Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 151/1996 del 23 de mayo del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A a consecuencia de la muerte de su hijo, el Sr. B, cuando participaba en tareas de extinción de incendios

Contestacion

ANTECEDENTS

1. Al setembre de 1994, el Sr. B, auxiliar forestal, destinat en un parc de bombers, va morir mentre participava en les tasques d'extinció d'un incendi.

2. El 22 de maig de l'any següent, la Sra. A va reclamar davant el conseller de Governació una indemnització de 35.000.000 pessetes pels danys i perjudicis derivats de la mort del seu fill.

Fonamentava la reclamació en la consideració que el dany al·legat es produí com a conseqüència d'un mal funcionament del Servei d'Extinció d'Incendis, ja que el seu fill actuava en compliment de les ordres rebudes dels seus caps, els quals haurien d'haver previst que la pista forestal per la qual circulaven i en la qual el noi perdé la vida podia resultar afectada pel foc, atesa la direcció d'aquest i del vent, la ubicació de la pista i les circumstàncies meteorològiques.

3. El cap de la brigada, el 20 de juliol de 1995, va informar sobre els fets i circumstàncies sota les quals es desenvolupaven les tasques d'extinció en les quals va morir el fill de la reclamant.

Així mateix, el dia 22 de desembre de 1995, el cap de guàrdia de la brigada i un bomber voluntari de la secció especial van emetre un informe sobre els fets esdevinguts el dia de l'incendi en la zona concreta on es produí el dany al·legat i en el qual adjunten fotografies del lloc, un càlcul del temps de combustió i les dades del vent corresponent a aquell dia.

4. A l'expedient que ens ha estat tramès consta l'acreditació documental conforme el pare i la mare de l'auxiliar forestal que resultà mort van percebre una indemnització de 2.000.000 de pessetes cadascú per la mort del seu fill en virtut d'una pòlissa d'assegurança contractada per la Generalitat de Catalunya amb una corredoria d'assegurances.

Així mateix, consten uns documents subscrits pels pares del noi mitjançant el qual renuncien a l'exercici d'accions civils i a les indemnitzacions que els poguessin correspondre.

5. El 12 de setembre de 1995 s'atorgà a la reclamant tràmit de vista en l'expedient i el dia 5 del mes següent va comparèixer el representant de la reclamant per aportar un certificat de l'Ajuntament corresponent acreditatiu que el difunt convivia amb la mare, la sol·licitud de declaració d'hereus ab intestat, la informació testifical practicada arran d'aquella i el contracte de treball del fill de la reclamant, subscrit el 27 de juny de 1994 amb el Departament de Governació.

L'oferiment d'aquest tràmit es reiterà novament el 4 de gener de 1996.

6. En dates 24 i 30 d'octubre de 1995 s'atorgà tràmit de vista i audiència en l'expedient al pare del difunt i a les companyies implicades. En resposta a aquest escrit i a l'efecte de determinar la possible responsabilitat de la Generalitat en el sinistre esdevingut, aquesta darrera companyia sol·licità al Departament de Governació la tramesa d'un informe.

El dia 25 del mateix mes se sol·licità al jutge de pau que certifiqués si s'havia resolt o no la declaració d'hereus ab intestat formulada.

7. A l'expedient que ens ha estat tramès consten un informe de la cap del Servei de Recursos i Assistència Jurídica i una proposta de resolució desestimatòria del conseller de Governació, així com la sol·licitud de dictamen que aquest formulà a la Comissió Jurídica Assessora, que va tenir entrada a aquest òrgan el 15 de febrer de 1996.

FONAMENTS JURÍDICS

I. El Departament de Governació tramet a aquesta Comissió Jurídica Assessora l'expedient de responsabilitat patrimonial tramitat, a instància de la reclamant, pel procediment establert al Reial decret 429/1993, de 26 de març, per tal que emeti el dictamen preceptuat a l'article 12 en coherència amb el que disposen l'article 3.2.a) de la Llei reguladora d'aquest alt organisme consultiu i l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya.

La responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, que es va anar introduint paulatinament als diferents ordenaments jurídics, té avui, en el nostre, rang constitucional ?article 106.2? i es troba regulada, a més dels texts ja esmentats, als articles 139 i següents de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

Els pressupòsits naturals d'aquesta responsabilitat han estat configurats legalment de la manera següent: a) Existència d'un funcionament normal o anormal dels serveis públics; b) Producció d'una lesió (dany efectiu, avaluable i individualitzat) en qualsevol dels drets o béns dels particulars, que aquest no tingui el deure jurídic de suportar; c) Relació de causalitat; d) Inexistència de força major, i e) Exercici de la reclamació en temps hàbil i forma legal.

II. L'expedient objecte de consideració no presenta cap qüestió fonamental de caràcter formal ni temporal, però sí cal efectuar algun comentari sobre això.

 

Pel que fa a la reclamant, és indiscutible la perfecta individualització com a perjudicada en la doble condició de mare i probable hereva intestada del seu fill. Nogensmenys, cal efectuar alguna més gran precisió sobre això. D'una banda, resulta de l'expedient l'existència del pare de la persona morta en el sinistre que, encara que segons documentació municipal no convivia en el domicili familiar, percep la meitat de la indemnització pagada per la companyia d'assegurances; per tant, s'hauria de determinar la possible colegitimació activa d'aquell. D'altra banda, també resulta de l'expedient que, en data 30 de març de 1995, la reclamant va signar el corresponent rebut presentat per l'entitat asseguradora UAP en el qual manifestava textualment: ?[?] suma percibida a título de indemnización completa, definitiva y sin reserva alguna, por cuantos daños y perjuicios se le causaron con ocasión del siniestro de referencia, renunciando expresamente al ejercicio de las acciones civiles, así como a las indemnizaciones que pudieran corresponderle incluso por Sentencia, comprometiéndose igualmente a ratificar dicho pago, si fuera necesario, ante la autoridad administrativa o judicial correspondiente?. Tractarem més endavant d'aquesta qüestió.

Pel que fa a la legitimació passiva, als pressupòsits temporals i als requisits formals, no hi ha cap observació a efectuar, ja que la reclamació ha estat presentada dintre del termini legal de l'any des de la producció del dany i s'adreça correctament al conseller del Departament de Governació, titular dels serveis d'extinció d'incendis, arran del funcionament dels quals es va produir el fet que origina la reclamació.

III. La renúncia constitueix una figura jurídica o mecanisme pel qual un supòsit de fet se sostreu de l'eficàcia general de les normes jurídiques. Ha estat definida ?Sentència del Tribunal Suprem (Sala Primera) de 30 de maig de 1995 com ?una manifestación de voluntad personal, clara, terminante, inequívoca y sin condicionamiento alguno, por virtud de la cual el titular de un derecho hace dejación del mismo?, amb expressió importada de la Sentència de la mateixa Sala de 4 de maig de 1976. I és així que l'article 6.2 del Codi civil disposa que la renúncia als drets reconeguts a la llei serà vàlida quan no contrariï l'interès o l'ordre públic ni perjudiqui a tercers, i l'article 90.1 de la Llei 30/1992 estableix que tot interessat podria renunciar al seu dret quan això no estigui prohibit per l'ordenament jurídic. Aquesta realitat es predica dels tres tipus tradicionals de renúncia ?l'abdicativa, la preventiva i la recognoscitiva, atès que la translativa no és pròpiament una renúncia?.

En el cas previst, la renúncia abdicativa expressada per la reclamant, no és contrària a l'interès públic ni a l'ordre públic, ni perjudica a tercers. L'únic motiu eventual pel qual l'esmentada renúncia no produiria efectes seria la hipotètica acreditació que va existir vici en el consentiment ?error o intimidació? en el moment de signar-la (que és el cas establert per la Sentència del Tribunal Suprem ?Sala Primera? de 23 de febrer de 1995 en què es resolgué la nul·litat de la renúncia per error essencial sobre les seqüeles patides pel perjudicat), però això ni tan sols s'ha al·legat al llarg del curs procedimental de l'expedient.

 

I aquest fet esdevé encara més rellevant, si tenim present que el fill de la reclamant quan va morir tenia la qualitat d'auxiliar forestal adscrit al parc de bombers de la Generalitat, és a dir, de persona que no té la condició de funcionari sinó de particular que col·labora de forma professional amb l'Administració i que, per tant, coneix l'estat i condicions en què desenvolupa el seu treball i entre elles el risc i la cobertura que se'n fa, cobertura que, per a casos com el previst, resulta totalment insuficient, motiu pel qual caldria que l'Administració activa tingués cura d'adaptar la quantia de la indemnització assegurada als imports generalment establerts i admesos en aquesta matèria en el moment actual. I aquell és obvi que transcendeix als seus familiars que, d'alguna manera, en resten vinculats.

La prestació del servei personal en l'extinció d'incendis suposa assumir el risc ordinari d'una activitat que, en si mateixa, sovint és perillosa, i acceptar que les compensacions ?entre les quals es troba l'assegurança d'accidents? són suficients.

Per això, hem d'entendre que ni el perjudicat, en el cas que hagués estat possible, ni els seus familiars i hereus poden reclamar res més que la indemnització dimanant de l'assegurança concertada en favor seu i que, en haver-la rebuda, la renúncia a altre complement és perfectament vàlida i eficaç.

IV. Resta només considerar si en la producció dels fets va concórrer algun element que permetés considerar que ens trobem en presència d'un funcionament especial del servei públic, que eventualment pogués determinar l'aparició de responsabilitat patrimonial de l'Administració per aquesta causa.

No succeeix així. En l'escrit de reclamació s'al·ludeix al fet que la mort de l'interessat s'hagués pogut evitar amb un correcte funcionament del servei pel que fa a les ordres rebudes pel comandament. No hi ha, però, cap prova d'aquesta afirmació; ans al contrari, de tots aquests actes, i especialment de l'informe emès pel cap de guàrdia de la brigada i d'un bomber voluntari de la secció especial que té la condició de llicenciat en ciències físiques, es desprèn que l'actuació dels serveis d'extinció d'incendis no va presentar cap especialitat ni anormalitat i que, el malaurat accident es produí per causes imprevisibles i inevitables. Per tot això, no es pot estimar la reclamació formulada.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada per la Sra. A a conseqüència de la mort del seu fill quan participava en tasques d'extinció d'incendis.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga