Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 124/1996 del 25 de abril del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el abogado Sr. A, en nombre y representación de la Sra. B, por los daños causados en su vehículo a consecuencia de unas piedras que estaban en la carretera C-1411

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 23 de juny de 1995 (certificat de correus del dia 22) va tenir entrada al Departament de Política Territorial i Obres Públiques un escrit de l'advocat A en el qual exposava que el dia 7 de febrer de 1995 la seva clienta, B, quan circulava amb el vehicle de la seva propietat, per una carretera , va col·lidir amb unes pedres que es van despendre en un túnel.

Segons afirmava el reclamant, a conseqüència de l'accident es produïren danys al vehicle per un import de 223.413 pessetes que justificava amb una fotocòpia de la factura de la reparació.

2. El Servei Territorial de Carreteres, en informe de 17 de juliol de 1995, manifestà el seu desconeixement de l'accident en qüestió i afirmà que la brigada del Parc no havia realitzat cap sortida per aquest motiu.

3. El 20 d'octubre de 1995 es concedí al reclamant un termini de 30 dies perquè acredités la realitat de l'accident.

En compliment d'aquest tràmit el reclamant presentà com a proves de l'accident els següents documents: acte de sobreseïment del judici de faltes seguit en un jutjat d'instrucció, denúncia de la reclamant davant la Guàrdia Civil i factura de la reparació del vehicle.

4. Mitjançant ofici de 2 de novembre de 1995 es concedí a la Sra. B un termini de 15 dies per tal d'examinar l'expedient i presentar les oportunes al·legacions.

Mitjançant escrit de 21 de novembre, l'advocat de la perjudicada es ratificà en les seves pretensions i comunicà les dades personals d'un testimoni presencial dels fets.

A petició de l'instructor de l'expedient el 27 de desembre de 1995 el reclamant presentà la declaració del Sr. C, com a testimoni dels fets.

5. El director general de Carreteres, el 8 de febrer de 1996, va proposar desestimar la reclamació formulada per falta de relació de causalitat en no resultar provada la realitat de l'accident i, el 19 de febrer de 1996, va tenir entrada a aquesta Comissió la petició de dictamen del conseller de Política Territorial i Obres Públiques.

 

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'advocat Sr. A, en nom i representació de la Sra. B, s'ha adreçat al Departament de Política Territorial i Obres Públiques en reclamació d'indemnització pels danys i perjudicis causats en el vehicle propietat d'aquesta com a conseqüència, segons afirma, de l'accident que patí el dia 7 de febrer de 1995 en una carretera , en col·lidir amb unes pedres que es van desprendre en un túnel.

En compliment del que disposa l'article 3.2.a) del Text refós de les lleis de la Comissió Jurídica Assessora, aquest Departament ha sotmès a dictamen la reclamació atès que l'esmentada norma en determina la preceptivitat quan una llei ho exigeix. I, en aquest cas, es tracta de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, que recull per a l'àmbit de Catalunya el principi de responsabilitat patrimonial objectiva.

Els articles 139 i següents de la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i el Reglament de procediment en matèria de responsabilitat, aprovat pel Reial decret 429/1993, de 26 de març, contenen els principis i els requisits necessaris per a l'aplicació de la responsabilitat patrimonial.

Segons aquesta última norma, el dictamen de l'òrgan consultiu, en aquest cas la Comissió Jurídica Assessora, s'haurà de pronunciar sobre l'existència o no de relació de causalitat entre el funcionament del servei públic i la lesió produïda i, en el seu cas, la valoració del dany causat i la quantia i modalitats de la indemnització.

A banda d'això, la Comissió ha d'examinar si concorren tant els requisits de forma com els de fons perquè es pugui admetre la responsabilitat de l'Administració i, en aquest sentit, s'ha d'estudiar el tema de la legitimació o de la prescripció i estimar si s'ha produït un dany antijurídic, efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat, conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics i l'absència de força major.

II. L'expedient objecte de la consulta ha estat correctament tramitat d'acord amb el que disposa el Reial decret 429/1993, ja que s'han demanat els informes corresponents, s'ha obert un període de prova, s'ha donat audiència al reclamant i, finalment, s'ha sotmès l'expedient a dictamen d'aquesta Comissió.

La reclamació ha estat interposada en temps i forma; així, s'ha presentat abans del termini de l'any previst legalment perquè no prescrigui el dret de l'instant i ha estat formulada per un advocat, en nom i representació de la Sra. B. Cal fer constar en aquest sentit que no resulta acreditada en l'expedient aquesta representació, fet aquest que s'haurà de reparar ja que, segons l'article 32.3 de la Llei 30/1992 ?Para formular solicitudes, entablar recursos, desistir de acciones y renunciar a derechos en nombre de otra persona, deberá acreditarse la representación por cualquier medio válido en derecho que deje constancia fidedigna mediante declaración en comparecencia personal del interesado [?]?.

D'altra banda, tampoc no s'acredita que la Sra. B, fos la titular del vehicle danyat en no haver aportat el permís de circulació o qualsevol altre document justificatiu, si bé aquest fet es pot considerar esmenat en constar la factura de la reparació a nom de la perjudicada.

La competència del Departament de Política Territorial i Obres Públiques al qual s'adreça la reclamació és correcta, atès que la Generalitat és la titular de la carretera on es va produir el suposat accident, sense que es pugui parlar d'obstacle pel fet que l'escrit inicial s'hagués adreçat al director general de Carreteres en lloc del conseller perquè correspon a la mateixa Administració esmenar d'ofici els errors patits pels administrats en la identificació dels òrgans competents per a la resolució dels assumptes, cosa que ja s'ha fet en elevar al conseller la proposta de resolució.

III. El primer dels requisits que recull la Llei 30/1992 per determinar la responsabilitat patrimonial es dona en aquest supòsit, ja que a l'expedient s'acredita degudament un dany real, efectiu i individualitzat, materialitzat en els desperfectes del vehicle conduït per la Sra. B. També s'acredita suficientment l'avaluació econòmica dels danys amb la factura de la reparació del vehicle, en la qual consta que el dia 10 de febrer de 1995 s'havien abonat 150.000 pessetes i quedaven pendents de pagament les 73.413 pessetes restants.

El que resta per acreditar és si els desperfectes que es detallen en l'esmentada factura van ser causats, com afirma el reclamant, per la topada del vehicle amb unes pedres que s'havien després del túnel.

Només si s'acredita això es podrà entrar a examinar si els danys es poden imputar a l'Administració i si han estat conseqüència del funcionament d'aquesta. És a dir, si existeix un nexe causal entre els desperfectes i el servei públic de carreteres que aboni la responsabilitat patrimonial de l'Administració, a més de determinar si hi ha hagut o no força major.

La qüestió de fons que es planteja en l'expedient i que ha estat al·legada per l'Administració activa per proposar desestimar la reclamació per falta de nexe causal és la manca de prova de la realitat de l'accident.

Aquesta Comissió, si bé està d'acord en el fet que l'accident no resulta acreditat d'una manera contundent, considera que a l'expedient hi ha indicis suficients per estimar, en una apreciació conjunta de tots ells, que els fets van succeir com al·lega la perjudicada i, en aquest sentit, estima que els danys s'han d'imputar a l'Administració activa encarregada del manteniment de les carreteres.

Tot això d'acord amb el següent:

A) A l'expedient s'estableix que l'accident tingué lloc el 7 de febrer i el mateix dia consta que la perjudicada acudí a la Guàrdia Civil, Equip d'Atestats de Trànsit, i denuncià ?daños en su vehículo por unas piedras en calzada?. Segons l'atestat que consta a l'expedient, la Guàrdia Civil remeté les diligències instruïdes al Jutjat d'Instrucció.

És de lògica pressuposar que si l'accident no hagués estat de la manera com ho descriu la reclamant, aquesta no hagués efectuat la denúncia que, d'altra banda, era fàcilment contrastable amb el desplaçament d'un destacament d'aquesta agrupació al lloc dels fets, cosa però que no es produí, sinó que solament es traslladaren les diligències al Jutjat.

B) Per Interlocutòria de 15 de febrer de 1995 el Jutjat d'Instrucció proposà el sobreseïment provisional de les actuacions en no haver-se presentat denúncia dels perjudicats.

En els fets reconeix que les actuacions es van iniciar per un accident de circulació que va ocórrer en un terme municipal. C) En la factura de reparació del vehicle es reflecteixen uns desperfectes als baixos de la part davantera del cotxe que sembla ser que es corresponen amb els danys causats per una col·lisió amb pedres existents al terra.

D) Dins del tràmit de prova que obrí l'Administració activa, el representant de la reclamant aportà la declaració d'un testimoni que s'identificà amb el DNI i manifestà que, el dia 7 de febrer de 1995, en el túnel presencià la col·lisió d'un vehicle contra unes pedres que es van desprendre de l'esmentat túnel i van anar a parar a la carretera on passaven vehicles.

Afirmà que no té cap parentiu ni relació d'amistat o dependència amb els afectats per l'accident i que era veritat el que havia manifestat.

Aquesta Comissió ha reconegut en altres dictàmens la poca validesa de la prova testifical en no haver estat citat el testimoni per l'instructor per formular-li repreguntes que podrien haver aclarit l'objectivitat del testimoni (Dictamen 36/1996); però, d'altra banda, considera, com així ho reconeixen els tribunals, que les declaracions dels testimonis estan condicionades al fet que les seves manifestacions es confirmin per altres mitjans probatoris.

En aquest cas, com hem vist, si bé no hi ha una prova concloent i definitiva de l'accident, existeix un principi de base probatòria que no es pot desconèixer i de tot el conjunt de proves indiciàries que hi ha a l'expedient es pot deduir racionalment i amb criteris de la lògica humana quina va ser la verdadera causa dels danys: la col·lisió del vehicle amb unes pedres que hi havia a la carretera, deducció sobre la qual aquesta Comissió ja s'ha pronunciat en anteriors ocasions en què si bé no hi havia una prova decisiva es podien considerar acreditats els fets (dictàmens 82/1993, 214/1994 i 223/1995). Aquesta Comissió és conscient que nombroses vegades al perjudicat se li fa difícil l'acreditació d'uns fets i l'aportació de proves que determinin fefaentment la seva realitat essent improcedent exigir-li proves més complexes o costoses de les que ha aportat. En aquests casos, i aquí concretament, s'ha de valorar el que d'una manera conjunta es troba a l'expedient i estimar si això és suficient per a un convenciment total de la forma en què es produí un fet.

IV. Un cop determinat que la causa dels danys fou la topada del vehicle amb les pedres de la carretera, cal examinar si els danys han estat conseqüència de l'activitat de l'Administració pel mal funcionament del servei de conservació de les carreteres i, en aquest sentit, si se li pot imputar la responsabilitat al Departament de Política Territorial i Obres Públiques i obligar-lo a indemnitzar.

És obvi que els danys es produïren amb ocasió i com a conseqüència de la utilització per la perjudicada d'un servei públic, el qual correspon a l'Administració titular mantenir i preservar en les condicions adequades per al trànsit i evitar qualsevol risc per als usuaris. Conservació vol dir eliminació de tots els factors que puguin suposar un perill per als qui hi circulen. En aquest cas concret, és evitar que els despreniments de pedres amenacin la integritat dels conductors i dels vehicles.

La imputació del danys a l'Administració ho és pel fet que és la titular del servei de la carretera, la utilització de la qual fou la causant del sinistre sense que es desprengui de l'expedient cap situació de força major en no concórrer els elements que la constitueixen.

V. Admesa la responsabilitat patrimonial i l'obligació d'indemnitzar els danys causats, pel que fa a la quantia d'aquests, aquesta Comissió estima correcta la suma proposada però ha de cridar l'atenció a l'Administració activa, com així ho ha fet en altres ocasions (Dictamen 223/1995) perquè en haver proposat la desestimació de la petició no ha entrat a valorar la bondat de la quantia de la reparació ni de les partides que consten a la factura.

Aquesta Comissió ja ha manifestat en altres ocasions (Dictamen 48/1993) que les operacions de quantificació econòmica exigides en expedients d'aquest tipus corresponen als instructors d'aquests, ja que són els que es troben en una millor posició per conèixer i valorar les circumstàncies dels danys a quantificar i per això és de gran importància que els instructors dels expedients obtinguin de l'òrgan tècnic corresponent un informe sobre si les factures presentades es corresponen amb els danys al·legats. Tot això encara que la proposta de resolució sigui desestimatòria de la reclamació perquè la Comissió Jurídica Assessora, d'acord amb l'article 12 del Reial decret 429/1993, s'ha de pronunciar sobre la valoració del dany causat.

CONCLUSIÓ

És procedent estimar la reclamació d'indemnització instada per l'advocat A, en nom i representació de la Sra. B, pels danys causats al seu vehicle a conseqüència d'unes pedres que estaven en una carretera.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga