Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 250/1995 del 04 de diciembre del 1995

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A ante el Instituto Catalán de la Salud con motivo de no haber actuado con la debida diligencia y celeridad en el tratamiento del carcinoma de ambas mamas

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 25 de setembre de 1992 la Sra. A va acudir al seu metge de capçalera perquè s'havia detectat una prominència a la mama esquerra. Aquest, en examinar-la, advertí l'existència d'un nòdul i la va remetre al ginecòleg.

El mateix dia 25 la pacient fou visitada per aquest especialista en un hospital, qui, a l'exploració, confirmà l'existència d'un nòdul displàsic fibrós i, en sospitar que es tractava d'una mastopatia fibroquística, indicà a la pacient la realització d'una mamografia bilateral.

Aquesta prova que se li realitzà el 13 de novembre de 1992, s'informà diagnòsticament com a mastopatia fibroquística bilateral i aconsellà la pràctica d'una punció citològica, el resultat de la qual s'obtingué el 23 de novembre de 1992 i indicà que, si bé el quadre citològic era compatible amb la mastopatia la presència d'algunes cèl·lules de mida més gran, amb un índex de nuclèols elevat, feien aconsellable controlar el procés. Per aquest motiu el ginecòleg que tractava la Sra. A li recomanà controls periòdics.

2. El 2 de febrer de 1993 la pacient s'adreçà a un altre centre mèdic, on li detectaren un patró de base de tipus displàsic fibrós, amb formacions nodulars sòlides. La impressió diagnòstica d'aquest quadre s'informà com a probable carcinoma bilateral.

La punció citològica que se li efectuà indicà la presència d'abundants cèl·lules ductals amb marcada hipertròfia nuclear i nuclèols prominents i atípics. Així mateix, la mamografia va permetre establir els mateixos paràmetres que els de l'efectuada en la sanitat pública però, en aquest cas, s'informà com a probable carcinoma bilateral.

Amb aquest quadre clínic el Comitè de Mama de l'esmentat centre mèdic aconsellà tractament quirúrgic, que es portà a terme el 16 de febrer de 1993 mitjançant mastectomia i buidatge axil·lar bilateral. L'estudi anatomopatològic del material extirpat posà en evidència la malignitat de les tumoracions extretes.

3. En dates 28 de maig i 3 de setembre de 1993 la Sra. A va acudir a dos controls ginecològics en un tercer centre.

 

4. La Sra. A, el 9 de març de 1993, va instar expedient de rescabalament de despeses per assistència aliena a la Seguretat Social per un import de 881.239 pessetes que li fou atorgat per Resolució de 24 de desembre de 1994, per considerar que la utilització de serveis mèdics diferents dels assignats fou deguda a una assistència urgent de caràcter vital.

5. El 13 d'octubre de 1994 la Sra. A formulà una reclamació d'indemnització davant l'Institut Català de la Salut pels danys i perjudicis derivats de la defectuosa assistència sanitària que se li prestà a l'hospital esmentat i que valorà en 10.000.000 de pessetes.

Fonamentava la reclamació en el fet que la manca de celeritat i diligència deguda en l'actuació de la sanitat pública envers la seva afecció fou la que provocà l'extirpació de les dues mames.

6. Per escrit de 15 de novembre de 1994 es notificà al reclamant l'ordenació de l'expedient i per escrit de 9 de març de 1995 se li notificà la resolució del conseller, per la qual s'ampliava el termini per resoldre'l.

Així mateix, l'11 d'abril d'enguany se li atorgà tràmit de vista i audiència, durant el qual va comparèixer i sol·licità còpia d'alguna documentació.

7. A l'expedient que ens ha estat tramès consten les històries clíniques de la reclamant confegides a l'hospital i al centre mèdic, així com l'informe mèdic valoratiu de l'assistència sanitària prestada, emès pel CRAM el 3 de març de 1995.

Igualment consten la proposta de desestimació de la reclamació formulada el 14 de setembre de 1995 per la lletrada instructora de l'expedient i fonamentada en la manca de nexe causal entre el resultat lesiu i l'acte mèdic prestat, així com la sol·licitud de dictamen, del conseller de Sanitat, que va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora el 29 de setembre de 1995.

FONAMENTS JURÍDICS

I. La normativa que cal aplicar a Catalunya en els supòsits de reclamacions d'indemnització per responsabilitat patrimonial de l'Administració en matèria sanitària és la de l'art. 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, els articles 139 i següents de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, com a norma bàsica i unitària en matèria de responsabilitat, així com el Reglament dels procediments de les administracions públiques en la precitada matèria, aprovat pel Reial decret 429/1993, de 26 de març.

En aquestes disposicions es troben recollits els requisits que s'han de donar perquè la responsabilitat de l'Administració entri en funcionament. Resumidament i per a aquest supòsit concret, a més dels de la legitimació i del termini per reclamar, es concreten en els següents: l'existència d'un acte mèdic; un dany real i efectiu, avaluable econòmicament i que el particular no tingui el deure jurídic de suportar, una relació causal entre ambdós, sense intervenció de tercers o de la mateixa víctima i que no concorri força major.

II. De l'anàlisi de les qüestions formals de la reclamació interposada, cal assenyalar que no se suscita cap dubte entorn a la legitimació activa de la reclamant atès que es tracta de la persona directament afectada pels fets pels quals reclama. I, en relació amb la passiva, igualment és indiscutible que correspon a la Generalitat ja que el centre al qual s'imputa la defectuosa assistència és de la seva titularitat i, a més, la pacient fou atesa com a beneficiària de la Seguretat Social.

Pel que fa a la qüestió relativa a la prescripció, hem d'assenyalar que la relació cronològica dels fets sembla apuntar cap a un exercici extemporani de l'acció ja que el darrer control ginecològic posterior a la intervenció quirúrgica del qual es té notícia va tenir lloc el 3 de setembre de 1993 mentre que la reclamació d'indemnització es formulà el 13 d'octubre de l'any següent. És a dir, gairebé un mes i mig després d'haver transcorregut el termini d'un any que la normativa atorga per a formular-la.

No obstant això, cal tenir present que el Comitè de Mama del centre mèdic, el 25 de febrer de 1993, aconsellà la pacient que se sotmetés a tractament sistèmic i que en el darrer comunicat d'assistència ginecològica, efectuada en un altre centre el 3 de setembre de 1993, no es fa constar ni l'alta ni la innecessarietat de prosseguir el tractament.

Aquestes dades ens indueixen a pensar que el 3 de setembre de 1993 encara no s'havia produït la curació o si més no, no s'havia establert definitivament l'estat d'evolució de la malaltia, aspectes que segons la vigent normativa determinen l'inici del còmput del termini prescriptiu, quan es tracta d'anys de caràcter físic.

D'altra banda, i com a argument més sòlid s'ha de prendre en consideració també que, malgrat l'acció de responsabilitat patrimonial es podia haver exercit abans, en aquest cas concret la reclamant instà davant la mateixa Administració un expedient de rescabalament de les despeses derivades de l'assistència mèdica prestada en una institució aliena a la Seguretat Social i, segons doctrina d'aquesta Comissió Jurídica Assessora, establerta en els dictàmens 11/1992 i 194/1995 l'exercici de la primera de les dues accions comporta la interrupció del termini prescriptiu de la segona.

Per aquests motius hem de concloure que la reclamació ha estat formulada dins del termini legalment establert.

III. Fetes les anteriors consideracions, és procedent d'entrar a analitzar el fons de l'assumpte per tal de determinar si el dany fou conseqüència del funcionament de l'Administració sanitària i, per tant, té l'obligació de responsabilitzar-se'n.

El primer que es pot establir en aquest cas és que indubtablement s'ha produït un dany real i efectiu que s'individualitza en la persona de la Sra. A i que, d'acord amb la llei no tenia el deure jurídic de suportar-lo.

Així mateix, de l'estudi de la història clínica de la pacient, corresponent a l'assistència mèdica que se li dispensà en el si de la sanitat pública, es desprèn que hi va haver un funcionament anormal de l'esmentat servei sanitari. S'arriba a aquesta conclusió perquè si bé se seguiren totes les pautes diagnòstiques establertes en els protocols sanitaris per aquest tipus d'afeccions així com les que el Centre de Reconeixement i Avaluació Mèdic entén pertinents (mamografia bilateral el 13 de novembre de 1992 i punció citològica el 23 de novembre de 1992), el facultatiu de la sanitat pública basant-se en els resultats de les proves efectuades no aprecià malignitat en les tumoracions. I el que és més, malgrat considerar com a probable que aquesta s'esdevingués atesa ?la presencia de algunas células de mayor tamaño con un índice de nucleolos elevado?, únicament es limità a aconsellar la pacient que se sotmetés a controls periòdics sense plantejar-se en cap moment d'adoptar una tècnica més agressiva com hauria estat la d'intervenir la pacient o, si més no, d'assegurar el seu diagnòstic, repetint la punció citològica.

Per contra, la institució privada a la qual s'adreçà la reclamant, davant una mamografia bilateral, informada amb els mateixos paràmetres que els de l'efectuada a la sanitat pública, sospità la malignitat del procés i, els resultats de la punció citològica (que se li efectuà tan sols un mes i escaig després de l'efectuada a l'hospital) indicaren la presència de cèl·lules atípiques (que són les que s'identifiquen amb el càncer) i que no s'apreciaren en la sanitat pública.

En un cas de les mateixes característiques i proporcions que el que ara es dictamina el CRAM informà que ?en aquesta mena de proves hi ha un marge d'error acceptable, que és del 5-7 %?. Evidentment en el present supòsit s'ha incorregut dins d'aquest marge d'error, que és precisament el que dona explicació a la divergència de resultats ?presència de cèl·lules atípiques en una de les puncions que no es detectaren en l'altre?.

IV. Ara bé, malgrat ser evident que es produí un error de diagnòstic, imputable als serveis públics sanitaris, aquest sol fet no pressuposa que el dany patit per la reclamant també li sigui jurídicament atribuïble.

Segons és sabut, per tal que es doni aquesta circumstància cal que el dany que al·lega la reclamant sigui conseqüència del funcionament del servei, en una relació de causa a efecte directa, immediata i exclusiva. I, evidentment, aquestes circumstàncies no es donen en el cas que ens ocupa perquè, partint de la base que la reclamant ja patia la malaltia quan sol·licità assistència mèdica, l'única que comportà l'error de diagnòstic fou un canvi de la institució que s'encarregà de posar-hi remei, però no aquest en si mateix entès. És a dir, que la terapèutica emprada ?mastectomia i buidatge axil·lar bilateral?, que la reclamant al·lega com a dany produït, també s'hauria hagut de dur a terme si els serveis sanitaris públics s'haguessin adonat del procés neoplàsic atípic que la Sra. A patia en ambdues mames, ja que aquesta intervenció quirúrgica era un dany necessari que la pacient havia de suportar, ja fos en una institució pública o en una de privada, per tal d'ésser guarida de la seva malaltia o si més no per tal d'evitar un mal major.

V. Així, doncs, en aquest ordre de coses, hem de concloure que l'únic dany patit per la reclamant i imputable als serveis públics sanitaris fou l'error de diagnòstic, que conduí la pacient a emprar els serveis mèdics d'una institució aliena a la xarxa de cobertura pública amb les conseqüents despeses que això li suposà.

Fent aplicació en el cas que ens ocupa de la jurisprudència establerta per la sala social del Tribunal Suprem (STS de 5 d'octubre de 1984 i 4 de novembre de 1988, entre d'altres) i confirmada pel Tribunal Constitucional (STS 101/87) l'error de diagnòstic cal assimilar-lo a la denegació de l'assistència sanitària, supòsit que segons l'art. 102 de la Llei general de la Seguretat Social de 30 de maig de 1974, desenvolupat per l'article 18 del Decret 2766/67, de 16 de novembre (en la redacció vigent al moment de produir-se els fets que ens ocupen) dona lloc al reintegrament de les despeses originades en la institució mèdica privada.

D'aquí se'n deriva que el anormal funcionament del servei públic sanitari ?per error en el diagnòstic i el conseqüent retard que aquest comporta? legitima la reclamant per sol·licitar el reintegrament de despeses mèdiques causades en el centre sanitari privat i aquestes ja li foren satisfetes, encara que per una altra via diferent a la de la responsabilitat patrimonial.

Diem això perquè, seguint la línia doctrinal d'aquesta Comissió Jurídica Assessora, establerta en els dictàmens 11/1992, 127/1994 i 194/1995, l'error en el diagnòstic no ha estat el que causà la malaltia, no l'agreujà ni tampoc li causà cap altre perjudici més que les molèsties pròpies de la indispensable intervenció quirúrgica, així com les despeses pecuniàries, que ja li foren reemborsades.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada per la Sra. A davant l'Institut Català de la Salut amb motiu de no haver actuat amb la deguda diligència i celeritat en el tractament del carcinoma d'ambdues mames.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga