Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 62/1996 del 13 de marzo del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por los Sres. A, B y C, ante el Instituto Catalán de la Salud, a consecuencia de la asistencia sanitaria prestada a su madre

Contestacion

ANTECEDENTS

1. L'1 de febrer de 1991 la Sra. D va ingressar a l'Hospital General de la Vall d'Hebron, procedent de l'Hospital de Sabadell, afectada d'una síndrome d'hipertensió intracranial de 15 dies d'evolució.

L'exploració efectuada mostrà dèficits neurològics i la TAC cranial evidencià l'existència d'una lesió parietal dreta, compatible amb glioma.

Es va sotmetre la pacient a tractament medicamentós a base de corticoides i, en millorar el quadre neurològic que presentava a l'ingrés, es programà intervenir-la quirúrgicament el dia 5 del mateix mes però, arribat el moment, s'hagué d'ajornar l'operació per manca de llits a la UCI.

Igualment s'informà la pacient i els seus familiars que, dels dies 11 a 15 i 18 a 22 de febrer no hi havia quiròfans disponibles per a les operacions programades de neurocirurgia, motiu pel qual se'ls proposà de traslladar la malalta a un altre centre, però la pacient no acceptà aquest oferiment.

2. El 23 de febrer se li efectuà una altra TAC cranial de control que constatà la desaparició de l'edema que rodejava la lesió i es programà novament la intervenció pel dia 8 del mes següent. No obstant això, a partir del dia 2 de març es produí un empitjorament clínic de la pacient, amb aparició de múltiples lesions hipodenses a tot el cervell, glucèmies altes, un focus pneumònic basal dret, cultius d'orina positius, insuficiència respiratòria, hifes i coma.

Amb les exploracions que se li efectuaren el 6 de març se li diagnosticà un abscés cerebral per fongs del gènere aspergil·lus, i es va iniciar el tractament antibiòtic específic aquest mateix dia.

No obstant això, el dia 10 morí a les 13 h per causa d'un procés sèptic generalitzat pels fongs abans esmentats que afecta massivament el pulmó, encèfal, cor i ronyó.

3. Com a conseqüència d'una denúncia dels familiars de la difunta per imprudència mèdica, se seguiren diligències penals que finalitzaren mitjançant acte resolutori de 18 de novembre de 1992 pel qual es desestimà el recurs d'apel·lació interposat contra l'acte que decretà el lliure sobreseïment i arxivament de les actuacions.

4. Per tal d'interrompre la prescripció d'accions, el 22 de novembre de 1993, els fills de la difunta van trametre un telegrama a l'ICS sol·licitant una indemnització pels danys i perjudicis derivats de la mort de la seva mare, i el 21 de novembre de 1994, el seu apoderat formalitzà el corresponent escrit de reclamació, adreçat al director general de l'Institut Català de la Salut, en sol·licitud de 10 milions de pessetes.

Aquesta pretensió es fonamentava en el fet que el dany al·legat es produí per causa d'una negligència en el tractament i en l'atenció mèdica a la pacient. Concretament, s'al·legà: que la manca de llits a la UCI i posterior impossibilitat d'utilitzar els quiròfans provocà un retard en l'aplicació del tractament quirúrgic; que la substitució d'aquest tractament per l'administració continuada de corticoides agreujà i afavorí el desenvolupament i ràpida extensió del tumor; i, finalment, que l'Administració sanitària els hauria d'haver advertit sobre la imperiosa necessitat de traslladar la pacient a un altre centre on se li pogués extirpar el tumor.

5. L'1 de desembre de 1994 el lletrat instructor va emetre diligència d'ordenació de l'expedient i el 27 de febrer de 1995 el conseller de Sanitat va resoldre ampliar en 6 mesos el termini per resoldre'l.

Així mateix, el representant dels reclamants va comparèixer en l'expedient i sol·licità còpia d'alguns documents.

6. Per escrit de 6 de juny de 1995 els fills de la Sra. D, van manifestar la seva conformitat en finalitzar l'expedient mitjançant acord indemnitzatori per un import de 6.000.000 pessetes, així com la renúncia expressa a qualsevol acció administrativa o judicial que pogués correspondre.

7. L'instructor de l'expedient, el 12 de juny de 1995, va proposar l'acabament convencional de l'expedient mitjançant signatura d'un acord indemnitzatori i el 7 de juliol de 1995 va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat i Seguretat Social sol·licitant el dictamen corresponent.

8. El 26 de juliol de 1995 el president substitut de la Comissió Jurídica Assessora va adreçar un ofici al conseller de Sanitat mitjançant el qual sol·licitava, amb suspensió del termini per dictaminar, una informació complementària que va tenir entrada a aquest òrgan el 31 de gener de 1996.

FONAMENTS JURÍDICS

I. Els particulars tenen dret a ser indemnitzats per l'Administració pública per qualsevol lesió que pateixin en els seus béns o drets llevat dels casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament del serveis públics.

En tot cas el dany ha de ser efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones i només són indemnitzables les lesions que provinguin de danys que el particular no tingui el deure jurídic de suportar, d'acord amb la llei.

La normativa aplicable a aquest procediment de responsabilitat en matèria sanitària és la Llei estatal 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, a la qual ens remet l'article 87.1 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat i que estableix com a única jurisdicció competent la contenciosa administrativa per conèixer de totes les accions de responsabilitat patrimonial, cosa que es concreta específicament a l'exposició de motius i a la disposició addicional primera del Reial decret 429/1993, de 26 de març, pel qual s'aprova el Reglament de procediment de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial.

II. Pel que fa a les qüestions formals de la reclamació interposada, cal assenyalar que els reclamants no han acreditat estar legitimats activament per instar una acció d'aquesta naturalesa. Per tant, en cas de prosperar la reclamació en qüestió, fóra necessari que justifiquessin documentalment la seva condició de fills de la persona directament afectada per l'assistència sanitària prestada, extrem que demostraria suficientment la seva legitimació. Pel que fa a la representació es vol significar que l'escriptura de poder que se cita a l'escrit de reclamació hauria estat suficient per acreditar-la, però el seu text no consta a l'expedient que ens ha estat tramès, fet que mereix també les corresponents reserves.

En relació amb la legitimació passiva, aquesta indiscutiblement pertoca a la Generalitat perquè el centre al qual s'imputa la defectuosa assistència mèdica és de la seva titularitat. Igualment pertoca resoldre l'expedient al conseller de Sanitat ja que com acabem de dir, els presumptes danys s'han produït en un hospital de la Seguretat Social.

Així mateix, segons manifesta l'instructor de l'expedient en la diligència d'ordenació, es compleixen tots els requisits d'admissibilitat de l'article 6 del Reglament de responsabilitat patrimonial.

Quant al termini per reclamar, no se susciten problemes de prescripció, malgrat que el fet que motiva la reclamació va tenir lloc el 10 de març de 1991 i que aquesta no s'interposà fins al 21 de novembre de 1994, ja que hi hagueren actuacions d'ordre judicial que van interrompre el termini prescriptiu. És cert que el procés penal va concloure el 18 de novembre de 1992 per acte resolutori de l'Audiència Provincial de Barcelona i que el primer escrit de reclamació, tramès telegràficament, no es cursà fins al 22 de novembre de 1993. Però segons manifesta el representant dels reclamants ?i no ho ha controvertit l'Administració activa? l'acte que determina l'inici del còmput del termini prescriptiu, és a dir, l'acte resolutori de l'Audiència Provincial de Barcelona, de 18 de novembre, abans esmentat, no els fou notificat fins al dia 24 del mateix mes. Per tant, s'ha de considerar que la reclamació, tot i que per pocs dies, es formulà dins de termini.

III. Atès que no s'han detectat vicis de caire formal, és procedent d'entrar a analitzar el fons de l'assumpte plantejat a l'efecte de determinar si l'Administració sanitària s'ha de responsabilitzar del perjudici al·legat pels reclamants. En aquest sentit, el primer que es vol fer palès és que, en el cas sobre el qual es dictamina, es compleix el requisit d'haver-se produït un dany real i efectiu, com és la mort de la Sra. D, que s'esdevingué mentre estava sota tractament d'aquesta institució. Aquest dany és individualitzat i susceptible d'ésser valorat econòmicament.

IV. El que cal determinar ara és si la mort de la Sra. D fou conseqüència directa, immediata i exclusiva de l'assistència mèdica que se li dispensà a l'hospital de la Vall d'Hebron.

A l'hora d'emprendre l'estudi de la qüestió debatuda, cal partir de la base que la reclamació per la qual es pretén responsabilitzar l'Administració sanitària es fonamenta en tres motius molt precisos.

? En primer lloc, s'al·lega que per deficiències estructurals en el sistema hospitalari, que resulten dels antecedents, es retardà la pràctica d'una intervenció quirúrgica urgent.

? Com a conseqüència de l'anterior, se substituí aquell tractament per l'administració continuada de corticoides, els quals provocaren la immunosupressió i consegüent contracció d'una infecció oportunista, que fou la causa immediata de la mort de la pacient.

? I, en tercer i darrer lloc, s'al·lega una manca d'advertiment sobre la necessària imperiositat de traslladar la pacient a un altre centre on se li pogués extirpar el tumor.

En relació amb aquest últim aspecte, val a dir que, contràriament i d'una manera prou convincent, de l'expedient resulta que la pacient fou informada de la possibilitat de trasllat a un altre centre, on l'operació, segons sembla, s'hauria pogut dur a terme sense demora, trasllat al qual, potser induïda per una millora en el seu estat general, s'oposà aquella.

Aquest fet resulta de diferents extrems de l'expedient, com ara de l'informe del metge neurocirurgià, que, sense data, figura en el foli 61 de l'informe del mateix facultatiu, de data 14 de març de 1991, que figura en el foli 62, del full d'evolució, nota de data 11 de febrer, en el foli 74, o de l'informe del servei de neurocirurgia, de data 21 de març del mateix any, en el foli 97. A més, aquest aspecte és recollit en l'acte resolutori de 18 de novembre de 1992, de l'Audiència Provincial de Barcelona, segons el qual, ?ante una cosa necesaria [l'operació] y la negativa del paciente a ser trasladado ?que es igual a la aceptación del tratamiento a que está sometido? se hace una opción: continuar un tratamiento ante el que había una respuesta positiva y programar de nuevo la operación. Ello no puede convertirse en el argumento que contiene el juicio de reproche que pretende hacer a los facultativos?.

Però aquesta circumstància, que no cal posar en dubte, malgrat que totes les referències són fetes a partir del servei de neurocirurgia, no és l'única que cal ponderar.

V. En efecte, la primera referència a la possibilitat de trasllat a un altre centre no apareix fins al dia 11 de febrer de 1991, en una succinta indicació que consta en l'informe d'evolució, al citat foli 74 de l'expedient, segons la qual, ?la paciente no quiere trasladar a otro centro?, quan la malalta havia ingressat el dia 1 del mateix mes i quan, segons que resulta de l'informe del CRAM, de data 2 de maig de 1995 i que consta en el foli 112 de l'expedient, ?un cop aconseguit un estat general acceptable de la pacient (tractament antiedema cerebral amb corticoesteroides) el tractament quirúrgic havia de ser immediat?.

L'assoliment d'aquell estat general acceptable es degué produir i, com a conseqüència, es programà la intervenció per al dia 5 de febrer, per bé que aquesta no pogué tenir lloc per falta de llits en la UVI, segons que costa en el repetit historial, diligència d'aquesta data, full 74 de l'expedient. Però no és menys cert que, segons que indica en la seva declaració davant l'autoritat judicial el director mèdic de l'Hospital Vall d'Hebron, folis 31 i 32 de l'expedient, ?si dicho servicio [el de neurocirurgia] lo hubiese considerado urgente, no habría tenido ningún problema en cuanto a la intervención, dado que el hospital dispone aproximadamente de veinte quirófanos, sin tener en cuenta las urgencias?, tot afegint que ?a pesar de que tres quirófanos se encontrasen en reparación, tampoco afectaba a las posibilidades de que la paciente hubiera sido operada?.

És a dir, existí una apreciació mèdica errònia en no establir-se la urgència de la intervenció, un cop anul·lada la programació del dia 5, en el benentès que, d'haver-se considerat urgent l'operació, aquesta hagués pogut tenir lloc sense major demora. Davant d'aquest fet i atès que, segons totes les referències, la intervenció era l'única via existent per allargar la supervivència de la pacient, amb tota la relativitat amb què cal establir les conclusions en situacions com la que és objecte de consideració, és racional admetre l'existència d'una relació de causalitat entre aquella apreciació equivocada o, si es vol, entre la posposició sine die ?que resulta definitiva? de la intervenció quirúrgica i la posterior evolució de la malaltia, sense que sigui rellevant sobre això cap altra consideració.

Per tant, estem davant d'un dany avaluable i individualitzat ?article 139.2 d'aquella Llei estatal 30/1992?, que no és imputable a força major ?apartat 1 del mateix article? i que el particular no tenia el deure jurídic de suportar ?article 141.1?. Correspon, doncs, la indemnització.

VI. En congruència amb aquest plantejament, en la proposta de resolució subjecta a dictamen caldria suprimir, en la consideració primera, l'apartat b), epígraf ?deficiències estructurals de l'hospital Vall d'Hebron? i, en la consideració segona, els tres darrers paràgrafs, és a dir, des del que comença amb l'expressió ?finalment s'ha de destacar?.

Aquests tres paràgrafs tracten de fonamentar, precisament en la negativa de la pacient a ser traslladada a un altre centre, la fixació de la indemnització en la quantitat de sis milions de pessetes i no en la de deu milions, reclamada en escrit de 3 d'abril de 1994.

Queda ja establerta la irrellevància de la repetida negativa, quant al fons de la qüestió, i tampoc no ha de considerar-se determinant a l'hora d'establir la indemnització. És a dir, en termes estrictament jurídics, independentment de l'abast que, en les negociacions sobre això, s'hagi volgut donar a aquella negativa, la raó de la quantitat convinguda no és altra que el conveni entre parts, que és sens dubte la base de l'escrit dels reclamants, de data 6 de juny de 1995, on es redueix la seva pretensió a aquell import de sis milions de pessetes.

En aquest sentit, res no cal objectar a la quantia de la indemnització acordada.

CONCLUSIÓ

S'informa favorablement sobre la proposta de resolució relativa a la reclamació d'indemnització formulada pels senyors A, B i C, contra l'Institut Català de la Salut, en relació amb l'assistència prestada a la seva mare, senyora D, amb les observacions formulades al començament del fonament jurídic II i al final del fonament jurídic V.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga