Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 386/1997 del 27 de noviembre del 1997

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A por el retraso en la extracción de unos cristales en la cara

Contestacion

ANTECEDENTS DE FET

1. El dia 27 de febrer de 1995, la Sra. A, de 20 anys, fou traslladada al Servei d'Urgències d'un hospital a conseqüència d'un accident de trànsit.

La pacient presentava una ferida anfractuosa en la cara, amb vidres incrustats en la regió palpebral. Després de practicar-li un RX, se li netejà la ferida, se li efectuà exèresis de nombrosos cossos estranys i se li suturà. Posteriorment, se li aconsellà acudir al metge de capçalera per controls ambulatoris i se li recomanà que tornés si es presentaven complicacions.

2. El dia 2 de març de 1995, la pacient tornà a Urgències del mateix centre, per dolor a l'hemitòrax dret. Se li efectuà una radiografia que donà un resultat normal.

3. El dia 20 d'abril de 1995, la Sra. A acudí a una clínica per molèsties. En aquest centre li detectaren nous vidres que foren extrets mitjançant cirurgia amb anestèsia general. El 26 d'octubre de 1995 se li practicà la resecció d'algunes de les cicatrius, sutura i dermoabrasió mecànica de la resta.

4. El dia 24 d'abril de 1995, la Sra. A formulà una reclamació a l'hospital esmentat perquè en el Servei d'Urgències no li van extreure tots els vidres que duia incrustats i va haver d'acudir a un altre centre, en el qual la van intervenir amb anestèsia total, amb el retard que això ha suposat per al total restabliment en haver d'esperar sis mesos per a poder-se fer la cirurgia plàstica. Demanava una indemnització d'1.300.000 pessetes pel trauma que això li ha causat.

5. El gerent de l'hospital, el 30 de maig de 1995, notificà a la reclamant que havia tramès el seu escrit i l'informe del facultatiu que l'assistia a l'Assessoria Jurídica de l'hospital per a la seva valoració.

6. El 14 de juliol de 1995, l'esmentat gerent comunicà raonadament a la Sra. A la denegació de la seva reclamació.

7. El 23 de gener de 1997 va tenir entrada a l'Institut Català de la Salut un ofici de l'Assessoria Jurídica de l'hospital, en què adjuntava la reclamació efectuada per la Sra. A.

8. Per diligència d'ordenació de 3 de febrer de 1997 se li comunicà a la instant l'admissió a tràmit de la reclamació, tot indicant-li que en aquella data es procedia a sol·licitar els antecedents clínics i informes relatius al cas.

9. Consta a l'expedient la història clínica de la pacient de l'hospital i de la clínica. Així mateix consta l'informe mèdic valoratiu de l'assistència prestada a la Sra. A emès pel Centre de Reconeixements i Avaluació Mèdics el 12 de juny de 1997.

10. El 30 de juny de 1997 s'atorgà a la reclamant tràmit d'audiència, i aquesta, el 15 de juliol, comparegué en l'Institut Català de la Salut i se li facilità còpia de l'expedient.

El 25 de juliol de 1997 presentà un escrit d'al·legacions, en el qual reiterava les pretensions de la reclamació inicial.

11. El 15 de setembre de 1997 la instructora de l'expedient proposà desestimar la reclamació per falta de nexe causal, i el 13 d'octubre de 1997 va tenir entrada a aquesta Comissió la petició de dictamen del conseller de Sanitat i Seguretat Social.

FONAMENTS JURÍDICS

I. La Sra. A s'ha adreçat a l'Administració sanitària amb la finalitat de demanar una indemnització d'1.300.000 pessetes per la defectuosa atenció rebuda al Servei d'Urgències de l'hospital.

En vista de l'expedient que s'acompanya, i de la normativa d'aplicació, a aquesta Comissió li correspon dictaminar si és procedent o no la reclamació d'indemnització pretesa, d'acord amb l'existència de responsabilitat patrimonial de l'Administració en la prestació del servei sanitari.

Això s'ha de fer d'acord amb l'art. 3.2.c) del Decret legislatiu 1/1991, que refon les lleis de la Comissió i estableix la preceptivitat del dictamen d'aquest òrgan en reclamacions administratives de danys i perjudicis quan una llei així ho exigeix.

Es tracta, en aquest cas, de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, que estableix per a l'àmbit de Catalunya el principi de responsabilitat patrimonial objectiva. Aquest principi i els pressupòsits perquè es pugui reconèixer la responsabilitat estan recollits als articles 139 i següents de la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i al Reglament de procediment en matèria de responsabilitat patrimonial, aprovat pel Reial decret 429/1993, de 26 de març.

II. Quant a la tramitació de l'expedient, no hi ha cap observació a fer, ja que s'ha efectuat correctament, segons el procediment establert al Reglament dels procediments esmentat abans. Només cal cridar l'atenció pel temps en què l'Assessoria Jurídica de la Ciutat Sanitària de Bellvitge ha trigat en remetre la reclamació, efectuada dins de termini per la pacient, a l'Assessoria Jurídica de l'Institut Català de la Salut per tal d'incoar l'expedient de responsabilitat.

L'instructor d'aquest ha admès la reclamació mitjançant diligència d'ordenació, en reunir els requisits exigits per l'art. 6 del Reglament esmentat; ha demanat els informes necessaris que exigeix l'art. 10; ha obert el tràmit d'audiència, d'acord amb l'art. 11; i ha sotmès la proposta de resolució al dictamen d'aquesta Comissió Jurídica Assessora en compliment de l'art. 12.

La legitimació activa de la instant és evident, en ser la persona directament afectada pels danys pels quals reclama, i és correcta també la legitimació passiva, en pertànyer l'hospital a la xarxa pública sanitària, a la qual acudí la pacient com a beneficiària de la Seguretat Social, i, per tant, serà competent per resoldre el conseller de Sanitat i Seguretat Social.

III. La reclamació efectuada per la instant es fonamenta en què en el Servei d'Urgències al qual acudí traslladada després d'un accident de trànsit, no li varen extreure tots els vidres que tenia incrustats a la cara, els quals van haver de ser extrets per un altre centre dos mesos després en una intervenció quirúrgica, amb el consegüent retard que això li ha suposat per al seu restabliment, ja que des de la intervenció fins a poder-li practicar la cirurgia estètica van haver de transcórrer sis mesos, durant els quals romangué amb cicatrius a la cara.

L'estudi del fons del tema plantejat obliga a tenir en compte els pressupòsits necessaris per tal de poder exigir la responsabilitat de l'Administració que recull la Llei 30/1992 i que, aplicats a l'àmbit sanitari, són els següents:

a) Acte mèdic, per acció o per omissió.

b) Dany real i efectiu, avaluable econòmicament i individualitzable, que el particular no tingui el deure jurídic de suportar.

c) Relació de causalitat directa, immediata i exclusiva entre l'activitat de l'Administració sanitària i el resultat danyós, sense intervenció de tercers o de la mateixa víctima.

d) Absència de força major.

Sense oblidar que tot això s'ha d'examinar tenint en compte les singularitats que presenta la responsabilitat administrativa pel que fa als danys en matèria sanitària, que no està en funció del resultat derivat de l'actuació dels facultatius, sinó de la correcta utilització dels mitjans adequats al pacient i de les tècniques exigibles en un moment determinat ja que, segons reiterada jurisprudència, és obvi que, donada la naturalesa humana i els límits de la Medicina, no sempre s'aconsegueix d'una manera plena el millor resultat, encara que s'hagi prestat la major atenció i el millor tractament.

IV. És cert, com afirma la reclamant, que al cap de dos mesos d'haver-se-li efectuat, pel Servei d'Urgències, l'extracció de vidres a la parpella a conseqüència d'un accident, fou intervinguda a la Clínica, on li extragueren 8 vidres més, fet aquest que atribueix a una negligència mèdica del primer hospital, que no li varen detectar.

Per tal de determinar si l'actuació dels facultatius del Servei d'Urgències fou o no la correcta, en el sentit de si li havien d'haver detectat i extret totes les partícules de vidre incrustades, cal examinar la història clínica de la pacient i els informes mèdics que s'inclouen a l'expedient. De l'estudi d'aquest, i especialment dels informes del facultatiu responsable i del Centre de Reconeixements i Avaluació Mèdics (CRAM) s'arriba a la conclusió que el tractament rebut per la pacient fou totalment correcte i adequat a la patologia que presentava en aquell moment. Així, d'aquests informes es desprèn que, donat el component inflamatori que mostrava la pacient després de l'accident, l'exploració física d'urgències resultava molt complicada a l'hora de trobar cossos estranys de petita mida i, segons afirma el metge que la tractà, se li practicà exèresis de múltiples fragments de vidres, però no es considerà adequat buscar-ne més, atès el perill de iatrogènia que podria causar a la pacient, tenint en compte, a més, que els vidres no són radiopacs, per la qual cosa no es podien apreciar en l'exploració radiològica practicada.

Segon afirma el CRAM, ?la pauta correcta habitual en casos com aquest és treure tots els vidres que es veuen de forma directa o indirectament perquè en l'estat de la ferida no és aconsellable traumatitzar-la cercant fragments de vidres. S'accepta que és millor deixar els vidres, esperar que la ferida cicatritzi i després, si el cos fa reacció a cos estrany es pugui localitzar i treure?. El fet que la perjudicada, amb posterioritat a la visita, notés molèsties, és reconegut pel facultatiu que la tractà com un fet normal que succeeix en aquests casos passat un temps, i per això se li va prescriure a la pacient el control per un metge de capçalera, tot advertint-li que, si es presentaven complicacions, tornés a visitar-se a l'hospital. La pacient acudí de nou al Servei d'Urgències dos dies després per dolor a l'hemitòrax dret, però no va manifestar cap molèstia més. No va tornar a visitar-se en aquest centre i, en canvi, el dia 20 d'abril ingressà voluntàriament a la clínica, on se li extragueren cossos estranys enclavats a la regió orbitària dreta, mitjançant una zetaplàstia.

D'això se'n treu que no es pot parlar de negligència mèdica del Servei d'Urgències, ja que el tractament inicial que se li practicà fou l'adequat, sense que el fet que amb posterioritat se li detectessin més partícules de vidre en la cara fos conseqüència d'una actuació poc curosa de l'esmentat centre, ja que, com resulta de l'expedient, en el moment de l'accident no se li podien extreure tots els cossos estranys incrustats pel risc de greus deformitats en la cara.

És de destacar també que les recomanacions del Servei d'Urgències que tornés a visitar-se en cas de molèsties no foren seguides per la pacient, la qual no acudí més a l'esmentat servei, malgrat que encara no se li havia donat l'alta, per tant, no es pot dir que el quadre que presentava no es resolgué pel Servei de l'hospital, ja que la pacient, per voluntat pròpia, acudí a un altre centre.

Així, doncs, no es pot establir un nexe causal entre l'actuació mèdica, que fou correcta, i el resultat al·legat per la reclamant i, per tant, s'ha de desestimar la reclamació d'indemnització.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada per la Sra. A pel retard en l'extracció d'uns vidres a la cara.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga