Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 165/1996 del 06 de junio del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la profesora de un centro público educativo, la Sra. A, por los desperfectos causados en su vehículo

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 17 de gener de 1995, es causaren diversos desperfectes al vehicle de la professora d'un centre públic educatiu, la Sra. A, mentre estava aparcat al recinte de l'escola.

2. El mateix dia dels fets, la perjudicada els denuncià a la policia i el 21 de febrer de l'any següent reclamà l'abonament de les despeses derivades de l'incident, davant el delegat territorial corresponent del Departament d'Ensenyament. L'import dels danys en qüestió, segons una factura d'un taller de reparació que consta a l'expedient, era de 14.698 pessetes.

3. El 31 de gener de 1995, el director del centre va informar sobre els fets, el 24 d'abril de 1995 la Secretaria de la Delegació Territorial va trametre l'informe del delegat territorial, juntament amb un conjunt de documentació, a la Secretaria General del Departament i el 28 de febrer de 1996 li lliurà la reclamació del particular, que li havia estat requerida Així mateix, el 20 de març de 1996 el Servei de Recursos i Informes Jurídics va proposar desestimar la reclamació formulada i el 26 del mateix mes el conseller d'Ensenyament va sol·licitar a aquesta Comissió Jurídica Assessora el dictamen corresponent, mitjançant escrit que va tenir entrada a aquest òrgan el 3 d'abril de 1996.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'Administració de la Generalitat, segons l'article 87.1 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, respon patrimonialment dels danys i perjudicis que sofreixin els particulars per causa del funcionament dels serveis públics, segons els termes establerts en la legislació vigent.

Aquesta és la manera com recull l'ordenament català la institució de la responsabilitat administrativa, el fonament constitucional de la qual el trobem a l'article 106.1 de la Constitució espanyola i desplegat a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i pel seu reglament.

D'acord amb la normativa esmentada, articles 139 i següents d'aquesta llei, per tal que l'acció de responsabilitat prosperi i el perjudicat tingui dret a ser indemnitzat, cal que s'hagi produït un dany real i efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones. A més, és necessari que l'esmentada lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte i sense intervenció estranya que influeixi en el nexe causal, alterant-lo. I, finalment, que no s'hagi esdevingut per causa de força major.

II. Pertoca ara examinar l'estudi dels requisits formals de la reclamació formulada, ja que ?com veurem? s'han produït defectes i vicis que, en altres circumstàncies, podrien condicionar el fons de la qüestió plantejada, tot i que en aquest cas no serà així perquè la pretensió tampoc no pot prosperar per qüestions de fons.

Concretament, aquesta declaració es realitza perquè de la documentació aportada no ha resultat acreditada la legitimació activa de la reclamant.

Efectivament, els únics documents que s'han aportat per justificar la legitimació indiquen que aquesta recau en persona diferent de la reclamant, ja que tant el tenidor de l'assegurança com el propietari del vehicle i conductor habitual d'aquest és el Sr. B. I d'aquesta persona no se'n coneix cap dada que la vinculi amb la reclamant.

Per tant, l'Administració activa hauria d'haver declarat inadmissible la reclamació per manca de legitimació activa o bé, si hagués considerat que podien existir altres títols legitimadors diferents que poguessin atorgar aquella condició a la reclamant hauria d'haver sol·licitat que s'al·leguessin i acreditessin.

Per tant, amb les dades que es disposen és forçat concloure que la Sra. A no gaudeix de legitimació activa per instar la reclamació.

Aquest sol fet ja seria motiu suficient per tal que aquesta Comissió Jurídica Assessora desestimés la reclamació interposada. Ara bé, atès que l'Administració activa en cap moment no s'ha qüestionat aquella circumstància ?tot i que haurà de tenir-la en compte a l'hora de resoldre? és voluntat d'aquest òrgan pronunciar-se sobre els màxims aspectes possibles, als efectes d'evitar futures reclamacions pels mateixos fets i circumstàncies.

III. Així, doncs, prosseguirem amb l'anàlisi de les qüestions de forma.

Arribats a aquest punt, cal tractar el tema de la prescripció de la reclamació interposada.

Del relat fàctic exposat en els antecedents s'ha vist que l'incident amb motiu del qual es reclama va tenir lloc el 17 de gener de 1995 i que la reclamació formal de la interessada no va tenir lloc fins al dia 21 de febrer de l'any següent. És a dir, un mes i quatre dies després del termini d'un any que la normativa atorga per a exercitar l'acció. Per tant, si l'acció hagués estat instada a instància de part, hauria de considerar-se prescrita.

No obstant això, fent un esforç interpretatiu, es podria argumentar també que el procediment fou incoat d'ofici per l'Administració, d'acord amb la modalitat establerta com a novetat en l'article 142 de la Llei 30/1992 i concordants del seu reglament, supòsit en el qual l'acció no estaria prescrita.

Diem això perquè, malgrat que la reclamació per part de la professora no s'interposà fins al dia 21 de febrer de 1996, tots els actes d'instrucció de l'expedient ?informes del director i del delegat territorial, comunicació del sinistre a la companyia asseguradora i tramesa de la documentació al Departament? s'efectuaren amb anterioritat a la data de prescripció de l'acció.

Ara bé, ja s'ha dit que es tractava d'una interpretació generosa, que es realitzaria amb la finalitat de conservar tot allò que s'ha instruït i per tal de correspondre a la voluntat de la professora, que a ben segur era que se seguís un expedient per determinar les eventuals responsabilitats, tal com de fet ens ho confirma la posterior reclamació d'indemnització que interposà.

Efectivament, en puritat de concepte, aquesta segona argumentació xoca amb alguns obstacles, ja que no consta a l'expedient l'acord d'incoació del procediment i aquest document, a banda de ser el que posa en marxa tot el mecanisme, és també el que dóna la pauta per determinar amb exactitud la prescripció o no de l'acció. I, el que és més, és del tot incongruent que l'Administració incoï d'ofici un determinat procediment i que després requereixi del particular l'aportació de la corresponent reclamació administrativa, com ha succeït en aquest cas.

IV. Malgrat tot, les disquisicions efectuades fins ara no tenen més transcendència ja que, tal com hem avançat, la pretensió tampoc no pot prosperar per qüestions de fons perquè no s'ha demostrat que els desperfectes del vehicle fossin conseqüència del funcionament del servei públic educatiu. Efectivament, es desconeix l'autoria dels fets, no existeixen testimonis presencials i és difícil imaginar que els danys en qüestió s'haguessin provocat per l'específica condició de mestra de la persona que s'ha declarat perjudicada.

Per tant, ateses les anteriors consideracions, inevitablement cal concloure la desestimació de la pretensió.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada per la professora d'un centre públic educatiu, la Sra. A, pels desperfectes causats al seu vehicle.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga