Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 47/1991 del 27 de junio del 1991

Cuestión

Reclamación de indemnización por los daños y perjuicios formulada ante el Departamento de Sanidad y Seguridad Social por la Comunidad G.

Contestacion

ANTECEDENTS

Es dedueixen del Dictamen.

FONAMENTS JURÍDICS

I. Com a conseqüència del principi conformador de l'ordenament jurídic, de responsabilitat dels poders públics, establert en l'article 9.3 de la Constitució, l'article 106 del mateix text proclama que «els particulars, en els termes establerts per la llei, tindran dret a ser indemnitzats per qualsevol lesió que pateixin en qualsevol dels seus béns i drets, llevat dels casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics». Amb aquest precepte es tanca un cercle iniciat amb l'article 1903 del Codi civil i que té com a fites més destacades, l'article 41 de la Constitució de 1931, diferents preceptes de la legislació local, la legislació d'expropiació forçosa i la Llei de règim jurídic de l'Administració de l'Estat.

Pel que fa a la legislació emanada del Parlament de Catalunya, la Llei de finances públiques s'insereix, encara que d'una manera indirecta, en la mateixa línia que s'estableix en l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat.

Els pressupòsits perquè es doni aquesta responsabilitat patrimonial, segons ha mantingut reiteradament aquesta Comissió Jurídica Assessora, en total coherència amb la doctrina jurisprudencial, són: a) un dany avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones; b) conseqüència del funcionament del servei públic; c) en una relació de causalitat directa, immediata i exclusiva, i d) sense concurrència de força major.

II. En el cas examinat, la reclamant efectua una al·legació de fets que es fonamenta en la legislació abans esmentada, de la qual resulta, al seu entendre, la concurrència de tots els requisits exigits perquè tingui efecte la responsabilitat patrimonial de l'Administració. Acompanya també documentació que tendeix a provar el prestigi del centre escolar reclamant i diversos retalls de diaris lleidatans en què apareixen notícies sobre el cas. Quantifica en vuit milions de pessetes l'import dels perjudicis soferts però no precisa ni detalla els eventuals conceptes o elements que integren la pretensió indemnitzatòria, ni el seu respectiu valor unitari.

La proposta de resolució del Departament de Sanitat i Seguretat Social, per la seva banda, en coherència amb els diferents i nombrosos informes que consten en l'expedient, desestima la reclamació «atès que, per tant, el Departament de Sanitat i Seguretat Social va actuar correctament, dins el seu àmbit competencial, i no és el responsable del fals resultat positiu de la prova de detecció de tuberculosi ni del perjudici que aquest resultat va causar al col·legi [?]», consideració de la qual es poden induir aquestes conclusions:

a) Un reconeixement del fet del perjudici;

b) Una afirmació de manca de responsabilitat vinculada a la idea de culpa, que en un paràgraf anterior es concreta dient que «el personal sanitari encarregat de l'administració de la tuberculina PPD RT23 amb Tween 8 de 2UT, únicament havia de comprovar la data de caducitat de l'esmentat producte farmacèutic, que amb data de caducitat juny de 1991, es va administrar el 24 d'abril de 1990, donat que les especialitats farmacèutiques que figuren inscrites en el registre abans esmentat (de la Dirección General de Farmacia y Productos Sanitarios del Ministerio de Sanidad y Consumo) tenen la presumpció d'haver superat tots els controls que la normativa vigent estableix»; i

c) Un desplaçament de la responsabilitat cap a l'Administració de l'Estat encarregada del control de qualitat dels productes farmacèutics que s'ha de realitzar en fase d'elaboració i no en la d'administració.

III. Fent aplicació de la doctrina exposada en el fonament jurídic primer, a la realitat tal com resulta de l'expedient i ha estat sintetitzada en el fonament jurídic segon, es pot afirmar que la reclamant ha sofert uns danys i perjudicis, sobre la naturalesa i quantia dels quals es tractarà més endavant, a conseqüència del funcionament del servei públic de sanitat, en una relació directa, immediata i exclusiva, i sense presència de força major.

És evident que, en aquest cas, de cap manera es pot parlar de culpa o negligència de l'Administració ni dels funcionaris sanitaris de la Delegació territorial de Lleida del Departament de Sanitat i Seguretat Social. Però, com ja s'ha assenyalat, l'element de la culpa ha desaparegut en l'actual configuració de la responsabilitat patrimonial de l'Administració, substituït per l'element del risc objectiu que efectivament es dona en el supòsit de fet analitzat. Els perjudicis es van produir com a conseqüència del funcionament del servei de sanitat, de manera que podem qualificar de «normal», tenint present que també en aquest cas sorgeix la responsabilitat patrimonial de l'Administració.

I, per aquesta mateixa raó, no es pot donar rellevància, enfront del perjudicat, a la més que probable responsabilitat dels organismes estatals en acceptar el registre d'una especialitat farmacèutica capaç de produir efectes com els ocasionats en aquest cas (i que més tard fou immobilitzada per la Subdirecció General de Control Farmacèutic) o en autoritzar la importació de tuberculines no registrades, així com la que, en el camp estrictament civil, es podria exigir contra els laboratoris farmacèutics fabricants o importadors del producte que va desencadenar el conflicte.

IV. Convé referir-se ara a la naturalesa i quantia dels perjudicis. La seva realitat, com ja s'ha indicat, és reconeguda en la mateixa proposta de resolució. És evident que la reclamant ha sofert un dany moral, concepte elaborat per la jurisprudència civil des de la primera famosa Sentència de 6 de desembre de 1912 que el va admetre en condemnar a certa empresa periodística al pagament d'una indemnització per la publicació d'una notícia falsa i lesiva per als seus protagonistes, fins a les recents sentències que fixen els seus perfils actuals, passant per alguna molt significativa com la de 31 de març de 1928 que va proclamar que tan necessari és el crèdit i prestigi d'una institució com ho és l'honor del particular i la de 25 de juny de 1945 que va precisar que els danys d'aquesta naturalesa no es tradueixen en un trencament material immediat encara que puguin transcendir en definitiva al patrimoni del perjudicat.

Pel que fa a la quantia, ja s'ha esmentat que el reclamant no proporciona els mecanismes o processos que l'han dut a fixar la suma reclamada en la quantitat de vuit milions de pessetes. També s'ha d'insistir en què l'Administració no va obrir expedient a prova com hauria resultat oportú i necessari. I, finalment, cal també reiterar, com ja ho han fet els dictàmens 36/1990, 52/1990 i 43/1991 d'aquesta Comissió, que no correspon a l'Administració consultiva la determinació dels imports indemnitzatoris quan aquests no resulten clarament establerts a l'expedient i han de ser objecte d'aquella operació anomenada «integració» que només pot dur a terme l'Administració activa implicada, amb l'òbvia revisió posterior per part dels òrgans jurisdiccionals.

CONCLUSIÓ

És procedent estimar la reclamació d'indemnització pels danys i perjudicis formulada davant el Departament de Sanitat i Seguretat Social, corresponent a l'esmentat Departament la determinació concreta de l'import.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga