Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 33/1996 del 08 de febrero del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A, en nombre propio y en nombre y representación de los Sres. B y C, por el funcionamiento anormal del CMAC

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 14 de setembre de 1993 es notificà als Srs. A, B i C, l'acomiadament de l'empresa en la qual prestaven serveis, que havia de tenir efecte el 20 de setembre de 1993.

2. Els esmentats senyors, el 7 d'octubre de 1993, van presentar sol·licitud de conciliació a la Delegació Territorial del Departament de Treball a Barcelona que es va dur a terme el 9 de novembre de 1993 i, l'endemà dia 10, els acomiadats van formular demanda per acomiadament improcedent davant els Jutjats Socials de Barcelona, en la qual va recaure la Sentència núm. XXX/94, que desestimà la pretensió, per caducitat de l'acció d'acomiadament, i absolgué els demandats.

3. Contra l'anterior sentència s'interposà recurs de suplicació que igualment fou desestimat mitjançant Sentència de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Respecte d'aquesta Sentència recaiguda en suplicació interposaren un recurs d'empara que fou inadmès mitjançant providència de la sala segona, secció tercera, del Tribunal Constitucional.

4. El 31 d'agost de 1995 el Sr. A, actuant en nom propi i en representació dels altres dos acomiadats, va formular una reclamació d'indemnització davant el Departament de Treball pels danys i perjudicis derivats de l'anormal funcionament del CMAC, Barcelona, que fixà la celebració de la conciliació per una data que duplicava el termini màxim de 15 dies establert. Segons declarà, els danys consistien en la pèrdua de les prestacions indemnitzatòries que haurien percebut a través del Fons de Garantia Salarial (unes 500.000 pessetes per cadascun d'ells) així com les costes derivades del procés que van haver de seguir (100.000 pessetes).

5. El cap de la Secció de Conciliacions Individuals, el 5 de setembre de 1995, va informar que considerava procedent desestimar la reclamació formulada perquè, d'una banda, la normativa legal no obligava a efectuar les conciliacions dins el termini de 15 dies i el fet que aquesta s'hagués celebrat als 33 dies d'haver-se formulat la sol·licitud no suposava cap mena de funcionament anormal ni negligència de la Secció de Conciliacions, atesa la limitació de recursos humans i materials. D'altra banda, assenyalà que aquell retard tampoc no provocà indefensió al reclamant, ja que podia haver presentat la demanda per acomiadament davant el Jutjat, abans que s'hagués celebrat la conciliació.

 

6. El 13 de novembre de 1995 la responsable d'Assessorament Jurídic del Departament de Treball va proposar desestimar la reclamació formulada per considerar que no es podia afirmar que s'hagués produït un perjudici real i efectiu, que era irrellevant que la lesió fos conseqüència del funcionament del servei públic; que no existia un nexe de causalitat entre el fet causant del dany i el dany que eventualment s'hagués pogut derivar i perquè, en qualsevol cas, aquesta relació causal estaria mediatitzada per elements aliens a l'Administració.

7. El 15 de novembre de 1995 s'atorgà al reclamant tràmit de vista i audiència en l'expedient. Durant aquest termini va comparèixer, sol·licità còpies d'alguns documents i formulà al·legacions.

8. En vista d'aquestes, el 19 de desembre de 1995, la responsable d'Assessorament Jurídic va elaborar una nova proposta de resolució, també en sentit desestimatori.

9. I, finalment, el 21 de desembre de 1995, va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora escrit del conseller de Treball sol·licitant el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. La finalitat d'aquest dictamen sol·licitat a l'empara dels articles 12 del Reial decret 429/1993, de 26 de març, pel qual s'aprova el Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial, i 3.2.a) del Decret legislatiu 1/1991, de 25 de març, pel qual s'aprova el text refós de les lleis reguladores de la Comissió Jurídica Assessora, és la de determinar, en vista de l'expedient que ha estat tramès i de la normativa aplicable al cas concret, si és procedent o no estimar la reclamació presentada davant l'Administració ?concretament, davant la Conselleria de Treball? pels danys ocasionats als Srs. A, B i C, com a conseqüència del funcionament del Centre de Mediació, Arbitratge i Conciliació (CMAC).

La normativa aplicable a Catalunya en relació amb la responsabilitat patrimonial de l'Administració es concreta en els articles 106.2 de la Constitució espanyola, per la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat ?article 87?. Aquesta disposició es remet a allò que s'estableixi en la legislació vigent, actualment formada pel capítol I, títol X, de la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i l'esmentat Reial decret 429/1993.

II. Pel que fa als requisits formals, cal dir que la reclamació s'ha interposat dins el termini legalment establert i s'ha adreçat a l'organisme competent per resoldre la petició, donat que el CMAC depèn de la Conselleria de Treball.

També resulta acreditada la legitimació activa del reclamant.

III. Per tal que els particulars tinguin dret a ser indemnitzats per l'administració d'acord amb la normativa esmentada abans, s'exigeix la concurrència dels requisits següents:

a) L'efectiva realització d'un dany o perjudici avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones; b) que el dany o perjudici patrimonial sofert pel reclamant en la seva persona o els seus béns sigui conseqüència del normal o anormal funcionament dels serveis públics, en una relació directa de causa/efecte, sense que hagi intervingut cap relació estranya que hagi pogut influir en el nexe de causalitat; c) que el dany o perjudici no s'hagi produït per una força major. Per tant, en el present cas i abans d'entrar a determinar la indemnització corresponent, cal establir si es produeixen tots i cada un dels requisits exigits per tal que sigui procedent l'esmentada indemnització.

IV. Cal entrar, doncs, a examinar la qüestió de fons i per això resulta obligat examinar els fets que donen lloc a la reclamació. El 14 de setembre de 1993 (amb efectes del 20 del mateix mes i any), es va comunicar als Srs. A, B i C, el seu acomiadament de l'empresa on estaven prestant els seus serveis, al·legant l'empresa faltes reiterades al lloc de treball, extrem negat pels acomiadats, que el 7 d'octubre del mateix any van presentar sol·licitud de conciliació a la Delegació Territorial del Departament de Treball a Barcelona. Aquesta conciliació es va dur a terme el 9 de novembre de 1993 amb efectes negatius, per tal com no es va presentar l'empresa demandada. El dia següent, 10 de novembre de 1993, els acomiadats van formular demanda davant el Jutjat Social, per acomiadament improcedent, recaient Sentència XXX/1994, que desestimà la pretensió entenent que havia caducat l'acció per acomiadament en haver transcorregut en excés el termini de 20 dies per presentar la demanda, establert en l'article 59 de l'Estatut de Treballadors, solució confirmada per Sentència de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i per la no admissió a tràmit del recurs d'empara per part del Tribunal Constitucional.

Els afectats entenen que la dilació en interposar aquesta demanda és deguda al fet que l'acte de conciliació va tenir lloc trenta-dos dies després d'haver-se presentat la papereta de conciliació, és a dir, més del doble del termini establert legalment per a efectuar aquesta conciliació. I d'aquí deriven els perjudicis de pèrdua de la indemnització per acomiadament improcedent que consideren que els ha causat el mal funcionament del servei públic.

V. Acreditats, doncs, els fets, hem d'entrar a determinar si en aquest cas concorren tots i cada un dels requisits exigits per tal que sigui procedent la indemnització per part de l'Administració.

Com ja s'ha vist, el primer requisit és que concorri un dany avaluable econòmicament. I el reclamants consideren que el dany que se'ls ha infligit consisteix en el retard en la celebració de la conciliació, que impedí, en el seu dia, la declaració de la procedència de l'acomiadament i el consegüent cobrament de les indemnitzacions demanades al FOGASA. Però aquesta és una qüestió incerta ja que d'acord amb l'existència de caducitat en l'exercici de l'acció, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no es va pronunciar sobre el fons de la qüestió plantejada, que no s'ha pogut provar en cap moment i són únicament els interessats els que qualifiquen l'esmentat acomiadament com a improcedent. Per tant, no podem saber quina hauria estat la decisió dels Tribunals, si s'hagués interposat la demanda en el moment previst.

Però és que, a més, i deixant de banda el càlcul dels terminis en què s'hauria hagut d'interposar la demanda d'acomiadament, la càrrega d'actuar dins els terminis establerts a la legislació a l'efecte d'exercir les accions dins els terminis previstos correspon als reclamants i més tenint en compte que no existeix cap disposició en la Llei de procediment laboral que exigeixi que s'hagi de pronunciar resolució en l'acte de conciliació, com a requisit previ per a la interposició de la demanda d'acomiadament. El termini de caducitat de 20 dies hàbils per exercir l'acció contra l'acomiadament que estableix l'article 59.3 de l'Estatut dels treballadors, amb la suspensió de quinze dies des de la presentació de la sol·licitud de conciliació de l'article 65 de la Llei de procediment laboral, imposa una càrrega de caràcter general que afecta tothom, com correspon a totes aquelles que deriven de les situacions de prescripció i caducitat i que obliga els interessats a una diligència especial en l'exercici de les accions.

VI. Finalment, resta saber si existeix una relació de causalitat directa, immediata i exclusiva entre la data d'assenyalament de l'acte de conciliació, trenta-tres dies naturals després de la presentació de la sol·licitud, i la pèrdua de les corresponents indemnitzacions que hauria d'haver abonat FOGASA, d'haver estat admesa la demanda d'acomiadament improcedent, rebutjada per caducitat.

Les disposicions de l'Estatut dels treballadors (art. 59.3) i de la Llei de procediment laboral (art. 65 i 103) declaren que es tracta d'un termini de caducitat a tots els efectes i estableixen una suspensió excepcional per la presentació de la sol·licitud de conciliació, que malgrat això es reprèn el dia següent d'intentada la conciliació o quinze dies després d'haver-se sol·licitat sense que s'hagi celebrat.

De l'estudi de les dates en les quals es van anar interposant les diverses accions, la conciliació i la posterior demanda per acomiadament improcedent, es dedueix que la caducitat de l'acció que impedeix el cobrament de les indemnitzacions que correspondrien hipotèticament als reclamants no deriven d'haver-se endarrerit la celebració de la conciliació, sinó del fet que la demanda fos interposada fora de termini, amb independència del moment en què va tenir lloc la conciliació, ja que la demanda s'hauria d'haver interposat com a molt tard el 4 de novembre, es va presentar el 10 del mateix mes de 1993, sense que calgués esperar-se a la celebració de l'esmentat acte per a la interposició de la demanda.

Per tant, el retard en la interposició de l'esmentada demanda no és imputable a l'Administració, sinó a la concurrència d'elements estranys, el retard dels interessats mateixos.

VII. A més, l'article 65.1 de la Llei de procediment laboral no exigeix que la conciliació se celebri en un termini màxim i taxatiu de quinze dies a comptar des del moment en què s'ha rebut la sol·licitud, sinó que estableix un supòsit de suspensió de la caducitat de l'acció que dona lloc a la sol·licitud de conciliació durant aquest termini màxim de quinze dies, passat el qual, si no hi ha hagut decisió, resta oberta la via a la presentació de la demanda davant la jurisdicció laboral (Sentència Tribunal Superior de Justícia de La Rioja, de 30 de juny de 1992).

Per tant, la producció del dany no pot ser mai imputable a l'administració laboral, ja que els articles 59.3 de l'Estatut dels treballadors i 65.1 de la Llei de procediment laboral deixen oberta la via laboral si un cop transcorreguts quinze dies des de la presentació de la sol·licitud de conciliació, aquesta no s'ha celebrat. I aquesta possibilitat restava oberta als reclamants en el present cas, essent la seva mateixa actuació que els va ocasionar un dany. Fet del qual cal deduir que no concorre relació de causalitat.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada pel Sr. A, en nom propi i en nom i representació dels Srs. B i C, pel funcionament anormal del CMAC.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga