Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 183/1995 del 14 de septiembre del 1995

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A por los daños sufridos a consecuencia del derrame de aguas en las fincas de su propiedad

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 4 de novembre de 1994, la Sra. A va reclamar davant la Diputació de Tarragona una indemnització pels danys i perjudicis causats a una finca de la seva propietat, com a conseqüència de les pluges esdevingudes el mes de setembre.

Fonamentava la seva pretensió en el fet que la carretera en el tram que discorre pel front de la seva finca, en lloc de vessar les aigües que recull del poble i de dalt de la muntanya cap a la cuneta de la part interior ho fa cap a l'exterior, és a dir, cap a la seva finca.

2. El 14 de novembre de 1994 el president de la Diputació de Tarragona va admetre a tràmit la reclamació i nomenà instructor de l'expedient.

3. L'enginyer tècnic d'obres públiques, el 21 de febrer de 1995, va informar que al marge esquerre de la carretera hi ha una cuneta amb capacitat suficient per evacuar les aigües superficials de la mateixa carretera; que, per les fortes pendents dels carrers de la població i al fet que estan pavimentats, l'escorrentia és molt gran; que les aigües pluvials que discorren superficialment pels carrers, en no recollir-se en el clavegueram, evacuen a la carretera travessant la calçada i desembocant a la finca de la Sra. A. Finalment, manifestà que si les pluges caigudes són de gran intensitat (com les de setembre) el cabal provinent dels carrers que arriba a la carretera és molt gran, motiu pel qual no és estrany que provoqui danys en els terrenys pels quals discorre.

4. A petició de l'instructor de l'expedient, el 6 de març de 1995 l'alcalde del' municipi va informar que el clavegueram és suficient per engolir l'aigua de pluges i que el mes de setembre va funcionar correctament; que no tenien coneixement que l'aigua de la pluja no engolida pel clavegueram desguassés a la finca de la Sra. A i que la carretera en qüestió tenia la pendent cap a la finca de l'esmentada senyora.

5. El 21 de març de 1995 s'atorgà a la reclamant tràmit de vista i audiència en l'expedient durant el qual formulà al·legacions.

6. La Comissió d'Obres Públiques de la Diputació, el 27 d'abril de 1995, va proposar desestimar la reclamació formulada per considerar que no existia nexe de causalitat entre el dany al·legat i el servei públic de la carretera, ja que aquesta estava construïda i calculada per recollir l'aigua de la pluja habitual i perquè la Sra. A estava subjecta a una servitud d'aigües.

7. El cap de la Secció d'Intervenció Administrativa d'Actes i Acords de les corporacions Locals, el 23 de juny de 1995, informà favorablement sobre la tramesa de l'expedient a aquesta Comissió Jurídica Assessora i la corresponent petició de dictamen del conseller de Governació va tenir entrada a aquest alt òrgan consultiu el 14 de juliol d'enguany.

FONAMENTS JURÍDICS

I. Es tramet a aquesta Comissió Jurídica Assessora per part del conseller de Governació l'expedient tramitat per la Diputació de Tarragona a petició de la Sra. A en reclamació d'indemnització pels danys causats a una finca de la seva propietat com a conseqüència del vessament d'aigües procedents de la carretera esmentada.

L'expedient se'ns tramet en petició de dictamen, d'acord amb l'art. 4 del Decret legislatiu 1/1991, de 25 de març, pel qual s'aprova la refosa de les lleis 3/1985, de 15 de març, i 21/1990, de 28 de desembre, de la Comissió Jurídica Assessora, i en virtut de l'art. 3.2.a) de l'esmentat text refós, en relació amb l'art. 12 del Reial decret 429/1993, de 26 de març.

II. La responsabilitat patrimonial de la Generalitat de Catalunya deriva del que disposa l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, que recull el principi de responsabilitat patrimonial de l'Administració consagrat a l'art. 106.2 de la Constitució ?en els termes que estableix la legislació vigent?. Aquests termes es troben establerts en la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, art. 139, i en el reglament aprovat pel Reial decret 429/1993, de 26 de març.

Els supòsits que han de concórrer perquè sigui exigible de l'Administració la indemnització dels danys causats són: que el dany sigui efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat; que tingui la característica de lesió que el particular no tingui el deure jurídic de suportar, i que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, llevat dels casos de força major.

III. El primer que ha d'examinar la Comissió Jurídica Assessora és si la tramitació de l'expedient i la petició són formalment correctes.

En primer lloc, s'ha de comprovar si existeix o no prescripció en la petició i, evidentment, aquest supòsit no concorre perquè enfront d'unes pluges causants dels danys, caigudes durant el mes de setembre de 1994, la reclamació es va produir el dia 4 de novembre del mateix any i, per tant, abans que transcorregués el termini d'un any establert per la Llei a efectes de prescripció de l'acció de reclamació de danys i perjudicis.

En segon lloc, la tramitació de l'expedient per part de la Diputació de Tarragona és absolutament correcta. Fins i tot ens trobem amb el fet que la petició d'origen de l'expedient tan sols de passada al·ludeix a danys i perjudicis, fent un plantejament excessivament simple.

La petició de la Sra. A està dirigida a procedir a portar a terme les obres que corresponguin a la carretera de la Diputació que confronta amb la seva propietat per tal de protegir-la i tan sols com a últim afegitó inclou a la instància la petició següent: ?també li demano que se'ns paguin tots els danys i perjudicis o se'ns informi d'on podem anar a reclamar-los?.

I aquesta instància es dirigeix al cap del Departament de Carreteres de la Diputació de Tarragona.

És d'acord amb aquesta instància que pel president de la Diputació se signa el Decret d'admetre a tràmit la reclamació de responsabilitat patrimonial que ens ocupa.

Acollint les peticions de la instància originària, l'instructor de l'expedient demana informe al Servei d'Obres Públiques de la Diputació de Tarragona i a l'alcalde de l'Ajuntament.

Conclòs el termini de prova s'obre el tràmit d'audiència, que es porta a terme en la forma que estableix l'art. 11 del Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial, amb lliurament de còpies dels informes a la interessada.

La reclamant evacua el tràmit d'audiència insistint que les clavegueres municipals són insuficients i que quan les pluges són fortes o torrencials els sobrants van a parar a la carretera i de la carretera a la seva propietat i entén també insuficient les reformes que la Diputació ha proposat portar a terme a la carretera a través de la qual arriben a la propietat de la reclamant les aigües sobrants del poble.

Acompanya fotografies de la carretera i dels danys, però no adjunta cap quantificació d'aquests.

Acabat el tràmit d'audiència el cap del Servei d'Obres Públiques eleva a la Comissió d'Obres Públiques proposta de resolució desestimatòria, que aquesta fa seva, advertint que és prèvia l'emissió, per a aquesta Comissió Jurídica Assessora del dictamen preceptiu que li correspon emetre en aquests supòsits de responsabilitat patrimonial.

I l'expedient s'eleva a aquesta Comissió a través de la Conselleria de Governació.

Per tant, els tràmits formals s'han complert amb escreix, si bé manca una comminació concreta de l'Administració a la reclamant per tal que quantifiqués els danys, possiblement per entendre que el que procedia era desestimar la petició per manca de nexe causal.

 

IV. Sens dubte, en el supòsit que estem examinant existeix un dany efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat, però, contràriament, no apareix provat d'una manera clara el nexe causal entre l'existència de la carretera de la Diputació i els danys produïts per l'aigua a la finca de la reclamant, ni queda tampoc clar, segons els termes de la proposta de resolució, si aquesta tenia el deure jurídic de suportar les aigües provinents de predis superiors.

La reclamant atribueix l'excés d'aigües que d'una manera torrencial entren a la seva propietat a la manca de capacitat del clavegueram del poble, de gran pendent, per absorbir les aigües de pluja i al fet que quan aquestes arriben a la carretera no les pot absorbir a través de les seves cunetes, i degut també a la seva pendent i al seu peralt.

L'informe del Servei Tècnic de la Diputació ens explica que la versió de la Sra. A no és exacta perquè la carretera té una secció a mitja vessant amb un peralt comprès entre el ?1,5 % i el 3 %?, explicant que el perfil longitudinal està constituït per una pendent que varia entre el 5 % i el 8 %.

Explica també les característiques de la cuneta i sosté que la mateixa és autosuficient per engolir totes les aigües que procedeixen de la carretera.

L'enginyer tècnic d'obres públiques, cap del Servei d'Explotació de la Diputació, atribueix els danys causats al fet que les aigües discorren superficialment pels carrers, que en no recollir-se en el clavegueram evacuen directament a la carretera a la qual arriben a gran velocitat i en travessar-la desguassen a les finques del marge dret.

Contràriament a això, l'alcalde de la població explica que el clavegueram és suficient per acollir l'aigua de les pluges dels carrers del poble i que durant les pluges del mes de setembre de 1994 van funcionar correctament. Diu també que desconeix el supòsit que les aigües no es poguessin engolir pel clavegueram en casos de pluges torrencials i que aquestes vagin a la carretera i de la carretera a la finca de la reclamant.

El tema que es planteja és, per tant, bàsicament d'interpretació de la prova.

La jurisprudència del Tribunal Suprem ha vingut condemnant els ajuntaments al pagament d'indemnització per danys i perjudicis conseqüència del mal funcionalment dels desguassos municipals.

Podem citar, com a sentències recents sobre el particular, les de 22 de gener de 1993 i 14 de febrer de 1994.

En el cas que ens ocupa l'alcalde nega, encara que sense cap informe tècnic, tota culpa municipal per la insuficiència del clavegueram i la Diputació nega, aquesta sí recolzant-se en un informe tècnic, que la responsabilitat derivi de l'estructura de la carretera.

I en front d'aquestes manifestacions i dictàmens tècnics, el particular no aporta cap altra prova que l'afirmació de l'existència del dany i les fotografies que l'acrediten, però sense acreditar-ne suficientment la causa última.

La proposta de resolució desestimatòria produïda per la Comissió d'Obres Públiques de la Diputació de Tarragona al·ludeix també a l'article 552 del Codi Civil i entén que els predis inferiors tenen l'obligació jurídica de suportar les aigües que procedeixen dels predis superiors.

Però aquest article, que és aplicable a Catalunya d'una manera subsidiària d'acord amb la disposició final quarta de la Compilació (en no preveure el supòsit concret a què al·ludeix dit article, ni la mateixa Compilació ni la Llei 13/1990, de 9 de juliol, sobre servituds i relacions de veïnatge) tampoc no resol el nostre cas perquè fa referència a les aigües que venen dels predis superiors ?naturalmente y sin obra del hombre? i, evidentment, la construcció d'una carretera és una ?obra del hombre? que pot agreujar la servitud obligatòria de rebre aigües procedents dels predis superiors.

Del mateix contingut és l'art. 45 de la Llei estatal 29/1985, de 22 d'agost, d'aigües.

El que sí es evident és que la Diputació al construir una carretera, i menys un cop construïda, no té l'obligació d'evitar que als predis inferiors a aquesta arribin aigües procedents dels predis superiors com a conseqüència d'obres produïdes en aquests últims, com és el cas que aquí ens ocupa, ja que tot apunta al fet que les aigües que creuen la carretera i envaeixen la finca de la Sra. A venen dels carrers del poble, de gran pendent i són conseqüència de no haver estat engolides suficientment pel clavegueram.

I encara que tot el que es pugui pensar es trobi dins del terreny de la més pura presumpció, el fet és que en l'expedient no existeixen proves de tipus tècnic suficients per tal d'entendre que existeix nexe causal entre l'existència d'una carretera construïda fa més de 30 anys i la inundació del mes de setembre de 1994.

Per tot això, no podem informar favorablement sobre la reclamació en quant es dirigeix contra la Diputació de Tarragona; la qual cosa no vol dir que no puguin existir responsabilitats per part de l'Ajuntament.

V. Creiem oportú fer esment de la necessitat que en els expedients de responsabilitats patrimonials es quantifiqui el dany que es reclama. L'art. 6 del Reglament de procediment en matèria de responsabilitat patrimonial explica que en la reclamació s'hauran d'especificar les lesions produïdes, la presumpta relació de causalitat entre aquestes i el funcionament del servei públic i ?l'avaluació econòmica de la responsabilitat patrimonial, si fora possible?, i el moment en què la lesió efectivament es va produir.

 

I l'art. 12 en parlar del dictamen del Consell de l'Estat o dels òrgans consultius corresponents de les comunitats autònomes, especifica que el dictamen s'ha de pronunciar sobre l'existència o no de la relació de causalitat entre el funcionament del servei públic i la lesió produïda i, en el seu cas, sobre la valoració del dany causat i la quantia i manera de la indemnització.

Podem admetre que essent la proposta de resolució en el sentit que no és procedent la indemnització per manca de relació de causalitat no cal incidir sobre la valoració del dany causat. Aquest supòsit és vàlid per a aquest dictamen però no per al tràmit normal dels expedients, perquè si aquesta Comissió es decantés per entendre que existeix relació de causalitat hauria d'estendre el seu informe a la valoració i no existirien dades per a fer-ho, la qual cosa obligaria a la continuació de l'expedient i a una segona remissió del mateix a aquesta Comissió.

Per tant, entenem que en tots els casos és necessari que l'Administració pública que tramita l'expedient requereixi el peticionari perquè, si no ho ha fet, quantifiqui la indemnització que reclama.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació instada per la Sra. A davant la Diputació de Tarragona pel danys causats com a conseqüència del vessament d'aigües a les finques de la seva propietat, per manca d'acreditació suficient d'existència de nexe casual.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga