Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 63/1995 del 06 de abril del 1995

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A ante el Instituto Catalán de la Salud a consecuencia de la asistencia sanitaria prestada

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El Sr. A, amb antecedents de paràlisi facial perifèrica dreta catalogada d'idiopàtica des dels 26 anys, va ser intervingut el 30 de maig de 1991 en un hospital, atès que se li havia observat pel Servei d'Otorrinolaringologia (ORL) una otitis mitjana i crònica esquerra i un gran colesteatoma a l'orella dreta. En la intervenció es va evidenciar un colesteatoma gegant que envaïa totes les cavitats i una fístula de LCR que es va obturar amb grassa abdominal. Després d'un postoperatori sense incidències fou donat d'alta el 14 de juny de 1991.

2. El 6 de juliol de 1991, el Sr. A ingressà per via d'urgències al mateix hospital per cefalea, postració i desorientació temporo-espacial, per la qual cosa va ser intervingut pel servei de neurocirurgia que li practicà una punció d'aspiració de l'abscés temporal. Fou novament intervingut el 9 de juliol de 1991 pel Servei d'ORL, practicant-li neteja de l'orella dreta i extirpació del greix subcutani implantat. Posteriorment, es va iniciar la rehabilitació funcional i va ser donat d'alta el 10 de setembre de 1991 amb seqüeles d'hemiplegia esquerra de predomini braquial podent deambular amb l'ajut d'una ortesi.

3. El 30 de maig de 1994 el Sr. A formulà reclamació administrativa prèvia a la via judicial civil davant l'Institut Català de la Salut pels danys i perjudicis ocasionats com a conseqüència de l'assistència mèdica prestada a l'hospital esmentat. El reclamant al·legà que les seqüeles causades li havien impedit portar una vida normal i desenvolupar l'activitat laboral, i que l'Institut Nacional de la Seguretat Social li havia reconegut una situació d'invalidesa permanent amb la qualificació de gran invalidesa.

En el seu escrit també fa constar que havia formulat denúncia davant d'un jutjat d'instrucció, que motivà la incoació de diligències prèvies, les quals van ser arxivades per considerar el Jutjat que els fets no eren constitutius d'infracció penal.

Mitjançant escrit de data 7 de juny de 1994 l'ICS va remetre la reclamació formulada a l'Àrea Jurídica i d'Organització del Servei Català de la Salut per ser l'organisme competent per tramitar-la i ho va notificar al reclamant.

4. A petició del director del Servei Català de la Salut, l'hospital va remetre la història mèdica del pacient, l'informe d'assistència i la resta d'antecedents clínics.

 

Posteriorment, es trameté l'informe mèdic valoratiu del Centre de Reconeixement i Avaluació mèdics de l'Institut Català de la Salut (CRAM), en el qual es fa constar que tant el diagnòstic com l'acte quirúrgic van ser totalment correctes i que la complicació que es va produir estava dins del risc quirúrgic d'una intervenció d'aquestes característiques.

5. A proposta del director de l'Àrea Jurídica, en data 24 de novembre de 1994, el conseller de Sanitat i Seguretat Social va ampliar en sis mesos el termini per resoldre l'expedient. Aquesta resolució fou notificada al reclamant. Així mateix, mitjançant escrit de 2 de gener de 1995 se li atorgà tràmit de vista i audiència en l'expedient. En data 19 de gener presentà escrit d'al·legacions en el qual ratificà la seva petició i va acompanyar una sèrie de documents.

6. El 22 de febrer de 1995, el cap de la Divisió d'Assumptes Contenciosos i Informes va proposar desestimar la reclamació presentada per considerar que el dany no era atribuïble al funcionament d'un servei públic i per la no concurrència del nexe causal entre l'assistència prestada i el resultat final.

Finalment, en data 9 de març de 1995, va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat i Seguretat Social en què sol·licitava el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. Consideracions prèvies

A) La intervenció preceptiva de la Comissió en aquesta mena de reclamacions d'indemnització ?en matèria de responsabilitat sanitària? deriva del Decret legislatiu 1/1991 (art. 3.2.a)), de l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i, especialment, del Reial decret 429/1993, de 26 de març, en endavant RPRP, d'acord amb el criteri mantingut per aquesta Comissió (Dictamen 229/94 i 6/95, entre d'altres).

B) Amb caràcter previ cal examinar si l'acció ha estat exercida dins de temps hàbil. El termini per exercir l'acció de responsabilitat patrimonial és d'un any segons estableixen els articles 142.5 de la Llei 30/1992 i 4.2, apartat segon, del seu Reglament en matèria de responsabilitat. Pel que fa a la determinació del dies a quo es regula d'una manera específica, en els articles esmentats, el còmput per als supòsits de danys físics o psíquics quan diu que ?el plazo empezará a computarse des de la curación o la determinación del alcance de la secuelas?.

En el cas que se sotmet a consideració, el reclamant va ser intervingut per segona vegada el 9 de juliol de 1991, i va ser donat d'alta el dia 10 de setembre de 1991, encara que certament amb seqüeles d'hemiplegia de predomini braquial. Consta a l'expedient examinat que el reclamant formulà denuncia davant el Jutjat d'Instrucció, que motivà la incoació de diligències prèvies que varen ser arxivades pel Jutjat en considerar que els fets no eren constitutius d'infracció penal. No obstant això, el reclamant ni en l'escrit inicial ni en el formulat en evacuar el tràmit d'audiència no ha aportat la resolució de l'arxiu de les diligències penals, ni ha dit quina era la seva data. Aquesta circumstància obliga a recordar a l'Administració activa que en aquests supòsits cal demanar a l'interessat que aporti aquella documentació.

Aquestes consideracions es fan perquè, si cal, es pugui ponderar l'existència de prescripció, ja que la mera constatació i permanència de seqüeles no transforma l'exercici de l'acció en imprescriptible. S'ha de tenir present que l'article 142.5 de la Llei 30/1992, preveu el còmput des de la ?determinación del alcance de las secuelas?. Per tant, una cosa és l'existència de seqüeles i una altra de diferent la determinació del seu abast.

C) L'anàlisi des del punt de vista formal, confirma que la tramitació de l'expedient s'ha ajustat a la normativa prevista en els articles 6 i següents del RPRP i, en particular, s'ha acomplert el tràmit d'audiència previst en els articles 11 de l'esmentat RPRP i 84 de la Llei 30/1992. El procediment es completa amb el present dictamen preceptiu.

II. Consideracions respecte del fons

A) La Llei 30/1992, en l'article 139, apartat 1 i 2, estableix els principis que presideixen la responsabilitat patrimonial i els requisits que han de concórrer-hi. Així, els particulars tenen dret a ser indemnitzats per l'Administració pública, per qualsevol lesió que pateixin en els seus béns o drets, llevat dels casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics; i, en tot cas, el dany sigui efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones. Per la seva banda, l'article 141.1 de la mateixa Llei estableix que només seran indemnitzables les lesions produïdes al particular que provinguin de danys que no tingui el deure jurídic de suportar d'acord amb la Llei. S'haurà d'analitzar, per tant, si hi concorren els esmentats requisits.

El particular fonamenta la seva reclamació en el fet que se li va prestar una atenció sanitària deficient ja que en la segona intervenció se li va produir una infecció que no havia d'haver-se produït i que, en tot cas, atès el risc de la intervenció havia d'haver rebut una major atenció hospitalària.

B) Convé advertir que el reclamant no precisa la quantia de la indemnització ja que entén que les seqüeles estan per determinar. Aquesta falta de concreció en el quantum de la indemnització no pot impedir la tramitació de la reclamació. Sobre aquest particular només cal tenir present que la norma exigeix que el dany sigui real, efectiu i avaluable econòmicament, la qual cosa no és incompatible amb el fet que la reclamació no precisi la quantia reclamada com ha tingut ocasió de recordar la jurisprudència. Però, a més, el Reial decret 429/1993, de 26 de març, que aprova el Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat, estableix en el seu article 6.1, en referir-se al contingut de la reclamació, que s'indicarà l'avaluació econòmica ?si fuere posible?.

Respecte de l'existència del dany individualitzat i de la seva possible valoració econòmica no hi ha res a dir-hi. Altra cosa és que aquell dany sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics sanitaris.

C) És freqüent que el major risc de les intervencions vagi acompanyat d'un increment de possibles complicacions. Aquestes contrarietats tant es poden presentar durant l'acte quirúrgic com en el postoperatori, però ni en un cas ni en l'altre ha de comportar necessàriament l'existència de responsabilitat, ja que com és sabut l'Administració sanitària només pot oferir una garantia de mitjans adequats però no de resultats. La diversitat de la naturalesa humana, la forma no exacta en què cursen unes mateixes malalties en diferents pacients i el caràcter perible de la condició del ser humà, lamentablement, influeixen en el funcionament del servei sanitari i delimiten la responsabilitat de l'Administració.

Aquestes consideracions fan que sigui especialment important no únicament l'autorització del pacient per ser intervingut, sinó que hagi estat informat del risc que comporta i de les possibles complicacions. Aquestes exigències es varen donar a bastament en el cas que s'examina ja que així ho va dir el cirurgià davant el jutge en dir que ?se advirtió a la familia y al propio paciente de que la intervención quirúrgica era una intervención de riesgo, tanto por lo que se refería al curso de la misma como por lo concerniente al postoperatorio en el que podían presentarse complicaciones?. Afirmació que, d'altra banda, el reclamant no nega, com tampoc no qüestiona la necessitat de la intervenció, tot i que considera que no s'havien d'haver produït les complicacions infeccioses.

En l'acte operatori es va trobar una gran tumoració (colesteatoma) a l'orella dreta de la mida d'una mandarina gran que envaïa totes les cavitats, destruint el nervi facial, el laberint i la còclea i, fins i tot, hi havia ?segons s'exposa a l'expedient? una fístula que donava lloc a una comunicació endocranial.

Arribats a aquest punt resulten, en el present cas, decisives les consideracions que el servei de valoracions respecte de l'assistència prestada. Sobre aquest particular diu ?pensem que tant el diagnòstic, que era molt evident, com l'acte quirúrgic, que era imprescindible, van ser totalment correctes i que la complicació que malauradament es va produir està dins del risc quirúrgic d'una intervenció d'aquestes característiques. Les seqüeles que es van produir després de la intervenció per evacuar l'abscés cerebral, es troben dins de les normals en una intervenció d'aquest tipus, ja que la literatura mèdica internacional parla d'una mortalitat de l'11-20 % i d'un 70-80 % de dèficits neurològics com podrien ser hemiparèsies, convulsions i altres seqüeles més greus?.

Per tant, en no quedar acreditat que hi hagi hagut un mal funcionament del servei públic sanitari, ja que el diagnòstic va ser correcte, les intervencions van ser necessàries i el tractament va ser l'adequat, resulta obligat declarar la inexistència de responsabilitat de l'Administració.

 

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada pel Sr. A.

 

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga