Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 56/1995 del 23 de marzo del 1995

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A ante el Instituto Catalán de la Salud a consecuencia de la asistencia sanitaria prestada

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 2 d'agost de 1993, la Sra. A fou atesa al Servei d'Urgències d'un consorci sanitari d'una fractura desplaçada subcapital humeral esquerra. Com a conseqüència d'aquella se li col·locà un guix penjant i se la tornà a citar per al dia 4 d'agost.

2. L'exploració radiològica que se li efectuà en aquesta visita posà de manifest que, un cop relaxada la musculatura, no s'havia reduït el desplaçament dels fragments ossis, motiu pel qual, l'endemà dia 5, fou intervinguda quirúrgicament per tal de dur a terme la reducció i fixar-la amb agulles Kirchner, segons la tècnica de ?Garcia-Abad?.

3. En un control radiològic de rutina, dut a terme al cap de 8 dies de la intervenció, s'evidencià que s'havia produït un desplaçament secundari, que motivà una nova intervenció quirúrgica de la mateixa índole que l'anterior i que es realitzà el 16 d'agost de 1993.

El 27 del mateix mes se li donà l'alta hospitalària i el 21 de setembre es retirà el material d'osteosíntesi i inicià la recuperació funcional.

4. En una visita ambulatòria, que va tenir lloc el 21 de desembre, s'objectivà una espatlla amb limitació de la mobilitat, de la flexió i de la rotació externa. Davant d'aquesta situació s'indicà a la pacient la continuació de la recuperació funcional i nous controls clínics i radiològics als que no acudí.

Igualment, pel que fa a la recuperació, la Sra. A optà per fer-la en un altre centre aliè al consorci.

5. El 25 de juliol de 1994, la Sra. A formulà una reclamació d'indemnització, davant l'Institut Català de la Salut, en sol·licitud de 10.000.000 pessetes pels danys i perjudicis que se li derivaven de la primera intervenció quirúrgica a què fou sotmesa i consistents en seqüeles de dolor i limitació funcional. Segons manifestà, considerava que si l'esmentada operació s'hagués efectuat correctament no s'haurien produït les fatals conseqüències.

En l'escrit de reclamació la Sra. A designà uns advocats per a exercir la seva representació i defensa en aquest assumpte i, a petició de la Divisió d'Assumptes Contenciosos i Informes, el 14 de setembre de 1994, va comparèixer en l'expedient per ratificar-se en la designació.

6. A proposta del cap de la Divisió abans esmentada, el 15 de desembre de 1994, el conseller de Sanitat va ampliar en sis mesos el termini per resoldre l'expedient.

El dia 16 del mateix mes s'atorgà a la representant de la reclamant tràmit de vista i audiència en l'expedient. Durant aquest termini va comparèixer i va sol·licitar còpia d'alguna documentació i formulà al·legacions.

A l'expedient que ens ha estat tramès consta la història clínica de la reclamant, així com un informe emès pel cap del Servei del Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (COT) del consorci sanitari i l'informe valoratiu de l'assistència mèdica prestada, emès pel Centre d'Avaluació i Reconeixement Mèdic (CRAM).

7. El 17 de gener de 1995 la Divisió d'Assumptes Contenciosos i Informes va proposar desestimar la reclamació formulada per considerar que el dany al·legat no es derivà de l'assistència sanitària prestada al Consorci sinó de la lesió originària que va patir la reclamant.

Finalment, el 9 de febrer de 1995 va tenir entrada en aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat en què sol·licitava el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. En primer terme hem d'analitzar la competència d'aquesta Comissió per examinar l'assumpte que s'ha sotmès a la seva consideració i quina és la legislació aplicable al cas.

L'article 3.2.a) del Decret legislatiu 1/1991 disposa que la Comissió Jurídica Assessora haurà d'intervenir preceptivament en els expedients de reclamacions administraves d'indemnització de danys i perjudicis quan una llei així ho estableixi i, segons l'article 87.4 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, la proposta de resolució dels expedients relatius a responsabilitat patrimonial s'hauran de sotmetre a informe d'aquesta Comissió Jurídica Assessora.

Així mateix, la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (en endavant LRJPAC) i el Reial decret 429/93, de 26 de març, regulen també el tema de responsabilitat patrimonial de l'Administració, inclosa la que deriva de matèria sanitària.

Aquesta normativa concreta i determina els requisits que s'han de donar per tal que entri en joc la responsabilitat de l'Administració que, per aquest cas concret, han de ser l'existència d'un acte mèdic, un dany real, efectiu i avaluable econòmicament que el particular no tingui el deure jurídic de suportar i una relació de causalitat entre ambdós, sense intervenció de terceres persones o de la mateixa víctima i que no es tracti d'un cas de força major. A més de tot l'anterior, cal també que la reclamació s'hagi interposat abans del termini d'un any d'ençà que es produí el fet que motivà la reclamació o d'ençà que es concretà o s'establí l'abast de l'efecte lesiu.

 

II. Pel que fa a les qüestions formals de la reclamació interposada, cal assenyalar que no suscita cap dubte la legitimació activa de la reclamant, atès que és la persona directament afectada per l'assistència sanitària prestada i que tampoc no planteja problemes la representació dels advocats designats, ja que fou ratificada mitjançant compareixença personal de la interessada.

En relació amb la legitimació passiva, es vol fer palès que, si bé l'assistència defectuosa s'imputa al consorci sanitari esmentat, la responsabilitat correspon també a la Generalitat perquè, a més de tractar-se d'un centre concertat de la xarxa hospitalària d'utilització pública, la pacient fou atesa com a beneficiària de la Seguretat Social i, segons l'art. 3 de la Llei d'ordenació sanitària, el Servei Català de la Salut és configurat per tots els recursos sanitaris públics i de cobertura pública de Catalunya, cosa que inclou aquest centre, en haver estat concertada la seva assistència sanitària hospitalària per l'Ordre de 30 de juny de 1992.

Malgrat que la reclamació formulada s'interposà davant l'ICS, en lloc de fer-ho davant el Servei Català de la Salut, i no s'ha adreçat a cap òrgan concret, aquests fets no suposen cap obstacle atès que l'escrit va tenir entrada directament al Servei (per tant, no fou necessària la declaració d'incompetència a què fa referència l'apartat 5.1.1 de la Instrucció 18/1993 del Servei Català de la Salut) i un cop allí es va trametre al conseller de Sanitat que és l'òrgan amb competència funcional i material per conèixer-la i resoldre-la.

Igualment tampoc no se susciten problemes de prescripció ja que la reclamació s'interposà abans que transcorregués un any d'ençà del fet que la motivà.

III. Un cop analitzades totes les qüestions formals, sense que s'hagin detectat vicis, pertoca ara analitzar el fons de l'assumpte per tal de determinar si l'Administració sanitària és la responsable de les seqüeles que pateix la reclamant i, per tant, té el deure jurídic de rescabalar-les.

El dolor al·legat per la reclamant, així com el fet de patir una limitació en la mobilitat, la flexió i la rotació de l'espatlla és, sens dubte, un dany efectiu, la realitat del qual s'ha acreditat mitjançant diversos informes mèdics que consten també a l'expedient i que s'individualitza en la persona de la reclamant. Igualment és susceptible d'ésser avaluat econòmicament, si bé, pel que fa a aquest punt concret es vol deixar constància que, tal com exposa el Servei Jurídic en el seu informe, la quantitat de 10.000.000 pessetes reclamada no s'ha acreditat ni justificat, extrems que caldria tenir presents si la reclamació prosperés.

IV. De tot el que acabem d'exposar resulta evident que la reclamant pateix uns danys en forma de seqüeles. No obstant això, perquè aquest dany pugui arribar a ser jurídicament rellevant, als efectes de la responsabilitat patrimonial de l'Administració és indispensable que existeixi el necessari nexe causal entre les lesions i l'actuació de l'Administració.

La qüestió està en determinar si les esmentades lesions són conseqüència del tractament i l'assistència prestada a l'esmentat hospital. És a dir, si el servei sanitari va funcionar de manera correcta en les diverses actuacions i manipulacions mèdiques que dugué a terme, i si la limitació funcional de l'espatlla li és imputable o no. A aquest efecte haurem d'analitzar com es desenvoluparen els fets.

En aquest cas, la reclamació es fonamenta en una pretesa mala praxi mèdica: segons declarà la reclamant, les seqüeles que pateix es derivaren de la primera intervenció quirúrgica a què fou sotmesa i que s'efectuà incorrectament, perquè no aconseguí reduir el desplegament entre els ossos fracturats ni acarar-los i arrenglerar-los, motius pels quals no podien arribar a consolidar-se.

Considera també que la tècnica emprada en les intervencions quirúrgiques (consistent en la utilització d'agulles percutànies) fou incorrecta, per a aquest tipus de fractura, ja que s'hauria hagut d'emprar la tècnica ?Hachetal?.

Plantejada la qüestió en aquests termes es fa necessari ponderar tres aspectes concrets, per tal de poder arribar a la corresponent conclusió. L'un es refereix a l'actuació i perícia dels facultatius que practicaren les intervencions quirúrgiques, l'altre, a si l'emprada fou la tècnica més adequada en funció de les circumstàncies concretes del cas; i la darrera, relativa a l'actuació de la pacient, que voluntàriament i sense tenir la corresponent alta mèdica, decidí adreçar-se a un altre centre assistencial i efectuar rehabilitació pel seu propi compte.

Pel que fa al primer dels aspectes indicats, difícilment es pot considerar que el dany al·legat sigui atribuïble a una imperícia o mal praxi mèdica, comesa durant l'acte quirúrgic, atès que els diversos informes mèdics que consten a l'expedient posen de manifest que el desplaçament secundari que motivà la segona intervenció es produí en el postoperatori i que la primera vegada que s'intervingué la pacient s'aconseguí la màxima aproximació possible i una alineació correcta de les dues superfícies fractuàries. Igualment, es desprèn que el desplaçament esdevingut fou detectat immediatament en el primer control radiològic que s'efectuà.

A més de l'anterior, cal tenir present que tota intervenció quirúrgica porta implícita un cert risc que es pot presentar i incrementar per una diversitat de causes i que, davant de cada situació concreta, és el metge qui, com a professional de la sanitat i amb coneixements mèdics especialitzats, pondera les circumstàncies en joc i actua segons el seu lleial saber. Per tant, si segons el COT la pèrdua de reducció no és inhabitual ja que la retracció dels grups musculars dificulten la manipulació i síntesi dels fragments ossis i, segons el CRAM, un cop s'ha aconseguit la seva correcta alineació i aproximació, la consolidació de la fractura ja depèn de la idiosincràsia de cada pacient, ens veiem forçats a concloure que la inestabilització de la reducció és un dels riscs inherents a aquest tipus de fractura, en el qual no entra en joc la perícia del cirurgià sinó les peculiaritats constitucionals de cada pacient.

V. En relació amb la segona de les qüestions plantejades, i relativa a si l'emprada fou la tècnica més correcta, es vol fer palès que la reclamant en cap moment ha demostrat ni acreditat en què es fonamenta la seva declaració que no fou correcte emprar en aquest cas la tècnica ?Garcia-Abad?. Per contra, el COT i el CRAM argumenten que aquesta actitud quirúrgica és la pràctica que usualment es du a terme en els casos, com aquest, en què s'assoleix una reducció tancada i el seu ús permet una mobilització precoç i procura la reparació fractuària de la forma menys traumàtica possible.

Per tant, l'anterior ens porta a la consideració que l'ús d'aquesta tècnica respongué a l'adopció d'una alternativa, basada en un criteri mèdic individual fortament recolzat i avalat en motius tècnics, que no s'ha demostrat erroni en cap moment ni respecte del qual s'ha desvirtuat la seva idoneïtat.

Pel que fa a la darrera de les qüestions esmentades es vol deixar constància que, segons el CRAM, l'assoliment d'una bona funcionalitat activa depèn en primer terme de la funcionalitat passiva, que en el cas de la reclamant era acceptable quan deixà el centre, i en segon terme de la rehabilitació muscular, que no s'efectuà al consorci sanitari.

Igualment, el COT declarà que en la darrera visita efectuada a la reclamant el 21 de desembre de 1993 se li indicà que calia prosseguir la rehabilitació funcional i que se sotmetés a ulteriors controls clínics i radiològics.

Malgrat l'anterior la reclamant, que partia d'unes bones premisses per assolir la mobilitat activa, va fer cas omís de les recomanacions i segons ella mateixa declarà, va prosseguir la recuperació pel seu propi compte, sense acudir a cap ulterior control del consorci sanitari.

Així, doncs, partint del fet que la reclamant s'exclogué de l'atenció sanitària pública per decisió individual i voluntària, els riscs que es puguin derivar d'aquesta decisió, que suposà la interrupció del tractament i del seu seguiment per acudir a un altre centre i efectuar recuperació pel seu propi compte, no pertoca assumir-los a l'Administració de la Generalitat sinó a qui l'adoptà.

De tot el que acabem d'exposar es desprèn que les seqüeles que pateix la reclamant no són imputables als serveis sanitaris de l'Administració de la Generalitat ni conseqüència del seu funcionament.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada per la Sra. A davant l'ICS a conseqüència de l'assistència sanitària prestada.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga