Dictamen de la Comisión J...l del 1996

Última revisión
25/04/1996

Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 123/1996 del 25 de abril del 1996

Tiempo de lectura: 12 min

Tiempo de lectura: 12 min

Relacionados:

Órgano: Comisión Jurídica Asesora de Cataluña

Fecha: 25/04/1996

Num. Resolución: 123/1996


Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A, por los perjuicios sufridos a consecuencia de la sanción impuesta a su hijo por el Consejo Escolar de un centro público educativo

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El cap de setmana dels dies 11 i 12 de març de 1995, un grup de nois, després de saltar la tàpia d'un centre públic educatiu, es van introduir per una finestra que era oberta. Un cop dins, van destrossar una exposició i treballs dels alumnes que hi havia a l'entrada, van forçar l'armari clauer i amb les claus van obrir tots els despatxos dels professors, els van desordenar i remenar, i es van endur diversos objectes com compact-discs, auriculars, cintes, material escolar, de laboratori, així com diners que hi havia en diferents caixes, etc.

El dilluns dia 13 de març la direcció de l'escola va avisar la policia i la guàrdia civil les quals s'encarregaren del cas.

El dimarts dia 14 la policia municipal va entregar a la direcció la relació dels alumnes presumptament implicats en els fets, així com una llista dels objectes i els diners recuperats. Entre els implicats hi havia 4 alumnes de 7è curs del centre públic, un dels quals era B, de 13 anys d'edat.

2. La direcció del centre imposà als 4 alumnes la mesura cautelar excepcional de suspensió de l'assistència a classe, prevista a l'article 27.4 del Decret 226/1990, de drets i deures dels alumnes dels centres de nivell no universitari de Catalunya, de 4 de desembre, modificat pel Decret 302/1993, de 9 de desembre.

3. Es convocà el Consell Escolar el dia 14 de març de 1995 que ratificà la mesura cautelar adoptada i acordà incoar expedient disciplinari i nomenà l'instructor corresponent. Tot això es notificà als pares dels alumnes.

4. El Consell Escolar, en la sessió de 20 de març, a proposta de l'instructor de l'expedient resolgué imposar la sanció per faltes molt greus consistent en:

?Inhabilitació per cursar estudis en el centre per un període que no podrà ser inferior al que quedi per a la finalització del corresponent curs acadèmic. El Consell Escolar del centre podrà acordar la readmissió, de l'alumne, amb la petició prèvia i la comprovació d'un canvi positiu a la seva actitud?.

5. El dia 21 es comunicà la sanció als pares del menor i aquests, mitjançant escrit del dia 22, sol·licitaren al Consell Escolar la revisió del cas tot acompanyant informe psicològic del nen.

Per escrit de 28 de març, el Consell comunicà als pares que es ratificaven en l'acord pres.

6. L'equip directiu del centre va oferir als Srs. A i C, la possibilitat d'escolarització del seu fill en dos centres, un de públic i un altre de privat concertat a escollir entre ambdós, durant el període d'inhabilitació. Els pares del menor varen optar pel centre privat concertat.

7. La inspectora d'Ensenyament, en escrit de 7 d'abril de 1995 adreçat a la delegada territorial, informà dels fets succeïts i proposà autoritzar l'escolarització del menor al col·legi B. del Masnou des del 3 d'abril fins al 22 de juny de 1995, manifestant que per garantir el dret a l'avaluació contínua, un cop acabat el període de sanció, el centre receptor emetria un informe al centre per procedir a l'avaluació del curs.

8. El 7 d'abril de 1995, el Sr. A interposà recurs ordinari en el qual demanà la nul·litat de la sanció imposada al seu fill al·legant indefensió en no haver-se instruït correctament l'expedient.

9. Per Resolució de 12 de juliol de 1995, el secretari general del Departament d'Ensenyament declarà la nul·litat de la sanció imposada a l'alumne B, per defectes de procediment en la tramitació de l'expedient sancionador incoat a l'alumne.

10. El 9 d'octubre de 1995, va tenir entrada al Departament d'Ensenyament un escrit del Sr. A, en el qual formulava reclamació de responsabilitat patrimonial i demanava una indemnització de 283.185 pessetes per les despeses que li comportà el canvi de centre escolar del seu fill, de les quals, 48.185 pessetes corresponien als rebuts de l'escola i 235.000 pessetes als desplaçaments.

11. El dia 1 de febrer de 1996, el Servei de Recursos i Informes Jurídics de l'Assessoria Jurídica del Departament d'Ensenyament va proposar desestimar la reclamació de responsabilitat formulada, i el dia 14 de febrer de 1996 va tenir entrada a la Comissió Jurídica Assessora en escrit del conseller d'Ensenyament sol·licitant el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. La reclamació de danys i perjudicis davant la qual ens trobem és la presentada pel Sr. A, a conseqüència d'una sanció imposada al seu fill pel Consell Escolar que posteriorment fou anul·lada pel secretari general del Departament d'Ensenyament per defectes de forma.

La petició de dictamen a aquest alt òrgan consultiu de la Generalitat s'ha fet en compliment de l'article 3.2.c) del Decret legislatiu 1/1991, que refon les lleis de la Comissió. Aquest article remet a l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat que descriu el principi de responsabilitat patrimonial consagrat a la Constitució (article 106.2) i és desenvolupat en l'actualitat en la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (articles 139 i següents) i en el Reial decret 429/1993, de 26 de març, que aprova el Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial.

II. La reclamació apareix presentada correctament dins del termini d'un any des que es dictà la resolució administrativa que anul·là la sanció. També és correcta la legitimació dels pares del menor en ser els perjudicats econòmicament per la sanció imposada al seu fill i és competent el Departament d'Ensenyament en haver estat dictat l'acte anul·lat per un òrgan de l'Administració educativa com és el Consell Escolar d'un centre públic.

L'expedient ha estat correctament tramitat d'acord amb el procediment establert en el Reial decret 429/1993 si bé s'ha prescindit de l'audiència final de l'interessat.

Això, en aquest cas, resulta admissible ja que no figuren en l'expedient ni s'han tingut en compte en la proposta de resolució altres fets ni altres al·legacions i proves que les adduïdes per l'interessat, d'acord amb l'article 84.4 de la Llei 30/1992.

III. Els danys pels quals reclamen els pares del menor de 13 anys tenen el seu origen en la sanció imposada pel Consell Escolar del col·legi públic al seu fill. Aquest Consell resolgué imposar la sanció per faltes molt greus consistent en:

?Inhabilitació per cursar estudis en el centre per un període que no podrà ser inferior al que quedi per a la finalització del corresponent curs acadèmic?.

?El Consell Escolar del centre podrà acordar la readmissió de l'alumne, amb la petició prèvia i la comprovació d'un canvi positiu en la seva actitud?.

Contra aquesta sanció recorregué el pare del menor per considerar que s'havia produït indefensió en no haver-se instruït correctament l'expedient i el secretari general anul·là la sanció per haver prescindit totalment i absoluta del procediment legalment establert. Concretament perquè:

?No hi ha constància escrita de la citació i audiència als pares?.

?Manca l'elaboració del plec de càrrecs per part de l'instructor i els tràmits procedimentals posteriors establerts als apartats 6 i següents de l'article 28 del Decret 226/1990 sobre drets i deures dels alumnes [?].? I és d'acord amb la nul·litat de la sanció que el pare del menor presenta una reclamació per responsabilitat patrimonial de l'Administració com a conseqüència del funcionament dels serveis públics ja que, segons manifesta, com a conseqüència de la sanció, el seu fill va haver d'abandonar el centre escolar i anar a un altre centre fins l'acabament del curs, fet aquest que li suposà unes despeses l'import de les quals és el que reclama.

IV. Pel que fa al fons de la qüestió, el punt de partida el constitueix l'article 142.4 de la Llei 30/1992, segons el qual ?La anulación en vía administrativa o por el orden jurisdiccional contencioso-administrativo de los actos o disposiciones administrativas no presupone derecho a la indemnización, pero si la resolución o disposición impugnada lo fuere por razón de su fondo o forma, el derecho a reclamar prescribirá al año de haberse dictado la Sentencia definitiva?.

Com té establerta la doctrina jurisprudencial que es reafirma en les sentències recents (STS 14 de juliol de 1995, 27 de juny de 1995, de la Sala Tercera): ?La anulación de un acto administrativo 'per se' no genera sin más el deber de indemnizar a cargo de la Administración? sinó que cal que l'acte hagi produït ?unas consecuencias inmediatas lesivas o perjudiciales en los bienes o derechos del particular sancionado que jurídicamente éste no debió soportar? (STS de 8 de febrer de 1991 de la Sala Tercera).

El Consell d'Estat afirma en aquests casos que s'ha accentuat ?la necesidad de delimitar los presupuestos de esta responsabilidad, para lo que resulta imprescindible valorar todas las circunstancias consecuentes en relación con la conducta del particular? (Dictamen 23/1994).

Aquesta Comissió ja s'ha pronunciat en aquest sentit en dictàmens anteriors (226/1994 i 166/1995) en què considera la necessitat de demostrar la concurrència dels requisits de la responsabilitat patrimonial en els supòsits d'actes anul·lats.

Així doncs, l'anul·lació per si mateixa no és determinant per declarar la procedència de la responsabilitat, ja que no es donarà quan falti la lesió antijurídica o la necessària relació de causalitat o en el cas que l'acte no hagués causat cap perjudici al reclamant.

Perquè es pugui parlar de lesió antijurídica es requereix que efectivament concorrin els pressupòsits establerts a la Llei 30/1992. És a dir, que es tracti d'un: a) Dany real i efectiu, avaluable econòmicament i individualitzable; b) Que sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte; c) Que no es doni un supòsit de força major, i d) Que el particular no tingui l'obligació de suportar el dany.

Aquest últim pressupòsit és la primera nota i la fonamental que es requereix perquè existeixi lesió rescabalable en sentit tecnicojurídic.

El primer que cal comprovar, per tant, és si s'ha produït una lesió antijurídica en la persona del reclamant.

La nul·litat de la sanció, com s'ha dit abans, es declarà per defecte de forma; és en aquests termes que el reclamant interposà el recurs ordinari davant el secretari general, sense qüestionar la participació del seu fill en els fets que donaren lloc a la imposició de la sanció. Tampoc no qüestionà la qualificació dels fets com a falta molt greu ni si la sanció era o no l'adequada.

És més, en la resolució que anul·la la sanció, perquè no hi ha constància escrita de la citació i audiència, es diu ?tot i que es dedueix que hi ha hagut converses entre el centre i els pares de l'alumne sancionat, que van més enllà del que es reflecteix per escrit?.

Sense entrar a jutjar les irregularitats procedimentals produïdes, el que és cert és que els danys que s'al·leguen (inhabilitació per cursar estudis al centre des d'abril a juny) no es poden qualificar d'antijurídics perquè el menor estava obligat a suportar-los en virtut d'una sanció causada per una falta molt greu que evidentment es produí, com així resulta dels fets en els quals va intervenir i que han quedat provats al llarg de l'expedient en el qual s'acredita la seva participació en les destrosses i sostraccions d'objectes i de diners del centre escolar. Fets aquests que els pares no solament no neguen sinó que hi ha constància que coneixien i acceptaven els càrrecs pels quals s'obrí l'expedient disciplinari ja que segons l'informe de la Inspectora d'Ensenyament, ?van col·laborar en el retorn dels diners i altres objectes sostrets pel seu fill? i concretament en una carta adreçada al Consell Escolar els pares del menor afirmen ?sabem que ha actuat malament i entenem que ha d'ésser castigat?.

Així doncs, si no s'hagués anul·lat la sanció per defectes de forma i l'acte hagués estat dictat vàlidament, els perjudicis haguessin estat els mateixos, cosa que ens fa afirmar que el dany en qüestió no reuneix la característica d'antijuridicitat i per això la petició d'indemnització ha de ser resolta desfavorablement.

V. Si bé el que s'ha dit anteriorment és suficient per desestimar la reclamació, cal fer algunes observacions en relació amb la petició dels interessats.

El pare del menor reclama la suma de 283.185 pessetes en concepte d'indemnització que atribueix, d'una banda, a les despeses de l'escola no estatal a la qual hagué de portar el seu fill des de la data de la sanció fins al final de curs, i que justifica amb uns rebuts que sumen un total de 48.185 pessetes i, d'altra banda, a les despeses per desplaçaments que valora en 5.000 pessetes diàries per 47 dies lectius amb un total de 235.000 pessetes.

En primer lloc, cal dir que l'equip directiu del centre va oferir als pares de l'alumne dos centres educatius propers perquè escollissin l'escolarització d'aquest, un d'ells públic i l'altre privat concertat. Els pares van escollir aquest últim.

Per tant, la decisió de portar el menor a aquest centre de pagament i rebutjar l'altra opció menys onerosa va ser lliure voluntat dels pares de l'alumne, per la qual cosa la relació causal entre l'acte administratiu del Consell Escolar i els perjudicis patrimonials patits s'ha vist interrompuda per aquesta acció voluntària dels Srs. A i C, i en aquest sentit no és procedent declarar l'Administració responsable dels rebuts abonats pels pares.

Pel que fa a les despeses per desplaçaments que els reclamants valoren d'una manera notablement desproporcionada en 5.000 pessetes diàries, cal dir que no resulten acreditades a l'expedient i, per tant, no poden ser tingudes en compte ja que és doctrina jurisprudencial reiterada (STS de 2 de març de 1995) que el reclamant està obligat a provar l'existència dels danys i la quantia de la indemnització.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada pel Sr. A pels perjudicis soferts a conseqüència de la sanció imposada al seu fill pel Consell Escolar d'un col·legi públic.

 

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga

LIBROS Y CURSOS RELACIONADOS

Consumidores y usuarios. Paso a paso
Disponible

Consumidores y usuarios. Paso a paso

V.V.A.A

25.74€

24.45€

+ Información

El principio de la buena Administración del Estado
Disponible

El principio de la buena Administración del Estado

Camilo José Orrego Morales

21.25€

20.19€

+ Información

Administración sanitaria y responsabilidad patrimonial
Disponible

Administración sanitaria y responsabilidad patrimonial

María Jesús Gallardo Castillo

22.05€

20.95€

+ Información

Estatuto jurídico del testamento vital
Disponible

Estatuto jurídico del testamento vital

David Enrique Pérez González

12.75€

12.11€

+ Información

Los derechos del detenido en la prisión provisional
Disponible

Los derechos del detenido en la prisión provisional

Dpto. Documentación Iberley

6.83€

6.49€

+ Información