Sentencia Penal Nº 562/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 3, Rec 18/2012 de 21 de Junio de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA DE BARCELONA

Secció Tercera

Sumari 18/2012

Jutjat d'Instrucció 3 de Mollet del Vallès

MAGISTRATS:

Sr. José Grau Gassó

Sr. Josep Niubò i Claveria

Sra. Maria Jesús Manzano Meseguer

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, 21 de juny de 2013

La Secció IIIª de l'Audiència de Barcelona ha vist el judici oral i públic que consta a l'encapçalament, per un suposat delicte d'agressió sexual en el que han estat acusats Onesimo , nascut a Barcelona (Barcelonès) el NUM000 de 1980,. com l'altre acusat que es dirà de professió, solvència i d'instrucció no determinades, amb domicili a Parets del Vallès (Vallès Oriental), empresonat per aquesta causa des del 9 de juny de 2011 assistit per la Lletrada Sra. Núria Maraña i representat per la Procuradora Sra. Carmina Torres Codina; i Arturo , nascut a Badalona (Barcelonès), el NUM001 de 1968, fill de Evaristo , veí de Lliçà de Munt (Vallès Oriental), assistit per la Lletrada Sra. Beatriz Broncano i representat per la Procuradora Sra. Beatriz de Miquel Balmes, sent part acusadora el Ministeri i a nivell particular Na Lidia , representada en la causa pel Procurador Sr. Ricard Simó Pascual i assistit per la Lletrada Sra. Rita Requejo. Ha estat ponent el magistrat Sr. Josep Niubò i Claveria que expressa mitjançant aquesta resolució el parer unànime del tribunal, que ha dictat la present en base als següents

Antecedentes

1.El jutjat d'instrucció 3 de Mollet del Vallès tramità el procediment sumari incoat per tal de preparar la celebració del judici i en declarar-lo conclòs el va remetre a aquesta Secció de l'Audiència on es preparà el judici, el qual tingué efecte el dia 13 d'aquest mes en sessió única i en la que es practicaren les proves proposades i admeses, que foren la declaració dels dos processats, sis proves de testimonis i dues pericials referides a les lesions que patí la víctima dels fets i la pericial psiquiàtrica del processat Onesimo .

2.Practicada tota la prova totes les parts elevaren a definitives les qualificacions que provisionalment havien fet i que foren les següents:

El Ministeri Fiscal qualificà els fets com a constitutius d'un delicte de violació en grau de temptativa previst i penat en els articles 179 , 180.1 -2on, 16 i 62 del codi penal , del que en serien autors tots dos processats, amb la concurrència de la circumstància agreujant de la responsabilitat criminal agreujant de disfressa i d'aprofitament de les circumstàncies de llo i temps de l'article 22.1 del mateix codi, i sol·licità que se'l hi imposés la pena de deu anys de presó i inhabilitació especial per a l'exercici del dret de sufragi passiu durant el temps de la condemna, el pagament de les costes i l'obligació d'indemnitzar Lidia amb 3.000 euros en concepte de responsabilitat civil i pels danys morals patits a conseqüència dels fets objecte de judici i en la quantitat que es determini en la fase d'execució de la sentència en quant a les lesions patides.

L'acusació particular considerà que els fets que atribuí als processats eren constitutius d'un delicte de violació sexual en grau de temptativa de l' article 179 del codi penal i de l' article 180, 1.1 , 2 i 4 del codi penal ; un delicte d'agressió sexual consumat de l' article 178 del codi penal i de l' article 180.1.1 , 2 i 4 del codi penal ; un delicte de robatori amb intimidació o violència de l' article 237 i 242.1 del codi penal ; un delicte de lesions de l' article 147.1 del codi penal , i un delicte d'amenaces de l'article 169 del codi pena, dels que en serien autors tots dos amb la concurrència de les esmentades circumstàncies d'agreujament de la responsabilitat criminal, i sol·licità que s'imposessin pel primer dels delictes dotze anys de presó, pel segon deu anys de presó, pel tercer tres anys de presó, pel quart dos anys de presó i pel cinquè un any de presó, amb la prohibició de residir a Parets del Vallès i d'acostar-se a menys de 2.000 metres a Lidia , al seu domicili, lloc de feina o qualsevol altre lloc on es trobi així com la prohibició de comunicar-se o relacionar-se amb ella de qualsevol manera durant vint anys, així coma indemnitzar amb 520 euros pels efectes sostrets i 30.000 per danys morals i perjudicis.

3..Les defenses dels acusats, demanaren la seva absolució.

Valorant en consciència les proves practicades en l'acte del judici oral, es declaren els següents

Als vols de les 9 del vespre del 14 de desembre de 2010, dos homes no identificats, un pel davant i un altre pel darrere, tapant-se almenys aquell de manera parcial la cara amb la caputxa de l'anorac que portava, van assaltar Lidia tan bon punt baixà del vehicle que acabava d'estacionar al carrer La Mola de Parets del Vallès, fent força sobre ella, arrossegant-la 3 o 4 metres, i al temps que li deien 'Et follarem i després et matarem' li tocaren els pits i li trencaren la cremallera i el botó de subjecció dels pantalons que duia en l'intent de baixar-los-hi, cosa que no aconseguiren degut a la resistència que ella féu i als crits que igualment feia, crits que van provocar anés al lloc on es trobaven un xicot davant la presència del qual els dos agressors van marxar.

De resultes de l'acció descrita Lidia va patir lesions consistents en policontusions, erosió a la cara ventral del canell dret i a la zona dorsal, lleugera contractura muscular al trapezi dret, que guariren després d'una única assistència mèdica sense necessitat de tractament mèdic o quirúrgic.

Són d'aplicació els següents

Fundamentos

1.Tal i com es configura el nostre sistema processal penal i d'acord amb el que estableix l' article 741 de la llei d'enjudiciament criminal , el tribunal un cop ha acabat el judici ha de valorar les proves que en ell s'han practicat a fi de pronunciar-se sobre si s'han provat o no els fets atribuïts a qui ha estat acusat en el judici, i determinar si en cas de resultar plenament o parcial provats, tenen aquells fets les característiques penals que els hi han estat atribuïts i per tant condemnar a l'acusat, o per contra absoldre'l si o bé no s'han provat els fets que se li atribuïen, o bé si aquests fets no tenen la consideració d'infracció. Aquestes proves que s'han de valorar són la declaració dels acusats (totalment exculpatòria), la declaració com a testimonis de qui resultà perjudicada directament pels fets objecte de judici, la de la muller d'un dels acusats i una persona relacionada per motius laborals amb ell, la de dues persones amigues de la víctima i que tingueren notícia de la producció dels fets objecte de judici tan bon punt es produïren aquests i la dels dos agents de la policia que van intervenir també amb motiu d'aquells fets, així com dues pericials, referida una a l'estat de salut mental d'un dels acusats i l'altra a les lesions patides per la víctima.

2.Pel que fa a la valoració de la prova concreta practicada està clar que de la declaració dels acusats no en resulta cap element com per a considerar-los autors dels delictes per la suposada comissió dels quals es demana se'ls condemni. Han negat rotundament haver fet cap dels actes amb transcendència penal que es diu que han comés i per tant en base a aquestes declaracions no es pot elaborar cap tesi condemnatòria: tots dos han negat conèixer-se i Arturo ha negat amb seguretat sempre (en totes les declaracions fetes al llarg de la instrucció i en l'acte del judici) trobar-se en el lloc on passaren els fets en el moment de produir-se aquests. Pel que respecta a Onesimo ell també va negar rotundament haver comès els fets que se li atribueixen, però no va ser molt precís en donar una alternativa de lloc on es trobés, si bé en l'acte del judici manifestà que es trobava a l'estació i no en el lloc on van produir-se els fets denunciats per la seva neboda ni en les seves proximitats.

La declaració de l'acusada ha estat clara en dos aspectes: en relació a Arturo va ser molt rotunda en dir que no està segura que fos ell un dels autors dels fets, que en tot cas seria el que estava al seu darrere, i que 'al que estava al darrere no el va veure'.En definitiva, digué, va identificar en roda Arturo perquè l'havia estat veient amb el seu oncle -l'altre acusat- en els dies anteriors a que passessin els fets, cosa aquesta que contrasta amb el que consta al foli 726 de la causa en la que en participar en una diligència de reconeixement en roda digué 'que reconoce al situado en 5ª lugar - Arturo - como la persona que el día de autos la agredió'. Si d'una banda el que constitueix la prova és el que es declara en l'acte del judici, d'una altra no es pot fer una valoració d'aquesta declaració sense contextualitzar-la amb el que donen de si les altres proves i amb el que la declarant hagi pogut declarar en fases anteriors al judici. Lidia denuncià (folis 2 i següents) que 'dos homes la van agafar per l'esquena', 'que hi havia poca llum', 'que els dos homes portaven la cara tapada amb un passamuntanyes de color fosc', 'que sospita d'un familiar seu i d'un amic d'aquest. Que aquest familiar és un tiet seu, de nom Onesimo '. 'Que el seu tiet s'ajunta amb un altre deficient'.

Arturo no és deficient, i per tant a la vista del que declarà en judici la víctima i l'exculpació que han fet els testimonis Guillermo - molt especialment- i Marí Juana , queda exclòs de tota sospita d'haver participat en els fets motiu de l'acusació.

Pel que respecte a Onesimo no és tan clar que no hagi participat en els fets en la forma en què es diu per les acusacions que hi participà, però aquesta manca de seguretat -aquest dubte-ha de comportar que cobri tot el seu valor el principi segons el qual en cas de dubte s'ha d'afavorir el reu. Lidia amb la seva declaració en l'acte del judici es constitueix en l'única prova de càrrec que pot desvirtuar el dret de Onesimo a ser tingut per innocent.

És sobradament conegut que n'hi ha prou amb una prova de testimonis tot i ser la de la pròpia víctima, per a establir com a provats fets que comportin la condemna de l'acusat, però perquè així sigui aquella declaració ha d'estar envoltada d'uns condicionaments que no es donen en relació al testimoniatge de Lidia . Aquesta manca de les condicions que s'exigeixen (una de les més importants ho és la persistència en la incriminació) la justifica ella en la seva inicial voluntat de no denunciar un parent per tal de no enterbolir les relacions familiars. És plenament creïble que aquest afany -noble per altra part- es produís, però aquesta voluntat 'pacificadora' és evident que ha perjudicat la seva credibilitat. Tal i com declarà el testimoni Anton i tal i com ella féu constar en formular la denúncia ella tingué sospites de què un dels autors de l'agressió era el seu oncle -l'esmentat acusat-, però també és cert que en l'escena dels fets digué als agents de policia que hi anaren que no sabia qui podien ser els agressors. En l'acte del judici la víctima ha estat molt clara i contundents en explicar les seves relacions amb aquest oncle. Narrà com des dels 7 als 16 anys patí per part de l'acusat i oncle seu abusos de caràcter sexual que no han estat denunciats., però està clar que aquests fets no poden integrar en cap cas la causa ja que no s'ha formulat per ells acusació. Són aquesta referència i aquella sospita sobre l'autoria expressada en el moment de fer la denúncia i en parlar amb el referit testimoni els únics fets que incriminen Onesimo , i tot i que en l'acte del judici ha estat categòrica en dir que el va reconèixer per la veu, per l'alè, pels ulls, el nas i la boca, està clar que si en fer la denúncia al poc d'haver-se produït els fets deia que els dos homes l'agafaren per l'esquena i que duien la cara tapada amb un passamuntanyes, com s'ha fet constar ja en el segon paràgraf d'aquest mateix fonament, no hi ha la persistència en la incriminació que suposi el ple convenciment per part dels membres del tribunal de què la identificació feta en l'acte del judici sigui correcta. No hi ha cap dubte sobre la realitat de l'agressió en els termes en què aquesta fou denunciada i en els que ha estat tothora mantinguda, però sí que es presenten prou dubtes sobre l'autoria d'aquesta agressió respecte de l'acusat Lidia , i en conseqüència ha de fer-se valdre el ja esmentat principi 'in dubio pro reo', de resultes del qual s'ha d'absoldre també aquest segon acusat.

3.D'acord amb el que estableix l' article 240 de la Llei d'enjudiciament criminal , les costes que s'hagin generat de resultes de la causa es declararan d'ofici

En conseqüència, es pronuncia el següent

Fallo

ABSOLEM Onesimo i Arturo de tota responsabilitat penal pels fets pels que foren jutjats i declarem d'ofici les costes del procés.

Notifiqueu aquesta sentència a les parts, fent-los-hi saber que contra ella hi poden interposar recurs de cassació per infracció de llei o trencament de forma mitjançant escrit a presentar en aquesta Secció en el termini de cinc dies des de la notificació de la sentència, la qual s'unirà al llibre de resolucions definitives de la Secció. Lliuri's i uneixi's testimoni d'ella al rotlle.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. L'anterior sentència ha estat donada, llegida i publicada el dia de la seva data en acte d'audiència pública. En dono fe.