Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 119/1996 del 25 de abril del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el subalterno de un centro público educativo por los desperfectos producidos en su vehículo

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El 13 d'octubre de 1995, el vehicle del subaltern d'un institut de batxillerat va resultar malmès mentre es trobava aparcat al pati de l'escola.

2. El dia 24 del mateix mes, el perjudicat va sol·licitar l'abonament de les despeses ocasionades per la reparació dels desperfectes, l'import de les quals era de 15.208 pessetes, segons una factura del taller de reparació que consta a l'expedient.

3. A l'expedient que ens ha estat tramès consta l'escrit de comunicació del sinistre a la companyia asseguradora i l'informe que sobre l'incident va emetre el director del centre el 6 de novembre.

4. Igualment consta el corresponent informe del delegat territorial del Departament d'Ensenyament, la proposta de resolució desestimatòria de la reclamació, efectuada pel Servei de Recursos i Informes Jurídics el 4 de març de 1996 i la petició de dictamen del conseller d'Ensenyament, que va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora el 15 de març de 1996.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'Administració de la Generalitat, segons l'article 87.1 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, respon patrimonialment dels danys i perjudicis que sofreixin els particulars per causa del funcionament dels serveis públics, segons els termes establerts en la legislació vigent.

Aquesta és la manera com recull l'ordenament català la institució de la responsabilitat administrativa, el fonament constitucional de la qual el trobem a l'article 106.1 de la Constitució espanyola i desplegat a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i pel seu reglament.

D'acord amb la normativa esmentada, articles 139 i següents d'aquesta llei, per tal que l'acció de responsabilitat prosperi i el perjudicat tingui dret a ser indemnitzat, cal que s'hagi produït un dany real i efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones. A més, és necessari que l'esmentada lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte i sense intervenció estranya que influeixi en el nexe causal, alterant-lo. I, finalment, que no s'hagi esdevingut per causa de força major.

II. Un cop analitzats els requisits formals de la reclamació interposada, és procedent declarar que no s'han detectat vicis, ja que d'una banda l'acció s'exercità abans que transcorregués el termini de prescripció. De l'altra, el reclamant ha acreditat ser el titular del vehicle que resultà malmès i, per tant, com a persona directament perjudicada en un bé de la seva propietat, gaudeix de suficient legitimació activa per instar un acte d'aquesta naturalesa. Tampoc no se susciten problemes de legitimació passiva atès que la Generalitat és titular del servei que suposadament causà la lesió patrimonial. I, finalment, perquè si bé la reclamació no s'adreçà a cap òrgan concret, l'Administració activa, en donar a l'escrit el curs corresponent, ha esmenat d'ofici aquest defecte.

III. Entrant ja en l'estudi dels requisits de fons, no es qüestiona la realitat i efectivitat del dany al·legat, que consisteix en una ratllada horitzontal en la xapa de la part posterior del vehicle, ja que ha estat acreditada mitjançant la corresponent factura de reparació.

Es tracta d'un dany individualitzat en la persona del subaltern del centre i, segons ens demostra la factura aportada, es pot avaluar econòmicament.

Per tant, només ens resta ara analitzar els aspectes relatius a la imputació i a la causalitat per tal d'estar en condicions de formular un judici sobre l'eventual responsabilitat patrimonial de l'Administració educativa.

IV. Segons la relació fàctica que posà de manifest el mateix reclamant, i que ja anticipem que no ha estat contrastada ni corroborada per ningú més, la lesió patrimonial per causa de la qual es reclama va tenir lloc al pati de l'escola durant l'horari de funcionament del servei públic educatiu.

Ara bé, aquestes circumstàncies, i per aquest cas concret, són del tot insuficients per atribuir jurídicament el dany a l'Administració educativa i, en conseqüència, per obligar-la a responsabilitzar-se'n.

La constant doctrina d'aquesta Comissió Jurídica Assessora, des de l'any 1987 fins ara, ha sostingut per a supòsits anàlegs que la jurisprudència, pel que fa als títols d'imputació, cal matisar-la i adaptar-la en funció de les circumstàncies concretes de cada cas, de tal manera que si bé és cert que la titularitat administrativa del servei pot justificar la imputació del dany a l'Administració, aquest títol no funcionarà generalitzadament i indiscriminada com a criteri indiscutit d'atribució de responsabilitats, sinó que dependrà de l'existència o inexistència d'altres factors concurrents.

L'esmentada doctrina ha mantingut també que no és suficient, a efectes d'atribució jurídica del dany, que es relacioni amb el servei públic o que aquest n'hagi estat mera ocasió sinó que es precisa la concurrència d'una circumstància més qualificada: cal que el dany sigui conseqüència directa del funcionament del servei.

Dins d'aquest concepte ?funcionament del servei? evidentment no es pot incloure la vigilància dels vehicles aparcats dins el recinte, ja que aquesta funció no forma part de les tasques pròpies del servei educatiu i, per tant, mai no es podrà entendre que el funcionament d'aquell ha estat la causa d'un dany esdevingut per l'inadequat o inexistent exercici d'una funció que no li pertoca.

V. Retornant als fets, veiem que es tracta d'un dany esdevingut dins unes dependències de titularitat pública i durant l'horari de funcionament del servei. La raó de trobar-se el vehicle en qüestió dins el pati de l'escola cal atribuir-la a una mera voluntat unilateral del seu propietari, però no per necessitat de l'administració ni derivada de les tasques del funcionari depenent del centre i propietari del vehicle malmès.

Per tant, no és d'aplicació en aquest cas el títol que fa referència a la titularitat pública del servei ni es pot entendre tampoc que fou conseqüència del funcionament d'aquell ja que no s'ha provat, ni de fet al·legat, que el dany en qüestió hagués estat provocat precisament per l'específica condició de subaltern del centre. I, fins i tot, en aquest cas, aquesta no seria la via corresponent per reclamar la indemnització.

Deixant de banda però aquests arguments (que per si sols ja són prou concloents com per determinar la inexistència de responsabilitat de l'Administració), cal assenyalar encara la manca greu de prova sobre els fets i circumstàncies al·legades pel reclamant i, fins i tot, expressament reconegudes pel director del centre.

Efectivament, es desconeix l'autoria dels fets, no hi hagueren testimonis presencials i el reclamant no aportà cap altre mitjà de prova, ja fos directa o indirecta, que ens permeti acreditar o, si més no, induir que els fets succeïren tal com ell pressuposa. I no pot tenir aquella condició la declaració del reclamant en el sentit d'indicar que quan aparcà el vehicle dins el recinte aquest estava en bon estat i que quan el recollí el trobà malmès, atès que aquesta circumstància no ha estat corroborada.

Davant totes les circumstàncies exposades ?manca de títol d'imputació, insuficiència de prova i inexistència de causalitat? inevitablement cal concloure que no es tracta d'un cas de responsabilitat patrimonial de l'Administració.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada pel subaltern d'un centre públic educatiu pels desperfectes produïts en el seu vehicle.

 

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga