Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 140/1996 del 09 de mayo del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A por el hurto sufrido por su hija en un centro público educativo

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 13 d?octubre de 1995, una persona o persones desconegudes van sostreure dels vestidors d?un col·legi públic un estoig metàl·lic que contenia els aparells d?ortodòncia propietat d?una alumna de l?esmentat centre.

2. El 30 d?octubre de 1995, el pare de la nena afectada va sol·licitar, davant el director de l?escola, l?abonament de les despeses derivades de la sostracció les quals, segons un rebut de la clínica dental que confeccionà els nous aparells d?ortodòncia, xifraven 20.000 pessetes.

3. El director de l?escola, en data 9 de novembre de 1995, va informar sobre els fets i les circumstàncies sota les quals es produïren i, el 4 de febrer de 1995, ho va fer la inspectora del Departament d?Ensenyament.

4. A l?expedient que ens ha estat tramès consta l?escrit de comunicació del sinistre a la companyia asseguradora, l?informe de la delegada territorial, la proposta de resolució desestimatòria de la pretensió i l?escrit del conseller d?Ensenyament en què sol·licitava el dictamen corresponent, que va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora el 13 de març de 1996.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L?Administració de la Generalitat, segons l?article 87.1 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, respon patrimonialment dels danys i perjudicis que pateixin els particulars per causa del funcionament dels serveis públics, segons els termes establerts en la legislació vigent.

Aquesta és la manera com es recull en l?ordenament català la institució de la responsabilitat administrativa, el fonament constitucional de la qual el trobem a l?article 106.1 de la Constitució Espanyola i desplegat actualment a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i pel seu reglament.

D?acord amb la normativa esmentada, articles 139 i següents d?aquesta Llei, per tal que l?acció de responsabilitat prosperi i el perjudicat tingui dret a ser indemnitzat, cal que s?hagi produït un dany real i efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones. A més, és necessari que l?esmentada lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte i sense intervenció estranya que influeixi en el nexe causal, alterant-lo. I, finalment, que no s?hagi esdevingut per causa de força major.

II. Formalment, la reclamació interposada és totalment correcta ja que es formulà abans que transcorregués el termini de prescripció i qui la instà gaudia de legitimació activa, atès que es tractava del pare de la nena directament perjudicada, circumstància que s?acredita per aportació a l?expedient de còpia dels fulls pertinents del llibre de família. Així mateix, si bé l?òrgan al qual s?adreçà la reclamació no és el competent per conèixer-la ni resoldre-la, no es produeix cap vici per aquesta circumstància ja que l?Administració activa l?ha reparat d?ofici.

III. Pertoca, doncs, ara analitzar en els aspectes de fons de la reclamació interposada a fi i efecte d?arribar a una conclusió sobre l?existència o inexistència de responsabilitat patrimonial de l?Administració educativa.

En el cas debatut, una persona perfectament individualitzada ha sofert una lesió patrimonial real i efectiva, que consisteix en la sostracció dels seus aparells d?ortodòncia. Aquesta lesió, segons ho acredita el rebut que consta a l?expedient, és susceptible d?ésser avaluable econòmicament.

Constatat això, és procedent tractar el tema de la causalitat i la imputació.

Tot i que els elements de judici que ens han estat proporcionats no són massa abundants, sí que són suficients per permetre?ns formular el judici de responsabilitat de l?Administració educativa pel dany esdevingut com a conseqüència del funcionament d?aquest servei públic.

Aquesta conclusió es recolza en el fet que la lesió en qüestió s?esdevingué per causa del funcionament del servei públic educatiu sense que concorregués cap causa de justificació que la legitimi i sense que se li pugui atribuir la consideració de ?càrrega comuna?. Aquestes circumstàncies comporten que el perjudicat no tingui el deure jurídic de suportar el resultat damnós derivat de l?activitat administrativa i el converteixen en indemnitzable.

Efectivament es tracta d?un dany produït, no tan sols en el si d?unes dependències públiques i durant l?horari escolar, sinó que, a més, s?esdevingué com a conseqüència del funcionament del servei públic educatiu.

Segons es desprèn de l?expedient, el dany amb motiu del qual se sol·licita indemnització es produí en el context següent: abans d?iniciar la classe d?educació física l?alumna esmentada es va treure els aparells d?ortodòncia, a suggeriment de la professora, i els deixà en els vestuaris, al costat de la seva roba; però, quan acabà la classe ja no hi eren. Igualment s?ha posat de manifest que, d?ençà que la nena deixà els aparells al vestuari (guardats dins d?un estoig) fins que els anà a recollir, per aquella dependència havien passat alumnes de dos cursos més.

Tot aquest cúmul de circumstàncies, juntament amb el fet que, malgrat haver buscat els aparells durant dos dies sense que apareguessin, porten al director de l?escola a considerar que foren alumnes del centre els que s?endugueren l?estoig creient que contenia alguna altra cosa i, en adonar-se que no era així, no s?atreviren a retornar-los.

D?aquest relat fàctic se?n deriva que la perjudicada fou compel·lida per la professora a treure?s els seus aparells protètics i que, consegüentment, va haver de deixar-los en un lloc on no podia custodiar-los personalment.

IV. Cal tenir present que el que motivà el suggeriment de la professora ?encertat com a mecanisme de prevenció de riscs? fou la naturalesa de l?activitat en què la nena havia de participar. Es tractava de la classe d?educació física, el contingut de la qual, de per si, ja comporta una sèrie de riscs inherents, la potencialitat dels quals es pot veure augmentada pel fet que un dels participants dugui una pròtesi dental o, si més no, pot donar lloc a una agreujament de les conseqüències lesives que, en el seu cas, es derivin directament de l?activitat.

D?altra banda, cal no oblidar tampoc que l?activitat per causa de la qual la nena es va haver de treure la pròtesi formava part dels ensenyaments mínims obligatoris del cicle i, per tant, inexcusablement havia de prendre-hi part.

Per tant, en tractar-se d?una actitud que la nena adoptà a instància d?un agent administratiu i per causa d?una activitat que es realitza sota la responsabilitat directa del centre escolar, és l?Administració de la qual aquest depèn qui ha de fer front a les conseqüències lesives derivades de l?exercici de les potestats que li corresponen, ja que ha estat ell qui ha posat en marxa el mecanisme de risc.

Ateses les anteriors circumstàncies, resulta clar que la lesió patrimonial en qüestió es produí amb ocasió d?un fer i actuar de l?Administració com a ens de gestió pública, ja que la participació en aquesta activitat obligatòria fou la que prudentment feu aconsellable que la nena es desprengués dels seus aparells protètics i la que justifica que no tingués cura personal d?aquest bé de la seva propietat.

V. Aquesta declaració no entra en contradicció amb la doctrina d?aquesta Comissió Jurídica Assessora relativa al fet que les tasques de vigilància, consubstancials al servei educatiu, en no ser la funció primordial d?aquest servei, no es poden estendre als béns personals dels alumnes i treballadors dels centres educatius. Diem això perquè també és cert que l?esmentada doctrina sempre ha tingut cura de matisar que quan, per a l?atribució jurídica de la responsabilitat, s?hagin de valorar i prendre en consideració aspectes relatius a la vigilància, no es podran fer declaracions genèriques sinó que caldrà analitzar cada cas concret i ponderar-ne les circumstàncies en joc. Així, per exemple, en el Dictamen 63/1996 es van citar, a tall d?exemple com a circumstàncies a valorar les mesures de seguretat adoptades pels seus propietaris, el fet de tractar-se d?objectes personals, l?aportació dels quals ha estat requerida per l?Administració o, com en aquest cas, implícitament derivada de l?activitat, entre moltes d?altres.

És evident que en el cas sobre el qual es dictamina no es poden atribuir a la víctima les conseqüències derivades de la sostracció ja que no es desprengué dels seus aparells protètics de motu proprio sinó que fou una voluntat superior la que determinà aquesta circumstància, sacrificant així la seguretat material dels aparells per la integritat física de la menor.

Tampoc no es pot entendre, tal com ho fa el servei jurídic, que la intervenció del tercer autor material de la sostracció hagi provocat la ruptura del nexe ja que, a efectes de producció del dany, allò veritablement determinant no fou la intervenció del tercer que va dur a terme la sostracció, sinó la de la mateixa Administració educativa que, amb la seva actitud, propicià que es fes efectiva.

I, en qualsevol cas, és indiferent que l?autoria del danys correspongués a una persona integrada dins l?organització i disciplina del centre o aliena a aquest, ja que, com acabem de dir, en haver estat l?escola qui va fer néixer el risc, és ella qui ha d?assumir-ne les conseqüències.

CONCLUSIÓ

És procedent estimar en 20.000 pessetes la reclamació d?indemnització instada pel Sr. A pel furt sofert per la seva filla en un centre públic educatiu.

 

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga