Dictamen de la Comisión J...o del 1996

Última revisión
08/02/1996

Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 35/1996 del 08 de febrero del 1996

Tiempo de lectura: 7 min

Tiempo de lectura: 7 min

Relacionados:

Órgano: Comisión Jurídica Asesora de Cataluña

Fecha: 08/02/1996

Num. Resolución: 35/1996


Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A, a consecuencia de una perforación de tímpano

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 4 d'agost de 1994, el Sr. A va ser atès pel metge de capçalera, Dr. B, que li diagnosticà un tap de cera a l'orella dreta. Per aquest motiu, va ser remès a l'otorinolaringòleg del seu Centre d'Atenció Primària (CAP) on va ser visitat, el 12 d'agost, per la Dra. C, que procedí a l'extracció del tap mitjançant dos rentats de l'orella dreta.

2. El dia 22 d'agost de 1994, el Sr. A es va personar novament a la consulta del metge de capçalera, qui en diagnosticar-li ?un quadre d'hipoacúsia (disminució de l'audició) i otorrea (supuració) a l'orella dreta?, va remetre el pacient a la consulta de la Dra. C. Aquesta doctora, després de visitar-lo, li diagnosticà una perforació timpànica supurativa i es va iniciar tractament amb antibiòtics.

3. El dia 12 de setembre de 1994 va ser de nou visitat, comprovant-se per otoscòpia que l'orella dreta ja no supurava.

4. El 13 d'octubre de 1994, el Sr. A va formular una reclamació d'indemnització davant l'Institut Català de la Salut pels danys i perjudicis soferts arran de l'actuació mèdica dispensada. Concretament, al·legava que la pèrdua d'audició en un 30 % a l'orella dreta li havia estat conseqüència de la perforació de timpà ocasionada per l'extracció d'un tap de cera, efectuada per la Dra. C.

5. Mitjançant diligència d'ordenació de 28 de novembre de 1994, el lletrat de l'Institut Català de la Salut va comunicar al reclamant que mancava l'avaluació econòmica de la lesió patrimonial al·legada, deficiència que va ser esmenada mitjançant escrit de 7 de desembre en el qual el Sr. A quantificava els perjudicis ocasionats i futurs en cinc milions de pessetes.

6. A petició del lletrat instructor de l'expedient, la Subdivisió d'Atenció Primària va trametre la documentació clínica. També consta a l'expedient un escrit de la Dra. C informant sobre l'assistència mèdica dispensada al pacient. Posteriorment, el 24 de febrer de 1995, el Centre de Reconeixement i Avaluació Mèdics va emetre informe mèdic valoratiu en el qual es feia constar que l'actuació mèdica havia estat correcta.

7. El 6 de març de 1995, el conseller de Sanitat i Seguretat Social va resoldre ampliar en sis mesos el termini màxim per resoldre l'expedient.

Així mateix, i mitjançant diligència d'ordenació de 31 de març de 1995, s'atorgà tràmit d'audiència al reclamant sense que aquest formulés cap tipus d'al·legació.

8. El 10 de novembre de 1995, el lletrat instructor va proposar desestimar la reclamació formulada per considerar, en síntesi, que l'assistència mèdica dispensada havia estat correcta i per no poder-se establir nexe causal entre el dany sofert i l'actuació mèdica.

9. Finalment, el 7 de desembre de 1995, va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat i Seguretat Social sol·licitant el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'article 106.2 de la Constitució consagra la responsabilitat patrimonial de l'Administració a l'establir que els particulars, en els termes establerts per la llei, tindran dret a ser indemnitzats per tota lesió que pateixin en qualsevol dels seus béns i drets, llevat dels casos de força major i sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics.

D'altra banda, la legislació catalana ha previst en l'article 87 de la Llei 13/1989, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, per fer efectiu el principi de la responsabilitat patrimonial, la remissió a la normativa vigent; normativa que està integrada per la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i pel Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial aprovat per Reial decret 429/1993, de 26 de març.

II. Atès que l'acció de responsabilitat ha estat exercida dins del termini de l'any previst en l'article 142.5 de la Llei 30/1992 i 4.2, apartat segon, del reglament de responsabilitat abans esmentat, és procedent entrar a l'examen del fons de la qüestió.

En relació amb aquest aspecte, necessàriament cal referir-se a la Llei 30/1992, i en particular en l'article 139, apartats 1 i 2, que estableix els principis que presideixen la responsabilitat patrimonial i els requisits que han de concórrer-hi. D'acord amb això, els particulars tenen dret a ser indemnitzats per l'Administració pública per qualsevol lesió que pateixin en els seus béns o drets, llevat dels casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics; i, en tot cas, el dany sigui efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones. Per la seva banda, l'article 141.1 de la mateixa llei estableix que només seran indemnitzables les lesions produïdes al particular que provinguin de danys que no tingui el deure jurídic de suportar d'acord amb la llei. Criteris que aquesta Comissió recorda constantment en els dictàmens emesos sobre aquesta matèria (dictàmens 244/1995 i 20/1996) i que el Tribunal Suprem ha vingut reiterant tant amb anterioritat com amb posterioritat de l'esmentada llei (així, STS d'11 de febrer de 1991, 24 de març de 1992, 5 d'octubre de 1993 i 2 de març de 1995, entre moltes d'altres).

III. El cas que se sotmet a consideració d'aquesta Comissió es concreta a determinar si la disminució de l'audició que al·lega el reclamant és o no conseqüència de l'actuació de l'assistència pública i si, en definitiva, és imputable a l'Administració sanitària.

El relat dels fets resulta especialment senzill. Com a conseqüència d'una visita al metge de capçalera es detecta al pacient un tap de cera a l'orella dreta que li és extret sense cap mena d'incidència ?el 12 d'agost de 1994? per l'otorinolaringòleg del Centre d'Atenció Primària corresponent. El dia 22 del mateix mes, el reclamant es persona ?per supuració de la mateixa orella? al metge de capçalera; aquest li diagnostica un quadre d'hipoacúsia i otorrea i el remet a l'especialista el qual li diagnostica una perforació timpànica supurativa i s'inicia el corresponent tractament amb antibiòtics; no es coneix el resultat final d'aquest.

Com a conseqüència de tot això, el pacient reclama a l'Administració, per deficient assistència, la indemnització de cinc milions de pessetes per una pèrdua auditiva del 35 % a l'orella dreta.

El punt que cal aclarir és evidentment el de determinar si existeix o no nexe de causalitat entre la perforació del timpà, la disminució auditiva ?danys patis pel reclamant? i l'actuació de l'Administració.

Per tal que aquesta pretensió pogués prosperar, hauria de quedar acreditat necessàriament que la perforació del timpà va ser motivada per l'extracció del tap i que la limitació de l'audició era tributària de l'esmentada perforació o, en un altre cas, de l'extracció del tap de referència. Doncs bé, en el cas examinat no hi ha cap base ni cap indici ?que no sigui la mera seqüència dels fets? que permeti fonamentar la relació causal. Però, a més d'aquesta patent insuficiència, tampoc no és clara la posició del reclamant, ja que si bé sosté que ?he de aclarar que hasta ese momento la calidad auditiva era perfecta en mi persona?, resulta si més no estrany que el metge de capçalera li detectés un tap de cera, la qual cosa fa pensar que algun problema hauria de tenir en aquesta orella perquè mereixés l'atenció d'aquest metge. D'altra banda, els fets tampoc no expliquen ?com pretén el reclamant? perquè va trigar deu dies a tornar a l'especialista si l'extracció del tap li va provocar la perforació del timpà. Finalment, si prestem atenció només a la capacitat auditiva per saber si aquesta ha disminuït com a conseqüència de l'actuació de l'Administració sanitària resultaria indispensable conèixer quina tenia abans de l'extracció, cosa que no sabem; però, a més, els fets descrits fan pensar que devia de tenir alguna limitació.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització formulada pel Sr. A contra l'Institut Català de la Salut, com a conseqüència d'una pretesa actuació sanitària deficient.

 

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga