Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 192/1995 del 28 de septiembre del 1995

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A, en nombre propio y en representación de sus hijos, ante el Instituto Catalán de la Salud a consecuencia de la asistencia sanitaria prestada a su esposo

Contestacion

ANTECEDENTS

1. Segons es desprèn de l'expedient, el Sr. B va ingressar, el setembre de 1986, en un hospital diagnosticat de pneumònia atípica.

A finals de 1989 va empitjorar el quadre miccional del pacient per estenosi d'uretra i del meat uretral i va ésser de nou ingressat per a tractament quirúrgic. El preoperatori fou normal i el 14 de març de 1990 li practicaren una meatoplàstia i ureterectomia interna de la uretra peniana i bulbar. Fou donat d'alta el 17 de març de 1990 amb sonda permanent i tractament antibiòtic.

Cinc dies després de l'alta va ingressar de nou ja que el pacient presentava dolor toràcic, febre i esput hemoptoic. Se li practicà una gammagrafia que va descartar tromboembolisme pulmonar i després de presentar una bona evolució fou donat d'alta hospitalària el 29 de març de 1990.

2. El 8 d'abril de 1990 tornà a ingressar per febre alta, dispnea, dolor toràcic i esput hemoptoic. El procés va ser tractat com tromboembolisme pulmonar amb sobreinfecció respiratòria (antibiòtics i anticoagulants) i fou donat d'alta hospitalària el 24 del mateix mes recomanant-li seguir amb dilatacions uretrals a l'ambulatori.

3. El 21 de gener de 1992 ingressà al Servei d'Urologia per estenosi persistent d'uretra i se li va practicar una uretroscòpia. Tot i que el postoperatori evolucionà correctament, el pacient va patir un quadre de mareig, vòmits i febre alta que obligà a anul·lar l'alta hospitalària. El pacient presentava dispnea i esput hemoptoic. El dia 31 de gener el pacient no presentava dispnea, sols irritació faríngia i persistia la febre. Llavors es va consultar el pneumòleg de guàrdia que, després de realitzar les proves complementàries, va descartar l'origen respiratori del procés, descartant per tant un possible tromboembolisme pulmonar. El 8 de febrer de 1992 fou donat d'alta hospitalària portant sonda permanent, se li recomanà tractament antibiòtic i se'l cità a consultes externes al cap de tres dies.

Un dia després de l'alta, el 9 de febrer, el Sr. B morí; segons es fa constar a l'informe forense ?que s'adjunta a l'escrit de reclamació? la causa de la mort va ser una insuficiència cardiorespiratòria aguda, secundària a una tromboembòlia pulmonar.

 

4. El 18 de gener de 1994, la Sra. A ?esposa del difunt? va formular, en nom propi i com a representant legal dels seus fills, reclamació administrativa prèvia a la via jurisdiccional social davant l'Institut Català de la Salut, demanant una indemnització de 80.000.000 de pessetes més els interessos legals corresponents, pels perjudicis morals i materials ocasionats a conseqüència d'un defectuós funcionament dels serveis mèdics que havia causat la mort del seu marit. Acompanya a l'escrit de reclamació dos informes mèdics emesos pels serveis d'Urologia i Pneumologia de l'hospital i un informe mèdic forense.

5. El dia 7 de febrer de 1994, el lletrat instructor de l'expedient va emetre diligència d'ordenació d'admissió de la reclamació presentada i, en la mateixa sol·licità a l'hospital els antecedents clínics del Sr. B i els informes relatius a l'assistència mèdica prestada en aquest cas.

6. A l'expedient tramès consta la història clínica del pacient, els informes mèdics i d'assistència dels facultatius que el van tractar i l'informe mèdic valoratiu emès pel Centre de Reconeixement i Avaluació Mèdics de l'Institut Català de la Salut (CRAM).

7. Mitjançant escrit de 24 de gener de 1994 s'atorgà a la reclamant tràmit d'audiència en l'expedient, que va comparèixer però no formulà escrit d'al·legacions.

8. El 26 de març de 1995, el lletrat instructor de l'expedient va proposar desestimar la reclamació formulada per la Sra. A per considerar que no havia existit un nexe causal entre la mort i l'assistència mèdica prestada.

9. Finalment, el 14 de juliol de 1995, va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat i Seguretat Social en què sol·licitava el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. En matèria d'assistència sanitària a Catalunya, la normativa que cal aplicar en els supòsits de reclamacions d'indemnització per responsabilitat patrimonial de l'Administració és la continguda a la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat; la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, coma norma bàsica i unitària en matèria de responsabilitat; i el Reial decret 429/1993, de 26 de març, que regula també aquest tema.

Aquesta normativa concreta i determina els requisits que s'han de donar perquè entri en joc la responsabilitat de l'Administració que, en aquest cas concret, han de ser l'existència d'un acte mèdic, un dany real, efectiu i avaluable econòmicament que el particular no tingui el deure de suportar i una relació de causalitat entre ambdós, sense intervenció de terceres persones o de la mateixa víctima, i que no es tracti d'un cas de força major.

II. Des d'un punt de vista formal, hem d'examinar si concorren els requisits per l'admissibilitat de la reclamació de responsabilitat patrimonial.

Pel que fa a la legitimació activa, si bé la reclamant en el seu escrit inicial manifesta actuar en nom propi i com a representant legal dels seus fills menors d'edat, no acredita la relació de parentiu que els perjudicats ?com a esposa i fills? tenen envers el difunt.

En relació amb la legitimació passiva és competent el conseller de Sanitat i Seguretat Social en tractar-se d'uns presumptes danys que s'atribueixen a un Hospital de la Seguretat Social.

Els problemes podrien suscitar-se entorn a si la reclamació ha estat presentada dins de termini hàbil. En l'escrit de reclamació, que es formulà davant l'ICS el 18 de gener de 1994, s'al·lega que en data 9 de febrer de 1992 el Sr. B va morir a conseqüència d'una insuficiència cardiorespiratòria aguda secundària a una tromboembòlia pulmonar, segons s'acredita en l'informe mèdic forense que s'acompanya a la reclamació.

Posteriorment a la data de la defunció, únicament tenim constància d'aquest informe del metge forense que fou evacuat el 10 de febrer de 1992 davant un jutjat de primera instància i instrucció. Però no figura a l'expedient la documentació que acrediti la tramitació i actuacions seguides en la via penal ni tampoc consta cap altra documentació que demostri la interrupció del termini prescriptiu per reclamar.

Tenint en compte el que acabem de dir sembla que, en principi, l'acció per reclamar hauria prescrit perquè des que fou evacuat el referit informe fins la data de la reclamació ha transcorregut més d'un any.

III. Deixant a banda la prescripció de l'acció que, en tot cas hauria d'haver estat detectada per l'Administració activa, ara hem de centrar-nos en el fons de l'assumpte plantejat per determinar si l'Administració sanitària és responsable dels danys al·legats.

No hi ha discrepància entre la reclamant i l'Administració activa pel que fa referència als fets objectius que s'han exposat cronològicament en els antecedents del dictamen i que, en síntesi, es contrauen al fet que el Sr. B, amb antecedents d'estenosi uretral de llarga evolució, pneumònia i tromboembolisme pulmonar (TEP), ingressà per rebre tractament quirúrgic d'estenosi d'uretra. Durant el postoperatori van sorgir complicacions (febre, esputs hemoptoics), però consultat el pneumòleg de guàrdia va descartar l'origen respiratori del procés. Atesa la bona evolució del pacient fou donat d'alta hospitalària el 8 de febrer de 1992 i, al dia següent presentà pèrdua brusca de coneixement i morí, segons el metge forense, per aturada cardiorespiratòria.

Del que s'ha exposat fins ara no hi ha dubte que els perjudicats ?la vídua i els fills del difunt? han sofert uns danys. No obstant això, perquè aquests danys puguin ser jurídicament rellevants hem d'esbrinar si ha existit o no vincle de causalitat entre l'assistència mèdica dispensada i el resultat lesiu.

En el cas sobre el qual es dictamina, la reclamació es fonamenta en una pretesa deficiència de l'assistència mèdica dispensada per l'hospital. Més concretament, la reclamant al·lega que la mort del seu marit va ser conseqüència d'un tractament mèdic inadequat, ja que els facultatius que el van atendre van descartar l'origen pulmonar del quadre mèdic tot i l'historial clínic del pacient que havia sofert un tromboembolisme pulmonar feia dos anys.

Per tal de poder determinar si hi ha responsabilitat patrimonial en el cas que examinem hem de fer les consideracions de fons següents:

És important fer referència a l'informe mèdic valoratiu del CRAM en el qual s'assenyala que, segons els protocols, el pacient presentava dos factors de risc: havia sofert un episodi de TEP en un antecedent quirúrgic feia dos anys i era major de 40 anys.

En el mateix informe també es diu que el pacient havia de ser operat d'un procés urològic pel qual precisà tractament profilàctic de la trombosi venosa profunda (TVP); tractament que es realitza normalment amb la finalitat de prevenir la trombosi i l'embòlia. La TVP és una complicació postoperatòria que pot produir una TEP. La incidència de la TEP mortal està al voltant del 0,9 % dels pacients més grans de 40 anys sotmesos a cirurgia general i fins al 3 % dels pacients sotmesos a cirurgia ortopèdica de genoll o maluc.

Tenint en compte aquesta valoració mèdica i els factors de risc del pacient, la qüestió clau que hem de resoldre és si l'actuació mèdica va ser correcta i, més concretament, si les proves realitzades al pacient en el postoperatori eren suficients i idònies per descartar l'origen pulmonar del quadre mèdic i l'existència o no de símptomes de TEP.

En els informes mèdics es fa constar que, si bé el pacient havia presentat complicacions, el quadre no era suggestiu de TEP. Malgrat tot i, per assegurar-se'n i avaluar-ho adequadament es van realitzar proves complementàries consistents en una gasometria arterial, un electrocardiograma (ECG) i una placa de tòrax. Realitzades les proves complementàries el quadre tampoc no era suggestiu de TEP i després de consultar el pneumòleg, aquest descartà l'origen respiratori de la febre.

Consta en aquest sentit a l'expedient un informe del Servei de Pneumologia de l'hospital, d'1 de juny de 1995, en el qual s'afirma que les proves practicades i les anàlisis van ser les correctes i precisa que, tenint en compte la sospita clínica d'infecció de les vies respiratòries superiors i tractant-se d'un pacient amb profilaxi de TVP, no es podia pensar en un altre diagnòstic clínic.

Per tant, i d'acord amb el que s'assenyala als informes mèdics que consten a l'expedient i especialment a l'informe del CRAM, podem afirmar que tot i que el pacient va morir per un tromboembolisme pulmonar, totes les pautes mèdiques, tant les diagnòstiques com les profilàctiques com les terapèutiques van ser correctes.

 

La reclamant aporta com a prova documental uns informes mèdics que únicament acrediten el desenvolupament cronològic i no causal de l'estat de salut del pacient, i un informe del metge forense que es limita a determinar la causa de la mort del pacient destacant, com a possible complicació, el fet que hagués tingut un antecedent de TEP. La documentació aportada però no acredita que l'actuació mèdica dispensada hagués estat la causa de la mort del Sr. B.

Interessa recordar que la responsabilitat patrimonial per actuacions mèdiques té unes singularitats especials que recull una constant jurisprudència en considerar que no ho és en funció del resultat sinó dels mitjans professionals emprats en cada supòsit i una atenció diligent perquè s'actua sobre un organisme viu de reaccions i sensibilitats imprevisibles (Sentència d'1 de juny de 1994).

Tot el que acabem d'exposar ens porta a concloure, com també posa de manifest la proposta de resolució, que no ha existit negligència professional per part dels professionals sanitaris i que, per tant, no pot parlar-se de nexe causal entre l'actuació mèdica i el resultat lesiu al·legat per la reclamant. En conseqüència no pot imputar-se a l'Administració sanitària cap responsabilitat.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació instada per la Sra. A, en nom propi i representació dels seus fills, davant l'Institut Català de la Salut a conseqüència de l'assistència sanitària prestada al seu espòs, sense perjudici que l'acció hagi prescrit.

 

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga