Sentencia Penal Nº 45/2015, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 252/2014 de 22 de Diciembre de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal ( secció desena)

Recurs d'apel·lació nº 252/14-C

Procediment Abreujat nº 461/12

Jutjat Penal nº 9 de Barcelona

S E N T È N C I A

Il.lms/a. magistrats/ada

Sra. Montserrat COMAS ARGEMIR CENDRA

Sr. José Maria PLANCHAT TERUEL

Sr. Santiago VIDAL i MARSAL

Barcelona, vint-i-dos de desembre de dos mil catorze

Vist en grau d'apel·lació per aquesta Secció 10ª de l'Audiència provincial, el procediment abreujat nº 461/12 del Jutjat Penal nº 9 dels d'aquesta capital, en tràmit en aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat per la representació processal de l'acusat Agapito , amb adhesió de la mercantil PROSEGUR SA i de l'acusat Cipriano , contra la sentència condemnatòria dictada per l'esmentat òrgan unipersonal el dia 30 de maig de 2014, per delicte de lesions. Ha estat designat ponent l'Il.lm Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, qui exposa la decisió unànime de la Sala.

Antecedentes

Primer.- La part dispositiva de la sentència apel.lada recull el següent contingut literal: ' FALLO que debo condenar y condeno a los acusados Cipriano y Agapito como autores de dos faltas de lesiones, concurriendo la circunstancia modificativa de la responsabilidad criminal atenuante de dilaciones indebidas, a la pena de TREINTA DÍAS de Multa por cada una de ellas, con cuota diaria de 6 auros y responsabilidad personal subsidiária en caso de impago. Les condeno asimismo al pago de las costas procesales, por mitad. Deberán indemnizar conjunta y solidariamente a Juan en la suma de 197 euros, y a Plácido en 419 euros, por las lesiones causadas. Deberá responder a título civil directo la Cia ZURICH SA de Seguros, y subsidiaria la mercantil PROSEGUR SA. Les absuelvo del delito de denuncia falsa que también se les imputaba'.

Segon.-Contra l'esmentada resolució va interposar -dins de termini legal- recurs d'apel·lació la defensa de l' acusat Sr. Agapito , amb adhesió de PROSEGUR SA i Cipriano . Admesos a tràmit per provisió de 9 de juliol de 2014, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal es van elevar les actuacions a aquesta Sala en data 22 de setembre. Per diligència d'ordenació de 14 de novembre es va designar magistrat ponent i assenyalar el dia 3.12.14 per a deliberació, votació i decisió. No s'ha celebrat vista pública en no considerar-la necessària el tribunal.

Tercer.-En la tramitació d'aquest recurs s'han respectat totes les prescripcions exigides per la vigent llei d'enjudiciament criminal.

S'accepta íntegrament el relat fàctic de la sentència apel·lada , que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I.-La defensa del recurrent (amb adhesió de l'altre acusat i de la mercantil PROSEGUR SA) formalitza a l'empara de l' art. 790.3 de la Lecrim 38/2002de 24 d'octubre, d'enjudiciament criminal abreujat, l'apel·lació de la sentència condemnatòria dictada pel jutjat penal, tot al·legant en síntesi tres motius concurrents: 1)Error en la valoració de la prova sobre la participació en l'agressió física recíproca, amb resultat de lesions. 2) Infracció de llei derivada d'inaplicació deguda de l'eximent de legítima defensa previst en l' art. 20.4 del Codi Penal . 3)Impugnació de la condemna en costes.

Escau deixar constància en primer lloc, per raons d'ordre públic processal, que la responsable civil directa i la subsidiària no gaudeixen la legitimitat activa per a instar la revocació de la condemna penal, atès que l' art. 116 CP només els atorga acció civil derivada del contracte d'assegurances i de la relació laboral. Per aquest motiu, analitzarem de forma conjunta ambdós recursos.

El plantejament jurídic de les defenses rau en afirmar que la sentència apel·lada no ha tingut en compte determinats elements de caire perifèric, prou il·lustratius de l'ànim agressor que va motivar la conducta dels Srs. Juan i Plácido des d'un inici. En concret, se sosté que els fets van succeir dins de l'estació de Metro on treballaven ambdós acusats, i aprofitant que les cameres de vídeo vigilància tenen un angle mort, van agredir injustificadament als vigilants de seguretat privada pel sol fet que els havien requerit d'identificació.

Aquesta incidència quedaria documentalment acreditada amb els dos informes mèdics de sanitat aportats pels vigilants privats, i hauria justificat l'ús de la força física adient per part dels agredits. Conclouen sol·licitant es revoqui la condemna i se'ls absolgui de tota responsabilitat penal i civil.

Tanmateix, l'estudi acurat de la sentència permet albirar sense dificultats que no estem pas davant de cap manca de motivació en els termes que exigeix l' art. 120.3er CE , sinó front d'una legítima -però obviament esbiaixada- discrepància de la part apel·lant amb el sil·logisme racional fàctic i jurídic que conté la sentència condemnatòria. Lluny del que s'afirma en el recurs, és precisament a les aparents contradiccions entre les declaracions dels implicats d'una banda, i les d'un presumpte testimoni presencial de l'altra, que la jutge penal valora en especial la prova documental tècnica consistent en les imatges de la gravació del circuit tancat de seguretat de TMB, i conclou condemnant a tots dos implicats per la falta de lesions lleus.

Explica amb detall els motius pels quals atorga credibilitat parcial només a cada implicat ( acusats i denunciants), car estem davant d'una escomesa que si bé inicialment va ser recíproca, tot seguit es va perllongar en el temps per part dels vigilants de seguretat quan ja no era necessària, puix els dos usuaris del transport públic estaven fugint per l'andana vers la sortida.

No apreciem en conseqüència infracció dels principis de congruència ni de tutela judicial efectiva, en els termes que recullen les STS 17 d'octubre de 2004 i 29 de desembre de 2005 .

II.-Sota l'epígraf d'error en la valoració de la prova, la defensa al·lega que la conducta dels acusats va consistir única i exclusivament en intentar aturar l'escomesa física injustificada endegada pels dos joves usuaris del Metro. Només es reconeix una breu discussió verbal prèvia derivada de la negativa dels denunciants a identificar-se, i que l'angle ocult de la camera de seguretat impedeix visualitzar com agredeixen als agents de seguretat privada, que es van veure obligats a fer ús de les defenses reglamentàries.

La Sala no pot compartir aquesta argumentació auto exculpatòria, atès que es limita a exposar la seva valoració personal i subjectiva de la prova practicada en el judici oral -legítima però obviament parcial i esbiaixada- discrepant de la jutgessa d'instància, sense aportar dades objectives fefaents que permetin admetre en aquesta alçada un error inexcusable per la seva part.

Com recull la sentència apel·lada en el seu extens i prou motivat FD I, estem davant l'existència d'una agressió derivada d'un enfrontament verbal previ entre dues persones i els vigilants de seguretat privada, que va degenerar en un ús excessiu i desproporcionat dels instruments que la llei posa a disposició d'aquests últims , atès que es van extralimitar en el temps d'actuació.

Per això, la sentència ha tingut especial cura en garantir que la respectiva declaració -no només com a inculpats sinó a l'ensems com a víctimes- compleixi tots els requisits de credibilitat sense dubtes raonables que exigeixen les STS de 5.11.91 i 2.06.94 , i tot seguit, inferir les dades perifèriques que permetin construir el curs seqüencial de la disputa, per arribar a la conclusió que si bé inicialment la disputa va ser recíproca, el desenvolupament posterior amb resultat lesiu de tots quatre implicats va ser atribuïble en exclusiva als vigilants de seguretat privada.

La jutge ' a quo' recull amb encert en la sentència aquests criteris de claredat expositiva, persistència en el temps, coherència amb el resultat, i -gràcies a la privilegiada situació que li confereix el principi d'immediació- conclou atorgant fiabilitat parcial a ambdues versions, tot concloent que la reacció inicial dels joves podia haver estat resolta sense menester fer ús de les defenses, i probablement llavors cap de les dues parts hauria resultat lesionada. Per això els fa responsables del resultat lesiu lleu - art. 617.1er CP - ocasionat.

Aquest tribunal de segona instància no aprecia cap error evident en el judici d'inferència explicitat en la resolució que ara s'apel·la, per la qual cosa, s'ha de mantenir el relat de fets provats i la correcta tipificació penal que conté la sentència dictada.

III.-Tot seguit, en coherència amb l'anterior tesi auto exculpatòria sostenen els recurrents que es van veure obligats a defensar-se de l'atac sofert sense cap provocació prèvia, i que en conseqüència, caldria aplicar la circumstància eximent de la responsabilitat criminal en seu de legítima defensa, prevista en l' art. 20.4 del Codi Penal .

Cal recordar, que la jurisprudència ens matisa que si hom lesiona a un tercer actuant única i exclusivament amb ànim de defensa, ha de demostrar de manera irrefutable que en l'acció va concorrer necessitat racional i proporcionada de repel·lir una agressió precedent no provocada. No n'hi ha prou amb al·legar-ho. Cal invertir la càrrega de la prova en aquest punt una vegada objectivades les lesions, doncs les circumstancies modificatives de la responsabilitat criminal que beneficien a l'autor han de ser demostrades per qui les vol fer valer davant del tribunal. Així ho matisa constant jurisprudència, entre les que destaquen les STS de 11.3.97 , 29.1.00 i 7.4.01 .

En aquest cas, la hipòtesi d'una legítima defensa es recolza en l'afirmació que van ser els Srs. Juan i Plácido els primers en passar de les paraules a l'acció física . Tanmateix, la sentència recull que el pas a la violència física no es pot objectivar atès que les imatges gravades només van recollir la seqüència següent, quan ambdós joves comencen a fer-se escàpols i són perseguits pels vigilants de seguretat privada. Allí es veu com els colpegen amb les defenses quan ja no n'hi ha cap necessitat atès que corren per l'andana en direcció a les escales de sortida.

L'únic que podria coadjuvar a verificar la versió d'una agressió prèvia de prou intensitat, seria la declaració imparcial i objectiva de testimonis presencials que no tinguessin cap raó d'amistat ni enemistat precedent amb els quatre implicats, i ja hem dit més amunt que aquesta declaració no existeix. En qualsevol cas, hem de recordar que l'escomesa recíproca simultània exclou tota viabilitat jurídica a l'esmentat eximent, d'acord amb el que matisa la STS de 22.1.01 .

Com és prou conegut, la jurisprudència ha establert que el recurs d'apel.lació autoritza al tribunal ' ad quem' a revisar la valoració de la prova efectuada pel jutjador d'instància, però limita tota possibilitat revocatòria de la condemna dictada pel jutge penal al fet que en l'apreciació dels elements bàsics hagi incorregut en error manifest. El fet que només ell gaudeixi dels principis d'immediació, oralitat i contradicció, determinen que el tribunal de segona instància hagi de respectar la seva valoració si analitza el material provatori d'acord amb les regles d'anàlisi sil·logístic recollides en l'art. 741 Lecrim ., i alhora, motiva de forma raonada la conclusió que predetermina el veredicte, bandejant tot dubte raonable en favor de l'acusat. Així ho recull la constant jurisprudència del nostre Tribunal Suprem, de la que n'és un clar exponent la STS de 28.10.00 . En aquest cas, s'han complert aquests requisits legals i -com ens recorda la STS de 16.01.97 - s'ha de concloure que la jutjadora ha motivat de forma prou adient quines han estat les proves de càrrec que ha tingut en compte per a formar la seva convicció de culpabilitat.

IV.-Finalment, s'impugna la condemna en costes del jutjat Penal prevista en l' art. 240 Lecrim .

La petició haurà de ser denegada atès que la llei recull el caràcter automàtic en cas de condemna, llevat que l'acció acusatòria sigui manifestament desproporcionada. En aquest afer, s'ha sancionat per dues faltes de lesions, i en conseqüència, la taxació de costes s'haurà d'adaptar als criteris d'aquesta classe d'infraccions menors. En qualsevol cas, les costes processals generades en aquesta segona instància es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat en el recurs.

Vistes les normes legals esmentades i demés de general aplicació al cas, prèvia la preceptiva deliberació i votació d'aquest òrgan jurisdiccional col·legiat, decidim la següent

Fallo

Que amb desestimació del recurs d'apel·lacióinterposat per la representació processal de l'acusat Agapito , amb adhesió de Cipriano i la mercantil PROSEGUR SA, contra la sentència condemnatòria dictada en data 30 de maig de 2014 pel Jutjat Penal nº 9 dels de Barcelona, hem de CONFIRMAR i CONFIRMEMíntegrament l'esmentada resolució, tot declarant d'ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi cap recurs ordinari. Tot seguit, retorneu les actuacions originals al jutjat penal de procedència per a la seva execució d'acord amb el dret.

Deixeu-ne Testimoniatge en el rotlle d'apel·lació incoat en aquest tribunal i arxiveu-lo sense més tràmits.

Així ho pronunciem i signem els/la magistrats/ada resenyats a la capçalera.

E/.

PUBLICACIÓ.-L'anterior sentència ha estat llegida en el dia d'avui i en audiència pública per l'Il.lm Sr. magistrat ponent. La secretaria judicial en dona fe.

-