Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 77/1996 del 21 de marzo del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A por los daños sufridos por su hija en un centro público educativo

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El dia 19 de setembre de 1995, l'alumna B, de 7 anys d'edat d'un centre d'educació especial, va caure accidentalment a terra durant el temps d'esbarjo. A conseqüència de la caiguda es ferí el nas i es trencà una dent.

2. En data 22 de setembre de 1995, la directora del centre va adreçar al delegat territorial d'Ensenyament un escrit de comunicació del sinistre en el qual feia constar que la menor, que era una nena amb necessitats educatives especials, havia caigut al pati de l'escola quan estava sota la vigilància de tres adults, d'una manera totalment accidental sense la intervenció de cap altre alumne ni circumstàncies especials.

Aquests fets els ratificava un altre informe signat pels tres professors que vigilaven el pati.

3. En la mateixa data, el Sr. A, pare de l'alumna, en escrit adreçat al delegat territorial, demanà l'abonament de les despeses del dentista amb motiu dels danys ocasionats en l'accident escolar que, segons pressupost que acompanyava, sumaven 53.000 pessetes.

També adjuntava còpia del full del llibre de família corresponent a la seva filla.

4. Consta a l'expedient un informe de l'inspector d'Ensenyament sobre els fets ocorreguts el 17 d'octubre de 1995 i un altre informe de la directora del centre de 18 d'octubre.

Tota aquesta documentació, juntament amb l'informe del delegat territorial, es va remetre a la Secretaria General del Departament d'Ensenyament, en data 10 de novembre de 1995.

5. El 28 de desembre, la cap del Servei de Recursos i Informes Jurídics de la Subdirecció General d'Assessoria Jurídica del Departament d'Ensenyament va proposar desestimar la reclamació formulada per falta de nexe causal.

6. El 22 de gener de 1996 va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller d'Ensenyament sol·licitant el dictamen corresponent.

 

FONAMENTS JURÍDICS

I. La reclamació d'indemnització que se sotmet a dictamen d'aquest alt òrgan consultiu és la presentada pel Sr. A, el qual demana que se li abonin les despeses de dentista causades pel trencament d'una dent de la seva filla a causa d'una caiguda dins l'escola.

Abans d'estudiar si correspon o no a l'Administració l'obligació d'indemnitzar en aquest supòsit cal examinar la legislació aplicable al cas.

Així, partint del principi de responsabilitat patrimonial de l'Administració, consagrat a l'article 106.2 de la Constitució, i recollit també a l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, és d'aplicació la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, articles 139 i següents i el seu reglament en matèria de responsabilitat aprovat pel Reial decret 429/1993, de 26 de març.

Quant als requisits exigibles perquè es pugui parlar de responsabilitat de l'Administració els que recull la normativa esmentada són: l'efectiva realitat d'un dany, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones, que la lesió patrimonial sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte, sense intervenció estranya que pogués influir en el nexe causal alterant-lo i que no s'hagi produït força major.

II. Fixada la normativa aplicable, entrem a examinar si es donen els requisits abans esmentats, tot començant per analitzar les qüestions de procediment.

Així, la reclamació ha estat interposada correctament per una persona legitimada com és el pare de la menor, que acompanya per justificar-ho còpia del full del llibre de família referent a aquesta i ho ha fet dins del termini legalment establert. L'escrit ha estat també correctament presentat al cap de la delegació territorial competent, com així ho exigeix l'ordre de 16 d'octubre de 1991 que modifica la de 13 de novembre de 1989 que aprovà les instruccions que regulen les actuacions, els tràmits i les gestions a realitzar pels centres docents públics de nivell no universitari de Catalunya en determinats casos d'accidents o incidents. Si bé l'escrit no està adreçat al conseller d'Ensenyament, com és preceptiu, això ha estat reparat convenientment per l'Administració que ha remès totes les actuacions al Departament d'Ensenyament. Pel que fa a la resta dels informes que consten a l'expedient si bé destaca l'excessiva brevetat, la simplicitat dels fets exonera de majors justificacions.

III. No hi ha dubte que la menor ha sofert un dany que reuneix tots els requisits legals de lesió perquè, a més de no tenir el deure jurídic de suportar-lo, es tracta d'un dany real, efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat. Així es pot considerar el trencament de la dent que patí la menor a conseqüència d'una caiguda, la reparació de la qual ha estat valorada en 53.000 pessetes. No hi ha dubte tampoc que aquest dany s'ha produït dins l'àmbit del servei públic d'Ensenyament, ja que va tenir lloc en l'escola i durant l'horari escolar, més concretament durant l'hora d'esbarjo; és a dir, quan els menors estaven sota la custòdia del centre. Fets aquests que han estat confirmats per la directora del centre i pels mestres que es trobaven presents.

El que s'hagi produït l'accident sota aquestes circumstàncies ens podria fer pensar, en un primer moment, que estem davant d'un supòsit de responsabilitat patrimonial de l'Administració d'Ensenyament.

Ara bé, el principi segons el qual la mera titularitat de l'organització o servei justifica, per si mateixa, la imputació dels danys a l'Administració s'ha de matisar i adaptar a cada cas concret i no es pot aplicar amb caràcter general per a tots els supòsits, en el sentit de dir que l'Administració educativa és responsable de tot el que succeeix dins l'escola perquè podria donar lloc a situacions irracionals i injustes.

Aquesta Comissió en altres circumstàncies similars a aquesta s'ha pronunciat reiteradament en el sentit de dir que no és suficient que el dany o lesió es produeixi a l'escola i en horari escolar, sinó que cal analitzar si el funcionament del servei públic ha estat o no la causa de la lesió patida en una relació directa, immediata i exclusiva. En definitiva, s'ha de provar si hi ha hagut el requisit d'un nexe de causalitat entre l'activitat administrativa i el dany i també s'ha de fixar l'atenció en una possible ruptura del nexe causal com a conseqüència de l'actuació de la víctima o de tercers (dictàmens 114/1993, 159/1993, 96/1994, entre d'altres).

Recordem que el dany es va produir d'una manera totalment accidental quan la menor estava jugant al pati, i segons l'informe de la directora ?sense la intervenció de cap altre alumne ni cap circumstància especial que pogués motivar la caiguda?. Per tant, l'Administració no generà cap risc que hagués facilitat, provocat o agreujat la caiguda. D'altra banda, de l'informe dels mestres es desprèn que la vigilància del pati estava a càrrec de 3 adults per 15 alumnes; vigilància totalment correcta i suficient tenint en compte que es tractava d'un centre d'educació especial amb nens que precisen unes necessitats educatives específiques i que per aquest motiu als responsables del centre se'ls ha d'exigir un major rigor en les seves obligacions. Però això no significa que ?cualquier lesión que se produzca en un Centro Público de Educación Especial deba ser necesaria e irremediablemente indemnizada por parte del Estado? (Dictamen 1.104/1994 del Consell d'Estat).

Veiem, doncs, que el funcionament del servei públic d'Ensenyament no ha estat la causa decisiva i determinant dels danys patits per la menor ni que la lesió ha estat conseqüència de cap risc creat per ella o per falta d'una conducta més positiva i atenta dels professors responsables que hagués pogut evitar l'accident, sinó que s'ha produït com a resultat d'una caiguda accidental de la mateixa víctima, fet usual en menors d'aquesta edat.

No existeix, per tant, imputació de l'Administració en no donar-se el nexe causal necessari i, per tant, no està obligada aquesta a indemnitzar.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada pel Sr. A pels danys soferts per la seva filla en un centre públic educatiu.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga