Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 224/1995 del 06 de noviembre del 1995

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A en representación de la Sra. B ante el Instituto Catalán de la Salud a consecuencia de las secuelas neurológicas que sufre su hija por una presunta asistencia sanitaria deficiente

Contestacion

ANTECEDENTS

1. La filla dels instants, de quatre mesos de vida, ingressà el 8 de febrer de 1990 al Servei d'Urgències d'un hospital per presentar destret, tiratge intercostal i subcostal i aleteig nasal de 24 hores d'evolució on se li diagnosticà ?Bronquiolitis 466.1? i restà ingressada fins que se la donà d'alta el 16 de febrer de 1990 proposant un seguiment de control en dispensari de pneumologia.

El 14 de maig de 1990, a les 21.30 hores, tornà a acudir al servei d'urgències de l'esmentat hospital per dificultats respiratòries d'unes hores d'evolució i restà ingressada amb el diagnòstic de destret respiratori.

A l'exploració s'evidencià estat general deteriorat, cianosi labial, tiratge subcostal i intercostal, taquicàrdia, hipoventilació generalitzada amb sibilants i en vigília. Se li practicà una RX de tòrax que demostrà atrapament aeri.

L'analítica informà d'hipoxèmia (PO2 n3m Hg). S'inicià un tractament amb oxigen, broncodilatadors inhalants i endovenoses.

A les 9 hores del dia 15 de maig i davant l'empitjorament de la pacient, es decidí traslladar-la a un altre hospital. A les 11 hores del matí, sortia en una ambulància de l'UCI amb ventilació assistida amb Ambú.

2. A les 13.30 hores del mateix dia arribà a urgències d'aquest hospital. A l'ingrés a l'UCI estava en coma profund, sense reacció als estímuls, amb hipotonia generalitzada i pupil·les miotòniques (abdomen distès i cianosi labial i acral). Se li canvia la cànula laríngia per una nasobraquial i en fer-li una RX de tòrax s'evidencià pneumotòrax bilateral.

Després de practicar-li les cures adients la pacient millorà, però el dia 19 de maig de 1990 presentà un altre pneumotòrax, aquesta vegada l'esquerre.

El dia 5 de juny de 1990 es traslladà a la planta de neurologia i el 6 de juliol de 1990 se li donà d'alta hospitalària amb el diagnòstic següent: ?tetraparèsia espàtica per encefalopatia hipoxicoisquèmica?.

Es recomanà seguir un programa d'estimulació precoç i controls pel Servei de Neurologia.

3. En data 12 d'octubre de 1993, el Sr. A, en nom i representació de la Sra. B, va presentar davant l'Institut Català de la Salut reclamació de responsabilitat patrimonial per considerar que havia hagut una deficient assistència sanitària a l'hospital esmentat, a conseqüència de la qual la seva filla pateix unes greus seqüeles neurològiques.

Demanà la suma de 30 milions de pessetes per danys i perjudicis directes i 200 milions per les seqüeles.

4. Consta a l'expedient la documentació remesa per l'hospital referenciat consistent en còpia de la història clínica de la pacient, reclamació prèvia a la via laboral i escrit de demanda al jutjat social.

Així mateix, consta l'informe mèdic valoratiu del Centre de Reconeixement i Avaluació Mèdics de l'Institut Català de la Salut, segons el qual l'assistència va ser l'adequada.

5. El 23 de novembre de 1994 s'atorgà al reclamant tràmit d'audiència però no consta que examinés l'expedient ni que presentés cap tipus d'al·legació.

6. El lletrat instructor de l'expedient, el 20 de juliol de 1993, va proposar desestimar la reclamació i el 20 de setembre de 1995 va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat i Seguretat Social en què sol·licitava el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. El conseller de Sanitat i Seguretat Social ha remès correctament l'expedient sobre responsabilitat patrimonial a conseqüència d'una defectuosa assistència sanitària, a aquesta Comissió Jurídica Assessora, en compliment de l'art. 3.2.c) del Decret legislatiu 1/1991, que refon les lleis de la Comissió i estableix la preceptivitat del dictamen d'aquest òrgan en reclamacions administratives de danys i perjudicis quan una llei ho exigeixi, exigència que es troba a l'article 87 de la Llei 13/1989, d'organització, procediment i règim jurídic de la Generalitat de Catalunya.

La normativa vigent a què remet aquesta llei catalana està formada en l'actualitat per la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, que estableix com a única jurisdicció competent la contenciosa administrativa per conèixer de totes les accions de responsabilitat patrimonial i pel Reial decret 429/1993, de 26 de març, pel qual s'aprova el Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial i que el que hem dit es concreta a l'exposició de motius i a la disposició addicional primera, pel que fa a les reclamacions en matèria de responsabilitat sanitària.

 

Els requisits d'obligada concurrència perquè els particulars tinguin dret a la indemnització pretesa, per part de l'Administració pública són: existència d'un acte de l'Administració, en aquest cas la sanitària, un dany real, efectiu, avaluable econòmicament, que el particular no tingui el deure jurídic de suportar i una relació causal entre ambdós sense intervenció de tercers o de la mateixa víctima.

Sempre, però, que no es tracti d'un supòsit de força major i que la reclamació s'hagi interposat en el termini legalment establert.

II. Quant als requisits formals de tramitació, no hi ha res a objectar, ja que l'expedient s'ha ajustat a la normativa reguladora i comprèn els informes corresponents i el tràmit d'audiència al reclamant.

Tampoc no es plantegen problemes de legitimació activa, ja que el reclamant acredita amb l'escriptura de poders que actua en nom i representació de la mare de la menor. Consta també, mitjançant còpia del Registre Civil, el reconeixement de la menor pel seu pare i el canvi posterior dels seus cognoms.

Per altra part, el conseller de Sanitat i Seguretat Social és competent per resoldre l'expedient, ja que l'hospital és un centre concertat amb l'Institut Català de la Salut al qual assistiren els reclamants en qualitat de beneficiaris de la Seguretat Social.

Resta examinar només si la reclamació ha estat interposada dins del termini establert als articles 142.5 de la Llei 30/1992 i 24.2 del Reial decret 429/1993 que disposen que en el cas de danys físics o psíquics a les persones, el termini començarà a computar-se des del guariment o la determinació de l'abast d'aquestes.

En aquest cas en què desgraciadament no hi ha hagut curació el dies a quo l'hem de comptar a partir de la determinació de l'abast de les seqüeles.

Segons la història clínica, el dia 6 de juliol de 1990 es dona d'alta hospitalària la pacient amb el diagnòstic següent: tetraparèsia espàstica per encefalopatia hipoxicoisquèmica. Ara bé, també se li recomana un programa d'estimulació precoç i, segons consta a l'expedient, la menor ha anat acudint posteriorment al servei de neurologia on ha estat tractada fins al 6 de setembre de 1993 on es fa palès que la seva situació era estacionària.

Aquesta Comissió, davant la problemàtica que plantegen aquest tipus de malalties en què l'abast de les seqüeles és tan difícil de determinar, considera que no és procedent parlar de prescripció sinó que cal entrar a examinar el fons de l'assumpte.

III. El reclamant manifesta que la causa de l'encefalopatia hipoxicoisquèmica, causant de la tetraparèsia espàstica produïda a la nena, fou un pneumotòrax provocat en realitzar-se-li una intubació inadequada a l'hospital esmentat; que se l'hagué de traslladar perquè aquest hospital no disposava d'una unitat de ventilació mecànica assistida adequada a l'edat de la menor, i que el trasllat de la pacient s'hagué de postergar a causa d'una avaria en l'ambulància.

Davant d'aquestes afirmacions i per tal de poder determinar si s'ajusten a la realitat dels fets ocorreguts i si es pot responsabilitzar l'Administració, hem d'analitzar l'expedient tramès per veure si es donen els requisits esmentats abans de l'existència d'un acte mèdic, d'un dany real, efectiu, econòmicament avaluable i individualitzat i un nexe causal entre ambdós.

Això s'ha d'examinar, però, en vista de les especificitats que planteja la responsabilitat en matèria sanitària, la qual no sorgeix en funció del resultat sinó de la utilització pels facultatius corresponents dels mitjans professionals adequats disponibles en cada supòsit, segons l'estat de la ciència mèdica o quan s'ha actuat amb negligència o falta d'atenció deguda.

Anem ara a veure si, d'acord amb el que hem dit abans, aquestes seqüeles deriven d'una actuació sanitària negligent practicada a l'hospital, que determini la responsabilitat de l'Administració.

Per tal d'avaluar això examinarem primer els antecedents, diagnòstic i patologia de la pacient, així com les actuacions mèdiques que es deriven de la història clínica.

D'aquesta s'extreu que es tractava d'una nena que des dels primers mesos d'edat presentava problemes respiratoris greus, que ja als quatre mesos hagué d'ingressar a l'hospital per presentar destret, tiratge intercostal i subcostal i aleteig nasal de 24 hores d'evolució, on se li diagnosticà bronquiolitis 466.1 i restà 9 dies hospitalitzada.

El 14 de maig de 1990, a les 21.30 hores, quan tenia set mesos, tornà a acudir al servei d'urgències del mateix hospital per dificultats respiratòries d'unes hores d'evolució i fou ingressada amb el diagnòstic de destret respiratori. El resultat de l'exploració evidencià un estat general deteriorat, cianosis labial, tiratge subcostal i intercostal, taquicàrdia, hipoventilació generalitzada amb sibilants i en vigília. L'RX de tòrax que se li practicà demostrà atrapament aeri. Segons l'analítica efectuada, s'evidencià hipoxèmia i se li començà un tractament amb oxigen, broncodilatadors inhalants i endovenosos.

A les 9 hores del dia següent i davant l'empitjorament de la pacient es decideix el seu trasllat a un altre hospital per a ventilació mecànica.

L'anestesiòleg de l'àrea d'urgències de pediatria efectuà la intubació endotraqueal de la pacient i es procedí a la ventilació assistida manual amb circuit pediàtric tipus Jackson-Rees. Davant la millora clínica i estabilització hemodinàmica es decidí acompanyar-la a l'UCI mòbil. L'ambulància s'avarià a la sortida de la localitat (11.15 hores), però es contactà per telèfon amb l'hospital a fi de procedir al canvi d'aquesta, que s'efectuà a les 12 hores. A les 13.30 arribà a urgències de l'hospital. A l'ingrés a l'UCI la menor estava en coma profund. Se li canvià la cànula laríngia per una nasobraquial i en fer-li una RX de tòrax s'evidencià un pneumotòrax bilateral. Després de les cures adients la nena millorà, però el dia 19 de maig de 1990 presentà un altre pneumotòrax, aquesta vegada esquerre. El dia 5 de juny de 1990 es traslladà a la planta de neurologia i el 6 de juliol de 1990 se la donà d'alta hospitalària amb el diagnòstic següent: ?Tetraparèsia espàtica per encefalopatia hipoxicoisquèmica?.

De la història clínica descrita veiem que la menor, des de molt petita, havia patit problemes respiratoris greus a causa dels quals havia estat ingressada. Aquest problema va ser més greu quan ingressà el 14 de maig d'urgències per insuficiència respiratòria aguda (hipoxèmia).

Tots els tractaments que se li van realitzar a l'hospital (amb oxigen, broncodilatadors, inhalants i endovenosos) anaven dirigits a compensar aquesta hipoxèmia, ja que quan afecta a òrgans vitals pot deixar seqüeles, però en fracassar aquest tractament conservador, s'efectuà la intubació endotraqueal que era imprescindible.

També era imprescindible el trasllat de la pacient a un altre hospital que tingués ventilació mecànica. El trasllat s'efectuà en una ambulància UCI que, segons l'informe clínic emès per l'hospital, disposava d'un respirador amb control de freqüència respiratòria, volum respiratori, concentració d'O2 i manòmetre respiratori, així com pulsioxímetre a fi de tenir monitoritzats els paràmetres respiratoris durant el trajecte.

Malgrat que l'ambulància s'avarià i s'hagué d'esperar una altra, la menor no deixà en cap moment d'estar assistida per l'equip de guàrdia de pediatria i anestesiòleg que es va fer càrrec d'ella i continuà estant monitoritzada i amb ventilació assistida que supervisava en tot moment aquest equip, segons manifesta l'informe de l'hospital emès a petició expressa de l'instructor de l'expedient.

Després de fer el canvi d'utillatge d'una ambulància a l'altra durant el trajecte, la pacient presentà en tot moment una freqüència cardíaca al voltant de 177 pulsacions per minut i una saturació d'oxigen (99 %) correctes, sense que presentés cap complicació.

La ventilació assistida malgrat ser necessària pot ocasionar un pneumotòrax (presència d'aire en la cavitat pleural) complicació freqüent sobretot en nens afectats per destret respiratori, com era aquest cas, segons resulta dels informes mèdics de l'expedient.

Així, doncs, l'estat en què ha quedat la menor no es pot lligar a una defectuosa actuació sanitària, ja que l'assistència va ser en tot moment la correcta i els tractaments adequats, i les seqüeles, malauradament, van ser inevitables ja que com així ho fa palès l'informe mèdic del Centre de Reconeixement i Avaluació Mèdics les cèl·lules del sistema nerviós són extremadament sensibles a la falta d'oxigen i així una hipoxèmia encara que de curta durada pot deixar seqüeles, per tant, la intubació que desafortunadament provocà el pneumotòrax era imprescindible i necessària.

En desestimar la pretensió d'indemnització no cal entrar a examinar la quantificació d'aquesta.

 

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada pel Sr. A, en representació de la Sra. B, davant l'Institut Català de la Salut a conseqüència de les seqüeles neurològiques que pateix la seva filla per una presumpta assistència sanitària deficient.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga