Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 350/1997 del 30 de octubre del 1997

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A por el robo de una parka de su hijo en un centro público educativo

Contestacion

ANTECEDENTS DE FET

1. A les 9 hores del dia 20 de febrer de 1996 es va trobar a faltar una parca d'un alumne d'un centre públic educatiu després de descobrir que, durant el cap de setmana i festa local immediatament posterior, una persona o persones desconegudes havien entrat a robar en una aula de l'esmentat centre.

2. El mateix dia 20 es denuncià el robatori davant la Guàrdia Civil. A continuació, es comunicà el sinistre a la companyia asseguradora i el director del centre informà sobre els fets i circumstàncies que l'envoltaren.

3. La mare de l'alumne va reclamar al director del centre el rescabalament de l'import de la caçadora, valorada en 10.000 pessetes.

4. El 26 de març el secretari de la Delegació Territorial del Departament d'Ensenyament va trametre a la Secretaria General tota la documentació relativa al cas, juntament amb el preceptiu informe del delegat territorial.

5. Finalment, el 25 de juliol de 1997 el Servei de Recursos i Informes Jurídics va proposar desestimar la reclamació formulada, i el dia 1 de setembre va tenir entrada a la Comissió Jurídica Assessora un escrit del secretari general del Departament d'Ensenyament que, per delegació del conseller, sol·licitava el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'Administració de la Generalitat, segons l'article 87.1 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, respon patrimonialment dels danys i perjudicis que pateixin els particulars per causa del funcionament dels serveis públics, segons els termes establerts en la legislació vigent.

Aquesta és la manera com recull l'ordenament català la institució de la responsabilitat administrativa, el fonament constitucional de la qual el trobem a l'article 106.1 de la Constitució espanyola i desplegat a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i pel seu Reglament.

D'acord amb la normativa esmentada, articles 139 i següents d'aquesta última Llei, per tal que l'acció de responsabilitat prosperi i el perjudicat tingui dret a ser indemnitzat cal que s'hagi produït un dany real i efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones. A més, és necessari que l'esmentada lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte i sense intervenció estranya que influeixi en el nexe causal, alterant-lo. I, finalment, que no s'hagi esdevingut per causa de força major.

II. L'anàlisi dels elements formals i procedimentals revela que l'expedient ha estat correctament tramitat i instruït, d'acord amb el que disposen la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, el seu Reglament i l'Ordre de 13 de novembre de 1989 (modificada per la de 16 d'octubre de 1991), per la qual s'aproven les instruccions que regulen les actuacions, els tràmits i les gestions a realitzar pels centres docents públics de nivell no universitari de Catalunya en determinats casos d'accidents o incidents.

Alhora es pot interpretar que l'escrit de reclamació reuneix els requisits establerts per l'art. 70 de la Llei i 6 del seu Reglament, tot i que no fa esment de quina és la presumpta relació de causalitat en què es fonamenta.

És correcta la legitimació passiva de la Generalitat, ja que el centre amb el qual es relacionen els fets que motiven la reclamació és de la seva titularitat i també ho és la de la reclamant atès que, com a mare del nen directament perjudicat, en deté la representació legal, d'acord amb les normes civils.

Tampoc no es plantegen problemes de prescripció de l'acció ja que els fets que motiven la reclamació tingueren lloc a mitjan del mes de febrer i, tot i que la reclamació no porta data ni ha estat oficialment enregistrada, els actes d'instrucció de l'expedient permeten deduir que fou formulada abans que transcorregués el termini legalment establert a l'efecte.

III. Resoltes les qüestions formals, pertoca ara ocupar-se dels aspectes de fons de la reclamació interposada, tot analitzant els aspectes relatius a la causalitat i la imputació, i això amb la finalitat de poder formular un judici sobre les eventuals responsabilitats derivades dels fets exposats.

Tal com s'ha vist l'origen d'aquesta reclamació consisteix en el robatori d'una parca, propietat d'un alumne del centre.

La desaparició d'un bé material és subsumible dins el concepte de lesió patrimonial, l'existència de la qual constitueix el supòsit de fet previst per la norma per endegar un procés de responsabilitat patrimonial.

El dany que s'ha descrit es troba perfectament individualitzat, quant al subjecte passiu que el patí i és susceptible d'ésser avaluat econòmicament.

Ara cal analitzar si també concorren la resta de pressupòsits que permeten prosperar la reclamació d'indemnització per responsabilitat patrimonial de l'Administració pública. És a dir, els temes relatius a l'antijuridicitat del dany, la causalitat i la imputació.

Abans, però, d'entrar a aprofundir en aquests temes es vol insistir un cop més en la ja coneguda doctrina aplicable a aquests casos.

A aquest efecte convé analitza primer el concepte i l'abast de l'expressió ?servei públic educatiu? ja que fou en aquest marc on es produí el dany reclamat.

Tant la doctrina com la jurisprudència han coincidit en atorgar-li el sentit més ampli possible, de tal manera que l'han identificat amb qualsevol activitat gestió o tasca pròpia de la funció administrativa i, pel que fa al servei públic educatiu en concret, cal tenir present que la Llei orgànica 8/1985, de 3 de juliol, regulà el dret a l'educació com un servei públic bàsic que no es limita a la simple transmissió de coneixements sinó que enclou també una sèrie d'activitats complementaries i d'obligacions annexes, directament derivades de la prestació d'aquest servei en sentit estricte.

Així, com a obligacions annexes es poden citar totes aquelles que es derivin de l'organització i posada en pràctica de l'activitat educativa, incloent-hi la vigilància del centre i dels escolars per tal que l'ensenyament es dugui a terme en condicions normals de seguretat, ja que la finalitat última perseguida és que els particulars resultin indemnes de la gestió administrativa que es presta en forma de servei públic.

IV. De tot el que s'ha exposat es desprèn clarament que es tracta d'un tema molt complex i sobre el qual no son admissibles les generalitzacions. Així no és possible atorgar sempre, al concepte, el sentit més ampli possible, sinó que s'haurà d'estudiar cada cas concret, tot ponderant, matisant i adaptant les circumstàncies en joc, per tal d'evitar que una aplicació sistemàtica del concepte, genèricament entès, provoqui situacions injustes.

Ara bé, perquè es pugui parlar de responsabilitat, no és suficient la simple titularitat pública del servei en qüestió sinó que, a més, la normativa aplicable a la matèria exigeix que els danys siguin conseqüència del seu funcionament. És a dir, que s'hagin produït per causa de la seva prestació, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte i, sense intervenció estranya que influeixi en el nexe.

En definitiva, ha de tractar-se d'una relació tan estreta que permeti inferir que, sense el funcionament del servei, el dany no s'hauria produït.

V. En el cas sobre el qual es dictamina, l'únic aspecte que relaciona la lesió patrimonial amb el servei públic educatiu és que aquella tingué lloc en una aula escolar, i segons ja s'ha exposat aquesta relació és excessivament dèbil per obligar, a l'Administració que n'és titular a reparar-lo.

L'exclusió de la responsabilitat de l'Administració pel robatori de la parca rau en què, l'acte lesiu, tingué lloc fora del funcionament del servei públic i, aquesta circumstància fa del tot inviable que el dany hagués estat conseqüència del funcionament del servei públic i determina alhora que no es pugui predicar l'existència d'un vincle causal entre el primer dels esmentats conceptes i el segon.

Efectivament, la relació fàctica que es desprèn de l'expedient posa de manifest que la lesió es produí durant un cap de setmana llarg en què, òbviament, l'escola romania tancada per a professors i alumnes.

De l'expedient també s'infereix que durant aquest interval de temps, en que no es prestava el servei, el nen deixà la seva parca a l'escola, enlloc d'endur-se-la.

D'aquí es deriva que, tractant-se d'un objecte propietat de l'alumne i sense cap tipus de relació amb les tasques i activitats pròpies del servei, correspon al seu propietari tenir-ne cura. Per tant, encara que el dany s'hagués produït en una dependència escolar, l'Administració que n'és titular no té cap obligació de custodiar uns objectes aliens al servei i, en lògica conseqüència no se li pot atribuir cap mena de responsabilitat, derivada de la seva pèrdua.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada per la Sra. A pel robatori d'una parca del seu fill en un centre públic educatiu.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga