Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 79/1996 del 21 de marzo del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el profesor de un centro público educativo, el Sr. A, por los daños causados en su vehículo

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 2 d'octubre de 1995, el cotxe del Sr. A, professor d'un institut de formació professional, va resultar malmès mentre estava dins del recinte escolar en un espai habilitat com a pàrquing.

2. El dia 9 del mateix mes, l'afectat va reclamar, davant el conseller d'Ensenyament, l'abonament de les despeses derivades d'aquest incident que, segons factura d'un taller de planxisteria, xifren 46.400 pessetes.

3. Mitjançant certificat de l'endemà dia 10, el director de l'escola corroborà la versió dels fets donada per l'interessat i el 23 la secretària de la Delegació Territorial del Departament d'Ensenyament, va trametre a la Secretaria General del Departament tota la documentació relativa a la reclamació juntament amb l'informe de la delegada territorial.

4. El Servei de Recursos i Informes Jurídics, el 25 de gener de 1996, va proposar desestimar la reclamació formulada i el 2 de febrer de 1996 va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller d'Ensenyament sol·licitant el Dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'Administració de la Generalitat, segons l'article 87.1 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, respon patrimonialment dels danys i perjudicis que sofreixin els particulars per causa del funcionament dels serveis públics, segons els termes establerts en la legislació vigent.

Aquesta és la manera com es recull en l'ordenament català la institució de la responsabilitat administrativa, el fonament constitucional de la qual el trobem a l'article 106.1 de la Constitució espanyola i està desplegat actualment a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i pel seu reglament.

D'acord amb la normativa esmentada, tant la doctrina com la jurisprudència consideren que, per tal que l'acció de responsabilitat prosperi i el perjudicat tingui dret a ser indemnitzat, cal que s'hagi produït un dany real i efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones. A més, és necessari que l'esmentada lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte i sense intervenció estranya que influeixi en el nexe causal, alterant-lo. I, finalment, que no s'hagi esdevingut per causa de força major.

II. De l'anàlisi dels requisits formals de la reclamació d'indemnització interposada es desprèn que qui l'ha instada gaudeix de suficient legitimació activa, ja que és la persona directament afectada pel sinistre. Ara bé, aquesta legitimació no ha estat acreditada. No obstant això, es tracta d'un fet que en aquest cas no té més importància perquè, segons veurem, la reclamació no pot prosperar.

Pel que fa al termini per reclamar, hem d'assenyalar que no es plantegen problemes de prescripció de l'acció exercitada, perquè si bé l'escrit de sol·licitud no porta data ni fou enregistrat formalment per l'Administració activa, d'altres dades col·laterals de l'expedient se'n desprèn que fou formulada dins de termini.

III. Pel que fa als requisits de fons de la reclamació formulada, és indiscutible que el professor ha patit un dany en un bé de la seva propietat ?ratllades i trencament del mirall? que s'ha acreditat mitjançant la factura del taller de planxisteria aportada pel reclamant.

Segons ens demostra també aquest document, es tracta d'un perjudici susceptible d'ésser avaluat econòmicament i la lesió és individualitzada pel fet que recau en el Sr. A.

En canvi, és palesa la manca de prova de les circumstàncies sota les quals es produí l'incident, motiu pel qual no es pot tenir per acreditada la relació de causalitat entre el funcionament del servei públic educatiu i la lesió patrimonial que el reclamant declara haver patit.

Cal tenir present que la parquedat de l'informe del director de l'institut, així com la manca d'informe de l'inspector i l'absència de testimonis presencials que puguin donar-ne fe, o si més no d'algun indici fonamentat sobre l'autoria, ens impedeixen tenir per incontrovertides les al·legacions fàctiques del reclamant. I el que és més, aquest, en el seu escrit de reclamació, ni tan sols al·lega quins són els motius que fonamenten la imputació que efectua del dany a l'Administració educativa.

En l'esmentada reclamació únicament declara que el vehicle es trobava dins el recinte de l'escola quan suposadament s'esdevingué l'incident però, segons la constant doctrina d'aquesta Comissió Jurídica Assessora, aquesta circumstància és del tot insuficient per atribuir jurídicament la lesió a l'Administració titular del recinte.

La manca de prova predetermina, sense més consideracions, la desestimació de la reclamació que s'ha formulat perquè no s'ha demostrat que els desperfectes del vehicle haguessin estat causats pel funcionament del servei públic educatiu, motiu que ens porta a considerar que la ratllada del cotxe i el trencament del mirall no es poden imputar a la seva condició de professor de l'institut ni per persones integrades dins la seva organització i disciplina.

 

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada pel professor d'un centre públic educatiu, Sr. A, pels danys causats al seu vehicle.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga