperistaltisme i d'hipoperistaltisme i evidencià una pressió de l'esfínter esofàgia baixa i sense relaxació.

4. Inicialment s'optà per seguir un tractament farmacològic però, davant la intolerància presentada es va sotmetre la pacient a un programa de dilatacions esofàgiques que es van dur a terme el 17 de juny, el 15 de juliol i 8 d'agost i que provocaren una millora de curta duració. Així mateix, es programà una nova dilatació que no es pogué dur a terme per raons mèdiques.

5. El mes de gener de 1995 s'adreçà la pacient al servei digestiu del segon hospital, on programaren una dilatació per al mes de juliol, però com a conseqüència del resultat de la fibrogastroscòpia s'hagué d'ajornar fins al mes d'agost. En aquest moment la disfàgia havia empitjorat fins afectar els aliments semisòlids.

Arribada la data convinguda, els pares de la menor no autoritzaren la dilatació ni una intervenció quirúrgica si bé posteriorment canviaren aquesta decisió i permeteren la dilatació.

6. El 14 de juliol de 1995 els pares van formular una reclamació administrativa prèvia a la via civil davant l'Institut Català de la Salut en reclamació de 900.000.000 pessetes per considerar que l'alteració motora de l'esòfag que patia la seva filla era conseqüència de la intervenció quirúrgica a què es va haver de sotmetre l'any 87 per la negligència amb què aquesta es realitzà i a una manca de control mèdic regular posterior a l'operació, que impedí la seva prevenció.

7. El 21 de juliol de 1995 es va emetre la corresponent diligència d'ordenació de l'expedient. L'octubre del mateix any el CRAM informà sobre l'assistència mèdica dispensada i el mes de novembre s'atorgà als reclamants tràmit de vista i audiència en l'expedient.

Durant aquest termini van comparèixer, sol·licitant còpia d'alguns documents, i formularen al·legacions.

8. El 14 de gener de 1996 el conseller de Sanitat va resoldre ampliar en sis mesos el termini per resoldre l'expedient. El dia 30 del mateix mes la lletrada instructora de l'expedient va proposar desestimar la reclamació formulada i el 21 de febrer de 1996 va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat en què sol·licitava el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. La competència d'aquesta Comissió per tal de resoldre el cas plantejat pels Srs. A i B, en la seva qualitat de representants legals de la seva filla menor d'edat, sobre la reclamació d'indemnització per la negligència en una intervenció quirúrgica a què va ser sotmesa la seva filla l'any 1978, les seqüeles de la qual es van presentar set anys després i encara no han cessat, es regeix per allò que disposa la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú. En aquesta disposició s'estableix una única jurisdicció competent per conèixer totes les accions de responsabilitat patrimonial dirigides contra les administracions públiques, és a dir, la jurisdicció contenciosa administrativa. El Reial decret 429/1993, de 26 de març, que aprova el Reglament de procediment de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial i que desplega els articles 140, 142, 143, 144 i 154 de la Llei 30/1992 inclou també la responsabilitat patrimonial de les entitats gestores i serveis comuns de la Seguretat Social que estiguin causats per o en ocasió de l'assistència sanitària.

El present Dictamen s'emet en compliment de l'article 87.4 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat i l'article 3.2.a) del Decret legislatiu 1/1991, de 25 de març, que aprova el text refós de les lleis reguladores de la Comissió Jurídica Assessora, en relació amb l'article 12 del citat Reglament de procediment.

II. La tramitació de l'expedient s'ha ajustat a la normativa prescrita en els articles 6 i següents del Reglament del procediment de les administracions públiques; s'ha acomplert el tràmit d'audiència previst en l'article 11 havent comparegut els interessats.

III. D'acord amb les disposicions aplicables en matèria de responsabilitat patrimonial de l'Administració, tenen dret a ser indemnitzats per part d'aquesta, els particulars que hagin patit qualsevol lesió, en la seva persona o els seus béns o drets, llevat dels casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament, normal o anormal, dels serveis públics i existeixi un dany efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb la persona o grup de persones.

Els requisits que s'exigeixen per a l'efectivitat d'aquestes indemnitzacions són que existeixi una actuació de l'Administració pública amb un resultat danyós que no sigui conseqüència de força major; que existeixi una relació de causalitat entre l'acte administratiu i el dany patit i que el perjudicat no tingui el deure jurídic de suportar el dany.

IV. Però els anteriors requisits s'han de concretar quan es tracta de reclamacions formulades sobre danys patits en ocasió de les actuacions sanitàries. Aquesta Comissió ha declarat de forma reiterada en els seus dictàmens, d'acord amb la jurisprudència de la Sala Primera del Tribunal Suprem (així, les sentències de 7 de febrer i 6 de novembre de 1990, 11 de març de 1991 i d'altres) que en els actes d'assistència mèdica, l'obligació del personal sanitari és de mitjans i no de resultats, de manera que s'han de procurar al pacient totes aquelles atencions que la seva malaltia requereixi segons l'estat de la ciència mèdica, establint-se, però, l'obligació del reclamant de provar el nexe causal existent entre l'actuació de l'Administració sanitària i els danys patits.

V. Una de les qüestions que es podria presentar en la present reclamació és la possible prescripció de l'acció, donat que es reclamen per una actuació mèdica produïda l'any 1987. Aquesta Comissió considera que no ha prescrit el termini, perquè ens trobem davant d'un cas en què els hipotètics danys, conseqüència de l'activitat mèdica a la qual s'imputen, apareixen set anys després d'haver-se efectuat la intervenció mèdica i és doctrina constant del Tribunal Suprem que l'aparició de nous danys pot ser objecte de reclamació diferent en el moment posterior (Sentència de 9 de febrer de 1988).

VI. Dit això anterior, hem d'entrar a examinar si en el cas de la reclamació formulada pels Srs. A i B, com a representants de la seva filla menor d'edat, concorren les circumstàncies que segons doctrina reiterada d'aquesta Comissió poden donar lloc a indemnització.

Segons consta en els antecedents, la nena fou intervinguda amb la tècnica coneguda amb el nom de miotomia de Heller, per tal de solucionar els problemes que li plantejava l'acalàsia que patia; segons consta també en l'expedient, aquesta tècnica operatòria és la que s'empra en l'actualitat en aquests casos i l'efectivitat de la intervenció fou total durant un període de set anys en què l'acalàsia es mantingué asimptomàtica. L'any 1994 es van reproduir els símptomes de la malaltia i fou assistida llavors en el servei de pediatria d'un segon hospital, practicant-se-li les intervencions que es descriuen en els antecedents. Segons els pares de la nena, aquesta nova recaiguda és una conseqüència de la falta de diligència en la intervenció duta a terme en 1987.

La qüestió consisteix a determinar si la recaiguda en l'acalàsia que pateix la nena és una conseqüència de la malaltia o bé d'un tractament inadequat per part del primer hospital que la va atendre en la primera fase de la seva malaltia.

Vist l'expedient, cal declarar que, donada l'obligació de mitjans i no de resultats que implica a l'Administració sanitària en tota la seva activitat, no es dedueix que en cap moment l'actuació de l'esmentat hospital hagués tingut forma inadequada; segons consta en els informes mèdics que consten en l'expedient, l'acalàsia que pateix la nena és una malaltia que presenta els símptomes següents: dificultat en la deglució tant de líquids com de sòlids; regurgitació d'aliments retinguts a l'esòfag i freqüència de quadres respiratoris amb episodis de tos nocturna o pneumònies recurrents degudes a l'aspiració involuntària del contingut esofàgic o regurgitat. Segons l'informe mèdic valoratiu, malauradament, no existeix en l'actualitat cap tractament definitiu de la malaltia, que permeti restaurar l'activitat motora normal de l'esòfag als pacients que la pateixen.

De les actuacions mèdiques que figuren en l'expedient es dedueix que els metges que han atès la menor en els dos episodis aguts de la seva malaltia, han actuat aplicant les tècniques emprades i recomanades per la ciència mèdica en cada moment com a terapèutica de la malaltia i que el seu estat actual no és una conseqüència d'aquesta actuació, sinó de la mateixa malaltia. D'on es dedueix que l'activitat duta a terme per l'hospital va ser correcta i ajustada a aquesta obligació de mitjans. Que l'actuació dels metges que la van atendre a l'hospital fou correcta es demostra en el fet que durant un llarg període de temps no es van presentar els símptomes de la malaltia i que, en la segona manifestació de l'acalàsia, i després de les actuacions mèdiques posteriors, la nena presenta càrdies sense oferir resistència i per retrovisió s'observa càrdies obert permanentment, per la qual cosa està donada d'alta, donat el seu bon estat de salut, restant solament sota el control de consultes externes.

 

VII. En conseqüència d'això anterior, cal establir que no s'ha provat l'existència d'una relació de causalitat entre l'actuació sanitària i el resultat final, ja que les seqüeles que pateix la nena s'han d'enquadrar en aquells supòsits intrínsecs a la malaltia com a tal, sense que es pugui dir que són derivats de la intervenció a què es va sotmetre l'any 1987, que no s'ha provat que s'hagués realitzat sense la diligència professional deguda en qualsevol tipus d'intervenció, ans al contrari, es va aplicar la tècnica aconsellada en el tractament de la malaltia.

CONCLUSIÓ

Aquesta Comissió considera que s'ha de desestimar la reclamació instada pels Srs. A i B per la disfunció motora de l'esòfag que pateix la seva filla, i que atribueixen a una intervenció quirúrgica i al control mèdic posterior.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga