Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 108/1996 del 25 de abril del 1996

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A, en nombre y representación de la Sra. B, por una presunta mala praxis médica durante el parto que concluyó con una histerectomía total

Contestacion

ANTECEDENTS

1. El dia 4 de juny de 1994, la Sra. B, de 29 anys, ingressà a l'Hospital Maternoinfantil Vall d'Hebron amb el diagnòstic de diabetis gestacional i cesària anterior a les 42 setmanes d'amenorrea.

L'endemà dia 5, a les 8.20 h, se li practicà una cesària en vista dels antecedents, i s'obtingué un fetus mascle de 4.300 g Apgar 9/10, PH de cordó 7,28 i 7,30.

En el postoperatori immediat, a les 9.20 h, es produí una hemorràgia vaginal important. Efectuada una revisió i en no resoldre's aquesta es practicà laparotomia exploratòria que aconsellà histerectomia total per coagulopatia i ruptura uterina.

El mateix dia 5, a les 19 h, la pacient fou reintervinguda per hemoperitoneus i passà a la UCI fins al dia 8 de juny que retornà a la planta de puerperi amb una evolució favorable. El 20 de juny de 1994 se li donà d'alta.

2. El 24 de maig de 1995 va tenir entrada a l'Institut Català de la Salut un escrit del Sr. A , que en nom i representació de la Sra. B, reclamava una indemnització sense determinar pels danys i perjudicis derivats d'una presumpta mala praxi mèdica durant el part de la Sra. B, de la qual es derivaren lesions que conclogueren en una histerectomia total.

Acompanyava la reclamació escriptura notarial de poder per a plets.

3. A petició de l'instructor de l'expedient, el 15 de juny de 1995, l'Hospital de la Vall d'Hebron trameté la història clínica de la pacient i el 12 de juliol de 1995, el Centre de Reconeixements i Avaluació Mèdics emeté un informe mèdic valoratiu dels fets causants de la reclamació.

4. Per Resolució de 9 d'octubre de 1995, el conseller de Sanitat i Seguretat Social acordà ampliar per un període de sis mesos, el termini per a la tramitació de l'expedient.

Mitjançant escrit de 17 de novembre de 1995, el reclamant sol·licità certificat d'acte presumpte que fou denegat per escrit de 23 del mateix mes perquè no havia finalitzat el termini per resoldre.

5. El 12 de desembre de 1995 es notificà a la reclamant l'obertura del tràmit d'audiència per formular les al·legacions oportunes. No consta a l'expedient que la reclamant fes cap manifestació sobre això.

6. El lletrat instructor de l'expedient, el dia 16 de gener de 1996, proposà desestimar la reclamació de responsabilitat patrimonial presentada per considerar que l'actuació mèdica fou correcta en tot moment.

7. El dia 12 de febrer de 1996 va tenir entrada a aquesta Comissió Jurídica Assessora un escrit del conseller de Sanitat i Seguretat Social sol·licitant el dictamen corresponent.

FONAMENTS JURÍDICS

I. La resolució del supòsit que es presenta a aquesta Comissió Jurídica Assessora sobre una presumpta responsabilitat per mala praxi mèdica aconsella determinar primer quina és la legislació aplicable.

Com ja té determinat aquesta Comissió en tots els dictàmens sobre aquesta matèria, les previsions constitucionals sobre responsabilitat patrimonial de l'Administració de l'article 106.2, es troben contingudes a l'actualitat a l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya i als articles 139 i següents de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, desplegats reglamentàriament pel Reial decret 429/1993, de 26 de març.

Normes aquestes d'aplicació a Catalunya en supòsits de reclamacions per responsabilitat patrimonial de la Generalitat i, concretament pel que fa a aquest supòsit, de reclamacions en matèria sanitària.

La responsabilitat de l'Administració pública exigeix, segons es desprèn de la Llei 30/1992, la concurrència dels requisits següents: 1) dany real, efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones; 2) que el dany sigui antijurídic, en el sentit que la persona que el pateix no tingui el deure jurídic de suportar-lo; 3) la imputabilitat de l'Administració enfront de l'activitat damnosa, és a dir, la integració de l'agent en el marc de l'organització administrativa a la qual pertany o la titularitat pública del servei o activitat en l'àmbit de la qual es produeix el dany; 4) una relació de causa a efecte entre l'activitat administrativa i el resultat danyós, nexe causal que implica la necessitat que el dany sigui conseqüència exclusiva del funcionament normal o anormal d'un servei públic o activitat administrativa; 5) absència de força major.

 

II. A banda dels requisits abans esmentats, el que cal examinar primer és si la reclamació s'ha efectuat dins de termini, no com a pressupòsit de la responsabilitat sinó com a exercici de l'acció. En aquest sentit, s'ha de considerar correcta la petició d'indemnització que s'ha efectuat 11 dies abans de finalitzar l'any.

Quant a la legitimació, no hi ha cap objecció a fer ja que el Sr. A, ha acreditat degudament la representació de la Sra. B, amb l'escriptura de poder que acompanya amb l'escrit i és competent el conseller de Sanitat i Seguretat Social per resoldre la petició, en pertànyer l'Hospital Maternoinfantil Vall d'Hebron a la xarxa hospitalària d'utilització pública a la qual acudí la pacient com a beneficiària de la Seguretat Social.

Pel que fa a la tramitació de l'expedient, aquesta s'ha efectuat correctament ajustant-se al Decret 429/1993; així, d'acord amb l'article 10, s'han demanat els informes necessaris per resoldre, s'ha donat audiència a l'interessat ?article 11? i s'ha demanat el dictamen d'aquest òrgan consultiu que preveu l'article 12 en relació amb l'article 3.2.c del Decret legislatiu 1/1991, que refon les lleis de la Comissió.

III. El representant de la reclamant manifesta que durant el part d'aquesta es produïren disfuncions sanitàries i/o mala praxi mèdica que varen concloure, entre d'altres lesions, amb la histerectomia total (extirpació de l'úter) de la Sra. B. Cal dir abans que les ?altres lesions? que esmenta el reclamant no les descriu en cap moment ni es dedueixen tampoc de l'expedient, per tant, aquesta Comissió entrarà només a examinar si l'extirpació de l'úter fou causada per una mala praxi mèdica.

En vista d'aquestes manifestacions, el que cal examinar primer és la història clínica de la pacient per veure si són certes aquestes afirmacions.

De l'expedient se n'extreu que, efectivament, a la Sra. B, se li practicà una histerectomia total amb motiu d'un segon part, però en cap moment es pot asseverar que fos deguda a una mala praxi mèdica sinó que, com veurem seguidament, fou una terapèutica necessària i obligada per la situació en què es trobava la pacient.

Cal recordar que a la Sra. B se li practicà una cesària que estava indicada primer perquè havia desproporció pelvifetal i després perquè hi havia un conjunt de circumstàncies que podien comportar complicacions com són: que es tractava d'una pacient diabètica, que el fetus era de grans dimensions, que es tractava d'una gestació prolongada i que en un part anterior ja se li havia practicat també una altra cesària.

En finalitzar la intervenció es produïren pèrdues hemàtiques importants i hipotensió arterial. En no poder-se solucionar el problema del sagnat es realitzà una laparotomia exploratòria per poder efectuar un diagnòstic, s'observà ruptura uterina i coagulopatia i el metge, en vista d'això, decidí practicar una histerectomia total.

La ruptura de l'úter, segons afirma l'informe del Centre de Reconeixements i Avaluació Mèdics (CRAM), es pot produir per diverses causes, tals com existència de macrofetus, treball prolongat del part o alteració de la posició fetal. És oportú considerar que en l'expedient clínic s'observa que la pacient era una persona amb antecedents de dolors abdominals i problemes renals i lumbars que anys abans havia acudit a consultes d'urologia i se li havia detectat en un informe radiològic que l'úter comprimia l'urèter.

La coagulopatia és una afecció de la coagulació de la sang per fibrinòlisi patològica, que és el mecanisme mitjançant el qual la fibrina coagulada és dissolta, i és un dels motius que poden explicar una pèrdua hemàtica de 1.300 cc com així succeí.

La pràctica de la histerectomia total en aquell cas era necessària per tal d'aturar les pèrdues hemàtiques, ja que aquest problema no s'esmenà amb la transfusió de sang i d'hemoderivats.

D'altra banda, el fet que hores més tard es produïssin nous sagnats i hemoperitoneus i la pacient fos reintervinguda, s'ha de buscar, segons el CRAM en el fet que malgrat una correcta hemostàsia quirúrgica, en existir fibrinòlisi patològica i consum de factors i plaquetes, existeix hemorràgia difusa ?en sábana?.

La histerectomia s'estimà la terapèutica indicada en aquell moment, segons afirma el sots-director mèdic de l'Hospital Maternoinfantil Vall d'Hebron i confirma el CRAM en afirmar que ?era pertinent i necessària per solucionar el greu problema medicoquirúrgic?.

Veiem, doncs, que l'extirpació de l'úter que malauradament patí la reclamant resulta un dany propi del tractament que se li practicà i que s'ha produït d'una manera necessària i justificada per a la seva finalitat terapèutica, per tant, com ja ha dit en altres ocasions aquesta Comissió Jurídica Assessora (Dictamen 281/1994) no es pot parlar d'un nexe causal entre l'assistència mèdica prestada i la lesió produïda, als efectes de responsabilitzar l'Administració, perquè ?la obligación de asistencia médica no es una obligación de resultado, sino de medios, que exige tan sólo el empleo de los que, en el momento y caso se deban aplicar, con independencia del resultado que su correcta utilización produzca en el enfermo a quien se aplican? (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Primera, 28 de febrer de 1995).

El resultat no desitjat fou conseqüència d'una imprevisible complicació sorgida, enterament aliena als facultatius actuants en la intervenció i, per tant, la correcta operació efectuada condueix al fet que no es poden imputar els danys als serveis sanitaris.

En haver-se emprat els medis correctes d'acord amb els coneixements científics i pràctics requerits i tractant-se d'un supòsit de dany necessari i intrínsec al tractament emprat, s'ha de desestimar la responsabilitat de l'Administració i, consegüentment, se l'ha d'exonerar del deure d'indemnitzar.

 

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació d'indemnització instada pel Sr. A, en nom i representació de la Sra. B.

 

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga