Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 15/1993 del 04 de febrero del 1993

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por A y B a consecuencia de los daños ocasionados en su tienda

Contestacion

ANTECEDENTS DE FET

Es dedueixen del Dictamen.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'Administració ha d'indemnitzar quan ha produït un dany als particulars com a conseqüència del funcionament dels serveis públics.

Així ho disposa, pel que fa a Catalunya, la Llei 13/1989, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, que recull el principi de responsabilitat objectiva consagrat a l'art. 106.2 de la Constitució, explicitant que s'aplicarà ?en els termes que estableix la legislació vigent?. Aquests termes són bàsicament els que precisen la Llei d'expropiació forçosa, de 16 de desembre de 1954, en l'art. 122, i la Llei de règim jurídic de l'Administració de l'Estat, de 26 de juliol de 1957, en l'art. 40, en establir la necessitat que concorrin diversos requisits perquè l'acció de responsabilitat prosperi i entri en funcionament el mecanisme reparador.

Aquests requisits, segons han estat interpretats per la jurisprudència i la doctrina, es poden enunciar així: efectiva realitat d'un dany, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones; que el dany o lesió patrimonial patit pel reclamant sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte, sense intervenció estranya que pogués influir en el nexe causal alterant-lo, i que no s'hagi produït força major.

II. Pel que fa als requisits formals de la reclamació objecte d'aquest dictamen i concretament en relació amb la legitimació per formular-la, aquesta no es desprèn de l'expedient, atès que no hi ha cap document que acrediti la personalitat de les reclamants ni la seva relació amb el negoci. No obstant això, aquesta Comissió ha de partir de la base que les reclamants estan legitimades per fer-ho, atès que l'Administració activa no ha qüestionat aquest fet.

Així mateix, cal assenyalar que, en relació amb el termini d'interposició, aquest encara no havia prescrit en el moment de formular la reclamació ja que quan es va interposar no havia transcorregut un any d'ençà del fet que la motivà.

Pel que fa a l'òrgan competent, s'ha interposat davant del conseller d'Ensenyament que és l'encarregat de conèixer-la i resoldre-la. Per aquests motius, malgrat el que s'ha assenyalat a l'inici d'aquest fonament, no se susciten problemes d'admissibilitat i es pot entrar a tractar el fons de l'assumpte.

III. El trencament de les tres peces de ceràmica constitueix un supòsit de dany efectiu i real que s'individualitza en les persones propietàries del negoci malmès. Així mateix, si bé la lesió patida és susceptible d'ésser avaluada econòmicament, cal assenyalar que les reclamants no han acreditat fefaentment l'import reclamat, ja que no han aportat cap prova que demostri que la xifra reclamada coincideix amb el valor real de les peces trencades i, per si sola, la seva declaració en aquest sentit no és suficient per admetre-la com a vàlida. Per aquest motiu, en cas de prosperar la reclamació formulada, caldria que provessin documentalment la procedència de l'import reclamat.

IV. Un cop dit l'anterior, pertoca ara estudiar si la lesió patrimonial fou conseqüència del funcionament del servei públic i si, per tant, li és imputable i té el deure jurídic de rescabalar-la, aspectes fonamentals per determinar el naixement de la responsabilitat administrativa.

A aquest efecte, s'ha d'analitzar quins són els elements o requisits necessaris que determinen quan un dany o lesió patrimonial és conseqüència del funcionament del servei i quan no.

Segons reiterada doctrina d'aquesta Comissió Jurídica Assessora, les conseqüències lesives d'un incident es podran atribuir a l'Administració si es deriven de l'activitat prestacional pròpia de la funció administrativa i s'adrecen a una pluralitat de persones. En aquest supòsit li seran imputables tant si ha actuat correctament com si el seu comportament ha estat incorrecte i, fins i tot, en els supòsits d'inactivitat quan, de fet, tenia el deure jurídic d'actuar.

Així doncs, en tots aquells casos en què es pugui establir que la causa real del dany ha estat la prestació mateixa d'un servei públic d'una manera directa, immediata i exclusiva, pel fet que entre l'activitat prestacional i el dany existeixi una relació o vincle causal tan estret que sense l'un no s'hagués produït l'altre, podrem dir que la causa del dany ha estat l'Administració. Per aquest motiu, li podrem atribuir jurídicament les conseqüències lesives que se'n derivin.

V. Aplicant tot l'anterior al cas concret sobre el qual es dictamina, hem d'assenyalar que no hi ha dubte sobre el fet que l'activitat en el decurs de la qual es va produir la lesió és subsumible en el concepte de servei públic educatiu ja que, com ha manifestat en anteriors dictàmens aquest alt òrgan consultiu, aquell comprèn no solament l'ensenyament en sentit estricte sinó també una sèrie d'activitats complementàries que afavoreixen la formació integral dels menors. Entre aquests s'hi poden incloure les sortides de caire cultural i més si, com en aquest cas, han estat prèviament aprovades pel Consell Escolar.

Per tant, cal veure si en aquest supòsit el funcionament o la dinàmica mateixa de l'activitat educativa causà la lesió.

A primera vista es podria pensar que el dany objecte d'aquest dictamen no fou conseqüència del funcionament del servei educatiu sinó de l'acte d'un tercer. Però si s'estudien amb deteniment tots els factors que intervenen en la producció de la lesió patrimonial s'arriba a la conclusió que aquesta primera impressió és errònia ja que, tal com hem assenyalat abans, l'activitat durant la qual es va produir el dany forma part del servei públic educatiu. Per tant, en aquells moments els nens estaven sota la custòdia del centre, motius pels quals no els podem considerar agents estranys al funcionament d'aquell sinó que, com a alumnes seus, formen part de l'organització i disciplina que li és pròpia. És per això que podem dir que l'Administració és responsable dels danys que puguin patir els nens com a conseqüència de la prestació de l'activitat docent i també dels que sofreixin terceres persones alienes a l'Administració si es deriven de la mateixa causa.

VI. De tot l'anterior es desprèn que, per tal d'imputar a l'Administració educativa la lesió patrimonial que han sofert les reclamants i, en conseqüència, responsabilitzar-la, l'únic que ens resta ara és determinar si existeix o no una relació de causalitat entre l'excursió a la botiga de ceràmica i el trencament de les peces.

La resposta a l'interrogant plantejat ha de ser forçosament afirmativa ja que, qui organitzà l'excursió a la botiga i sota la responsabilitat de qui es va dur a terme fou l'escola; i si aquesta no hi hagués portat els nens, aquests no haurien pogut trencar les peces. Així, doncs, l'Administració educativa s'ha de fer càrrec de les conseqüències lesives produïdes per uns agents sotmesos a la seva custòdia i derivades del desenvolupament d'una activitat que ella organitzà ja que, com a titular del servei, és responsable també dels resultats que s'esdevinguin a causa dels riscs inherents a l'activitat, encara que l'actuació de l'Administració fos totalment correcta com en aquest cas, en què no es van descuidar les obligacions que li pertocaven envers als nens custodiats i inherents al mateix servei. Això ens ho demostra la correcta vigilància dels menors realitzada per dues professores, nombre que es considera suficient pel número d'alumnes participants a l'excursió, que era de 28.

VII. El que justifica la imputació dels danys a l'Administració i, en conseqüència, l'obligació de reparar-los, en supòsits de correcte funcionament, és el sacrifici patrimonial excessiu i desigual en el patrimoni del perjudicat respecte de la resta d'administrats ja que, en aquests casos, la càrrega que aquell suporta no es pot considerar com una de les genèriques imposades als ciutadans per la prestació del servei i suportada a canvi del benefici obtingut sinó que, precisament per l'especial incidència danyosa que li suposa l'activitat administrativa, no té el deure jurídic de suportar-la i es converteix en indemnitzable.

 

Aplicant l'anterior al cas que ens ocupa, podem afirmar que el trencament de les peces de ceràmica de la botiga de les reclamants no es una càrrega general que tinguin l'obligació de suportar sinó tot el contrari, ja que els hi provocà un sacrifici superior i desigual respecte de la resta d'administrats que és precisament el factor que fa que la lesió sigui indemnitzable.

VIII. De tot l'anterior en podem concloure que existeix una relació de causalitat directa, immediata i exclusiva entre la lesió patrimonial i l'actuació del servei públic educatiu, fet que ens permet atribuir-li el dany, malgrat que el seu funcionament fou en tot moment correcte i, per tant, declarar l'existència de responsabilitat administrativa.

Ara bé, per tal que l'Administració el pugui indemnitzar, aquesta Comissió Jurídica Assessora considera que les reclamants hauran de provar que les peces trencades estaven valorades en la suma que reclamen, ja sigui mitjançant l'aportació, davant l'Administració activa, d'un certificat de l'autor de les peces que acrediti el seu valor o a través de qualsevol altre mitjà de prova admès en dret, previ advertiment que fins que no es repari aquesta mancança no es podrà fer efectiva la indemnització reclamada.

CONCLUSIÓ

És procedent estimar la reclamació d'indemnització instada per A i B a conseqüència dels danys ocasionats a la seva botiga.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga