Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 391/1997 del 27 de noviembre del 1997

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A por los desperfectos causados en su vehículo aparcado en una residencia

Contestacion

ANTECEDENTS DE FET

1. El dia 5 d'abril d'enguany, un resident d'una residència va reclamar al director de l'establiment l'abonament de les despeses derivades de la reparació del seu vehicle. Segons declarà, aquest havia resultat malmès mentre es trobava aparcat dins el pàrquing de la residència.

A l'escrit de reclamació adjuntà un pressupost de la reparació, que establia l'import d'aquesta en 45.392 pessetes.

2. El dia 9 del mateix mes es comunicà el sinistre a la companyia asseguradora de la residència i, el 25 de juny, el director d'aquest establiment informà sobre diversos aspectes relacionats amb els fets.

3. El 12 de juny es notificà al reclamant l'obertura del període probatori i, a continuació, se li requerí l'aportació d'uns documents.

El reclamant va comparèixer durant els terminis concedits a l'efecte per aportar aquells elements probatoris que tingué per convenient, així com els documents que li havien estat requerits.

4. El 31 de juliol el Servei Jurídic de la Secretaria General del Departament de Treball va proposar desestimar la reclamació formulada i el dia 11 del mes següent se li atorgà un termini d'audiència durant el qual l'interessat formulà al·legacions.

5. El 4 de setembre el Servei Jurídic ratificà l'anterior proposta de resolució i el dia 15 del mateix mes va tenir entrada a la Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Treball, en què sol·licitava el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'Administració de la Generalitat, segons l'article 87.1 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, respon patrimonialment dels danys i perjudicis que sofreixin els particulars per causa del funcionament dels serveis públics, segons els termes establerts en la legislació vigent.

Aquesta és la manera com recull l'ordenament català la institució de la responsabilitat administrativa, el fonament constitucional de la qual el trobem a l'article 106.1 de la Constitució espanyola i desplegat a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i pel seu Reglament.

D'acord amb la normativa esmentada, articles 139 i següents d'aquesta última Llei, per tal que l'acció de responsabilitat prosperi i el perjudicat tingui dret a ser indemnitzat, cal que s'hagi produït un dany real i efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones. A més, és necessari que l'esmentada lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte i sense intervenció estranya que influeixi en el nexe causal, alterant-lo. I, finalment, que no s'hagi esdevingut per causa de força major.

II. L'anàlisi dels elements formals i procedimentals revela que l'expedient ha estat correctament tramitat i instruït, d'acord amb el que disposen la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i el seu Reglament, aprovat pel Reial decret 429/1993, de 26 de març. Així, s'han sol·licitat els informes necessaris per a l'esclariment dels fets, s'ha requerit del particular l'aportació d'una sèrie de documents necessaris per a la resolució de l'expedient, se li ha atorgat un termini per proposar prova i per formular al·legacions i finalment, s'ha sol·licitat a aquesta Comissió Jurídica Assessora el preceptiu dictamen.

Malgrat que l'escrit de reclamació reuneix els requisits establerts per l'art. 70 de la Llei i 6 del seu Reglament, tot i que no fa esment de quina és la presumpta relació de causalitat en què es fonamenta, cal entendre que reuneix els requisits establerts per l'art. 70 de la Llei i 6 del seu Reglament.

És correcta la legitimació passiva de la Generalitat ja que és titular de la residència en què presumptament es produí la lesió, a l'empara del Reial decret 2688/1980, de 4 de desembre, i la seva gestió correspon al Departament de Treball, en virtut del Decret 2/1981, de 2 de gener.

Alhora, el reclamant està legitimat activament per exercitar una acció d'aquesta naturalesa ja que, com a titular del vehicle que resultà malmès, és la persona directament perjudicada pels fets que motiven la reclamació.

Tampoc no es plantegen problemes de prescripció de l'acció de responsabilitat que s'exercità pocs dies després que haguessin tingut lloc els fets que la motiven.

III. Resoltes les qüestions formals, pertoca ara ocupar-se dels aspectes de fons de la reclamació interposada, tot analitzant els aspectes relatius a la causalitat i la imputació, i això amb la finalitat de poder formular un judici sobre les eventuals responsabilitats derivades dels fets exposats.

El cas que s'ha plantejat té com a origen els desperfectes causats al vehicle d'un resident de la residència.

El trencament d'una òptica d'un vehicle es pot incloure dins el concepte de lesió patrimonial, l'existència de la qual constitueix el supòsit de fet previst per la norma per endegar un procés de responsabilitat patrimonial.

El dany que s'ha descrit es troba perfectament individualitzat, quant al subjecte passiu que el patí i és susceptible d'ésser avaluat econòmicament.

Ara cal analitzar si també concorren la resta de pressupòsits que permeten prosperar la reclamació d'indemnització per responsabilitat patrimonial de l'Administració pública. És a dir, els temes relatius a l'antijuridicitat del dany, la causalitat i la imputació.

Abans, però, d'entrar en aquests temes es vol insistir un cop més en la ja coneguda doctrina aplicable a aquests casos.

A aquest efecte convé analitzar primer el concepte i l'abast de l'expressió ?servei públic? i concretament el del ?turisme social?, atès que fou en aquest marc en el qual es produí el dany en virtut del qual es reclama.

Tant la doctrina com la jurisprudència han coincidit en atorgar, al concepte ? servei públic? el sentit més ampli possible, criteri que aquesta Comissió Jurídica ha fet també seu en nombrosos dictàmens, de tal manera que l'han identificat amb qualsevol activitat, gestió o tasca pròpia de la funció administrativa. Això no obstant, aquesta amplitud no pot ser tal que arribi a desnaturalitzar les coses.

IV. Pel que fa al servei públic que ara ens ocupa, la normativa que el regula li assigna com a funció totes aquelles accions encaminades a promoure un producte de turisme interior que contribueixi al desplegament integral de la personalitat dels seus usuaris, fomenti l'enteniment entre la gent dels diferents pobles, i aconsegueixi unes condicions econòmiques adequades per a les possibilitats del treballadors, sens perjudici de la iniciativa privada, que també concorre en aquest sector.

Doncs bé, per tal de fer possible els objectius i finalitats previstes, aquest servei compta amb una xarxa de residències i càmpings, els potencials usuaris de les quals són els treballadors espanyols i les seves famílies.

El servei que presten aquestes residències i centres, per tant, és anàleg al que es presta en el mateix sector de la iniciativa privada i, així, inclou l'estada i allotjament en la residència amb dret a usar i gaudir de les diferents instal·lacions i serveis que cada una d'elles posi a disposició dels usuaris i que, a voltes, pot incloure també el servei de pàrquing, circumstància que no és el supòsit examinat, ja que es tracta d'un mer accés restringit a la zona. Per tant, en no tractar-se d'un servei públic de pàrquing que no comporta l'existència d'unes instal·lacions específiques ni tampoc una obligació de vigilància, no podem parlar de la coexistència d'un servei públic.

V. Plantejat en aquests termes no es pot parlar de l'existència dels elements que poden fer prosperar l'acció de responsabilitat. D'altra banda, el fet que, segons informà el director de l'establiment, l'accés a la zona restringida s'efectués mitjançant una tarja magnètica reservada als usuaris de la Residència i al seu personal no canvia la naturalesa de les coses ni transforma l'esmentada zona en un servei públic de pàrquing.

Però, amb independència de les anteriors consideracions i pel supòsit, només amb efectes didàctics, que es tractés d'un servei públic de pàrquing tampoc podria prosperar la reclamació ja que no s'ha provat que els desperfectes tingueren lloc mentre el cotxe romania aparcat en el recinte, circumstància que seria del tot imprescindible per poder imputar els danys a l'Administració.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada pel Sr. A pels desperfectes causats al seu vehicle aparcat en una residència del Departament de Treball.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga