Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 50/1996 del 22 de febrero del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A, por las lesiones que sufre derivadas de una anestesia

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 28 d'octubre de 1990, la Sra. A, ingressà a la Fundació Sanitària d'Igualada per tal d'ésser intervinguda d'un quist popliti en el genoll esquerre.

Aquest mateix dia fou sotmesa a una visita preanestèsica en la qual se li efectuaren un conjunt de proves i l'endemà es dugué a terme la intervenció, sota la tècnica anestèsica intradural.

Durant la punció lumbar es produí una parestèsia que obligà l'anestesista a corregir el trajecte i la posició de l'agulla dins el sac dural, abans d'injectar la solució anestèsica.

2. L'operació quirúrgica transcorregué sense més incidències, però, en el postoperatori immediat, la pacient referí dolor agut a l'extremitat inferior dreta, de tipus ciatàlgic, que es qualificà de radiculopatia i que es mantingué, amb alts i baixos, durant tot el temps que va romandre ingressada. Per tal de mitigar-lo, se li aplicaren diversos tractaments que provocaren una millora objectiva, però, atès que la pacient continuava queixant-se de parestèsies, se li practicà una TAC (17 de novembre de 1990) que descartà l'existència de lesió intraraquídia i evidencià una protrusió discal.

Davant la millora del dolor referida per la pacient, l'1 de desembre se li donà l'alta hospitalària, sota tractament farmacològic i pauta fisioteràpica i amb pronòstic de millora a llarg termini (tres mesos).

3. En el primer control postoperatori, efectuat ambulatòriament la pacient indicà que el dolor persistia, motiu pel qual se li efectuà una EMG, que exclogué una patologia radicular activa i una RNM que igualment descartà l'existència d'un procés expansiu intratecal lumbosacre però posà en evidència canvis degeneratius ossis i discals i protrusions vertebrals.

4. En la visita ambulatòria de 18 de setembre de 1991, la Sra. A, referí que patia un dolor generalitzat que s'informà, pel facultatiu que la va atendre, com a quadre clínic de component psicogen i per al qual únicament li receptà calmants i antidepressius. Fonamentà el seu diagnòstic en el fet que cap de les proves efectuades (Raig X ?RX?, Tomografia axial computada ?TAC?, Electromiografia ?EMG? i Ressonància magnètica ?RNM?) havia demostrat que existís un dèficit neurològic ni signes de radiculopatia. El que sí evidenciaren i confirmaren mitjançant proves realitzades des de l'any 1992 fins al 1994 fou la patologia degenerativa ja esmentada.

5. Per causa de la lesió radicular se seguí judici de faltes davant el Jutjat d'Instrucció d'Igualada que va concloure per Sentència absolutòria núm. 86/1993, de 5 de novembre i posteriorment confirmada en apel·lació , mitjançant sentència de 15 de juliol de 1994 d'una Audiència Provincial.

6. El 29 de novembre de 1994 la Sra. A, va formular una reclamació d'indemnització, davant l'Institut Català de la Salut, pels danys i perjudicis derivats de la deficient assistència sanitària que se li dispensà a la Fundació Sanitària d'Igualada i que avaluà en 15.995.000 pessetes.

Fonamentava la reclamació en el fet que, com a conseqüència de la negligent actuació del facultatiu que li administrà l'anestèsia, patia una radiculopatia a la cama dreta que li provocava forts dolors, rampes i paralització del peu.

7. L'1 de juny de 1995 es va notificar a la reclamant la resolució del conseller de Sanitat, per la qual s'ampliava el termini per resoldre l'expedient i el 22 de setembre se li atorgà tràmit de vista i audiència. Durant aquest termini va comparèixer i formulà al·legacions.

El mes d'agost de 1995, el CRAM va emetre un informe valoratiu de l'assistència mèdica prestada, en el qual posà de manifest que no s'havia apreciat cap conducta inadequada en l'actuació dels professionals ni s'havien detectat seqüeles derivades de la seva actuació.

8. La Divisió d'Assumptes Contenciosos i Informes, el 10 d'octubre de 1995 va proposar desestimar la reclamació formulada per considerar que el facultatiu no va actuar amb manca de diligència ni error i que l'afectació de l'arrel nerviosa és un risc inherent a la tècnica anestèsica correctament escollida.

9. Finalment, el 27 d'octubre de 1995, va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat sol·licitant el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. La normativa d'aplicació a Catalunya en els supòsits de reclamació d'indemnització en matèria sanitària, i, per tant, en aquest cas concret, és l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, els articles 139 i següents de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i el Reial decret 429/1993, de 26 de març, que aprova el Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial.

Tant en l'exposició de motius d'aquesta darrera norma com en la disposició addicional primera es fa constar específicament que les reclamacions de danys, esdevinguts com a conseqüència de l'assistència sanitària, seguiran la tramitació prevista en les esmentades normes, en les quals es concreten els requisits que s'han de donar per admetre la responsabilitat de l'Administració i que, sintèticament, podem dir que, a més de la legitimació i del termini per reclamar, són: l'existència d'un dany real i efectiu, avaluable econòmicament, que el particular no tingui el deure jurídic de suportar-lo, un vincle causal entre el dany i la lesió i que no concorri força major.

II. De l'examen de les qüestions formals de la reclamació interposada es desprèn en primer terme que és inqüestionable la legitimació activa de la reclamant per a instar un acte d'aquesta naturalesa, ja que és la persona directament afectada per l'assistència sanitària que se li dispensà en el centre on suposadament se li causà la lesió.

Pel que fa a la legitimació passiva, cal indicar que si bé l'assistència defectuosa s'imputa a la Fundació Sanitària d'Igualada, la responsabilitat correspon també a la Generalitat perquè, a més de tractar-se d'un centre de la xarxa hospitalària d'utilització pública, la pacient fou atesa com a beneficiària de la Seguretat Social i, segons l'article 3 de la Llei d'ordenació sanitària, el Servei Català de la Salut és configurat per tots els recursos sanitaris públics i de cobertura pública de Catalunya.

Si bé la reclamació s'adreçà incorrectament a l'ICS en lloc de fer-ho al SCS aquest defecte ha estat reparat d'ofici per l'Administració activa, en virtut del principi d'eficàcia, que l'ha remès a l'òrgan corresponent.

Quant al termini per reclamar, es vol significar que, malgrat que el fet suposadament causant de la lesió va tenir lloc el 29 d'octubre de 1990 i la reclamació no s'instà fins al 29 de novembre de 1994, l'acció s'interposà dins de termini ja que la prescripció ha estat vàlidament interrompuda, mitjançant el procés penal que se seguí, i que va concloure per Sentència de 15 de juliol de 1994.

III. Per tant, en no suscitar-se problemes de caire formal pertoca ara que ens ocupem del fons de la qüestió plantejada. A aquest efecte, el primer que es desprèn de l'expedient és que efectivament la reclamant pateix un dany o lesió de tipus físic, que consisteix en una patologia degenerativa plurifocal de predomini i origen lumbar. Aquesta lesió és real i efectiva, s'individualitza en la persona de la reclamant i és susceptible d'ésser valorada econòmicament.

Ara bé, per tal que aquest dany sigui indemnitzable, cal a més que sigui antijurídic i que s'hagi esdevingut com a conseqüència del funcionament del servei públic en qüestió. És a dir, que es tracti d'una lesió directament derivada de l'activitat pública sanitària, duta a terme en relació amb la pacient i que aquesta no estigui obligada a suportar-la, perquè excedeix del que es consideren càrregues comunes imposades als ciutadans per a la prestació del servei i suportades a canvi del benefici obtingut.

Segons ha declarat la reclamant, fonamenta la seva pretensió indemnitzatòria en el fet que l'anestesista actuà d'una manera negligent i defectuosa, ja que no la informà sobre la tècnica anestèsica a emprar ni dels possibles riscs i complicacions d'aquesta; no li practicaren totes les proves preanestèsiques necessàries ni se l'advertí de la punció en el moment precís en què li efectuaren. Igualment al·lega que la punció radicular fou excessivament profunda, fet que li afectà una arrel nerviosa i li provocà la lesió radicular que declara patir.

Així doncs, el que s'ha de veure ara és si la lesió nerviosa i les seqüeles al·legades per la reclamant foren provocades per les causes que ella declara i si tenia o no el deure jurídic de suportar-les.

IV. En relació amb l'al·legació relativa al fet que s'ometé el deure d'informar-la sobre la tècnica anestèsica a emprar així com dels possibles riscs, hem d'assenyalar que no es pot sostenir ja que de l'expedient no es desprèn cap dada que ho corrobori o, si més no, que ens permeti d'inferir-ho. Ans al contrari, consta un informe mèdic en el qual expressament es declara que aquesta qüestió fou comentada no tan sols amb la pacient sinó també amb els seus familiars.

Pel que fa a la declaració que no se li practicaren totes les proves preanestèsiques necessàries ?ja que patia lumbàlgia crònica i aquest fet podia complicar la realització de l'anestèsia amb aquesta tècnica? tampoc no pot prosperar ja que, segons ha declarat provat la sentència recaiguda en la primera instància del procés penal, l'anestesista ordenà la pràctica de totes les proves necessàries i normals per aquests casos, sense que fos necessari practicar-ne cap altra més. Igualment ha declarat que aquesta tècnica s'escollí un cop considerats els antecedents mèdics, quirúrgics i anestèsics, així com dels tractaments en curs de la pacient. Concretament, de la declaració judicial de l'anestesista, dels informes que consten en l'expedient i de la mateixa sentència es desprèn que foren determinants a l'hora d'elegir l'anestèsia regional, en lloc de la total, els antecedents d'hipertensió i obesitat de la pacient, així com la insuficiència respiratòria a mitjans esforços que patia. És rellevant també a aquest efecte un informe del metge forense que intervingué en el procés penal, en el sentit de considerar el sistema anestèsic emprat en aquest cas com a adequat i convenient, segons les normes mèdiques habituals.

Finalment, a banda que no hi ha cap element que faci pensar que no se la va informar del moment en què l'havien de punxar, en tot cas sembla que es tracta d'una al·legació oportunista i avui poc rellevant ?ponderades les circumstàncies del cas? tant des del punt de vista mèdic com especialment del jurídic.

V. Menció a part mereix l'al·legació relativa a què l'anestesista actuà negligentment, efectuant una punció radicular, que la reclamant considerà errònia, defectuosa i inadequada pel fet que, en donar-li excessiva profunditat, li tocà una arrel nerviosa i aquest fet li causà la lesió radicular i les consegüents seqüeles. En relació amb aquest extrem es vol significar que tampoc no queda clar que aquests fets constitueixin un supòsit de mala praxi mèdica.

Sobre aquest particular resulta significativa la sentència penal recaiguda en primera instància, ja que si bé admet que la irritació de l'arrel nerviosa (parestèsia) fou fruit d'un excés de profunditat de la punció, no considera que aquest fet s'hagués esdevingut per imprudència, negligència o error tècnic, sinó que declara que les parestèsies ?i consegüents radiculopaties? són un risc inherent a la mateixa tècnica i, inevitables entre un 10 i un 13 % dels casos.

Però, més rellevant encara resulta la sentència recaiguda en segona instància que declara que les parestèsies no necessàriament han de derivar-se directament de l'acció irritativa produïda per l'agulla puncional, sinó que també poden ser degudes a una reacció antagònica entre els components externs del material i els teixits interns corporals i a processos patològics vertebrals degeneratius anteriors. Concretament considera que, en aquest cas, la patologia prèvia de la pacient (que, segons es desprèn de la història clínica a què ha tingut accés aquesta Comissió Jurídica Assessora, consistia en una lumbàlgia crònica des de l'any 1979 amb impotència funcional i dolor plurifocal, tipus ciatàlgic, des de l'any 1984) repercutí en la lesió ja que, altrament, les parestèsies haurien desaparegut en poc temps, sense deixar seqüeles neurològiques ni àlgiques.

Corroboren i reforcen aquest argument el resultats de totes les proves que se li practicaren des de l'any 1990 fins al 1994, les quals descartaren reiteradament l'existència de dèficit neurològic, patologia radicular activa i de lesió comprensiva o expansiva intraraquídia mentre que, per contra, totes elles (TAC, EMG i RNM) posaren en evidència la presència de canvis degeneratius ossis i discals a nivell dels cossos vertebrals del segment lumbosacre, que s'informaren com a lumbartrosi i osteoporosi.

Igualment, són significatius l'informe forense, que atribuí al dolor referit per la pacient un caràcter marcadament subjectiu, així com un altre informe mèdic que consta a l'expedient, que posa en relleu la discrepància existent entre els signes subjectius de dolor, i els objectius, derivats de les exploracions físiques i proves complementàries fet que, juntament amb la situació ansiosa depressiva que presentava la pacient, conduí el facultatiu a catalogar el dolor com d'alt component psicogen i a instaurar un tractament farmacològic a base d'antidepressius (sedants) i analgèsics.

Així mateix, el CRAM, en vista de la història clínica de la reclamant declarà que no s'havien observat seqüeles derivades de l'actuació de l'anestesista.

VI. Tot el que s'ha exposat porta aquesta Comissió Jurídica Assessora a concloure que els signes parestèsics derivats de la punció raquídia no són conseqüència del funcionament del servei públic sanitari sinó que constitueixen un risc inherent a la tècnica anestèsica emprada i que, en qualsevol cas, no deixaren seqüeles neurològiques valorables ni, per tant, susceptibles d'ésser indemnitzades. Ans al contrari, segons s'ha pogut apreciar, les seqüeles al·legades per la reclamant no deriven d'una radiculopatia sinó, malauradament, de la seva patologia de base que consisteix en lumbociatàlgia crònica i ciatàlgia anteriors a la intervenció, així com en una patologia degenerativa, de tipus artròsica i osteoporòsica, que s'evidencià amb posterioritat a la intervenció.

 

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada per la Sra. A, per les lesions que pateix derivades d'una anestèsia.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga