Sentencia Civil Nº 72/2010, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 311/2009 de 23 de Febrero de 2010

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3ª

Apel·lació 311/09

Verbal 547/08 del Jutjat de 1a Instància 1 d'Amposta

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il·lma. Sra. Mª ANGELES GARCIA MEDINA

MAGISTRATS

Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA

Il·lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 23 de febrer de 2010

Vist en aquesta Secció 3a de la Audiència Provincial recurs d'apel·lació interposat per Cirilo , representat en aquesta instància pel

Procurador/a Sra. García Solsona i defensat pel Lletrat/da Sra. Budí Vilaltella, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 1 d'Amposta de data 12-3-2009 , en

procediment Verbal 547/08, en el que és part actora el recurrent, i part demandada Jon i Celia .

Antecedentes

PRIMER.- En la present causa es va interposar per Cirilo recurs d'apel·lació, en data 30-4-2009, contra Sentència d'instància que disposava: "Desestimo la demanda interposada per Cirilo contra Jon i Celia , amb imposició de costes a la part actora".

SEGON.- En data 19-5-2009 Jon i Celia es van oposar al recurs, no havent però comparegut davant d'aquest Tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

VIST i sent el Ponent l'Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA,

Fundamentos

PRIMER.- S'interposa recurs al·legant error en la valoració de les proves.

Según reiterado criterio jurisprudencial, la valoración probatoria es facultad de los Tribunales sustraída a los litigantes, que aunque evidentemente pueden aportar las pruebas que la normativa legal autoriza, no, en forma alguna, tratar de imponerla a los juzgadores, pues no puede sustituirse la valoración que el juzgador de instancia hizo de toda la prueba practicada por la valoración que realiza la parte recurrente, función que corresponde única y exclusivamente al Juzgador a quo y no a las partes, habiendo entendido igualmente la jurisprudencia, que el Juzgador que recibe la prueba puede valorarla de forma libre, aunque nunca de manera arbitraria, transfiriendo la apelación al Tribunal de segunda instancia el conocimiento pleno de la cuestión, pero quedando reducida la alzada a verificar si en la valoración conjunta del material probatorio se ha comportado el Juez a quo de forma ilógica, arbitraria, contraria a las máximas de experiencia o a las normas de la sana crítica, o si, por el contrario, la apreciación conjunta de la prueba es la procedente por su adecuación a los resultados obtenidos en el proceso ( SSTS 15- II-1999 y 26-I-1998, por todas).

SEGON.- Respecte a les arres, i com recollíem extensament a la nostra sentència de 25 de febrer de 2008, diu el TS, Sala 1a, S 20-5-2004, núm. 408/2004, que "ante la imposibilidad de dar concepto unitario de las arras, la doctrina moderna distingue las siguientes modalidades de ellas:

a) Confirmatorias. Son las dirigidas a reforzar la existencia del contrato, constituyendo una señal o prueba de su celebración, o bien representando un principio de ejecución.

b) Penales. Su finalidad es la de establecer una garantía del cumplimiento del contrato mediante su pérdida o devolución doblada, caso de incumplimiento.

c) Penitenciales. Son un medio lícito de desistir las partes del contrato mediante la pérdida o restitución doblada. Esta última es la finalidad reconocida por el art. 1454. Siendo doctrina constante de la jurisprudencia la de que las arras o señal que, como garantía permite el art. 1454, tienen un carácter excepcional que exige una interpretación restrictiva de las cláusulas contractuales de las que resulte la voluntad indubitada de las partes en aquel sentido según declararon las sentencias de 24 de noviembre de 1926, 8 de julio de 1945, 22 de octubre de 1956, 7 de febrero de 1966 y 16 de diciembre de 1970, entre otras, debiendo entenderse en caso contrario que se trata de un simple anticipo a cuenta del precio que sirve, precisamente, para confirmar el contrato celebrado (sentencia de 10 de marzo de 1986)".

En el mateix sentit, l'AP Madrid, sec. 10a, S 10-10-2006, nº 582/2006, que explica que, "la función que cumplan esas arras o señal será la que los contratantes hayan querido darles en cada caso.(...) el pacto de arras en el que no queda clara otra cosa sino la de que se quisieron arras, habrá de interpretarse entendiendo que las queridas fueron arras confirmatorias. (...) Hasta ahora, nuestro Tribunal Supremo ha venido manteniendo monolíticamente que para que las arras pactadas se consideren penitenciales, y, por tanto, sujetas al régimen del art. 1.454 C.C .: «habrá de constar con toda claridad la voluntad de las partes de estipularlas de ese tipo»,aunque lógicamente no sea preciso utilizar la palabra penitenciales o de desistimiento. Si no aparece con la claridad exigida la voluntad de las partes en ese sentido, se entenderá que se trata de arras confirmatorias, simples, si han sido entregadas a cuenta del precio".

És a dir, que quan es donen arres, aquestes s'entenen, com a norma, confirmatòries del contracte, merament doncs com a part del preu, i, en canvi, perquè siguin penals o penitencials (les de l'art. 1454 CC ) s'han de pactar expressament, al ser aquestes dues últimes excepcionals i d'interpretació restrictiva.

TERCER.- En el present cas, són fets no controvertits que les parts varen convenir verbalment una venda d'una finca l'any 2004; l'actor va pagar com a arres 1502,50 euros; la compravenda no es va fer finalment, tornant els demandats a l'actor les arres; reclama l'actor a la demanda que se li retornin doblades les arres que va donar, al ser penitencials les arres donades; els demandats neguen que fossin penitencials.

Certament la part venedora va desistir del contracte tornant les arres. Ara bé, tampoc la part compradora va instar mai el compliment del contracte ni la seva resolució, desentenent-se del contracte i reclamant únicament per carta de 13-2-2008 (doc. 11 de la demanda) les arres doblades. Per tant, el contracte de compravenda verbal va quedar sense efecte per voluntat d'ambdues parts, ja que cap d'elles va tenir interès en el mateix.

Examinant ara la naturalesa de les arres donades en el contracte de compravenda verbal, la seva naturalesa confirmatòria és clara, ja no solament perquè el propi actor reconeix al judici que no es va pactar res de que cap part podés desistir de la venda, ni que s'haguessin de tornar en tal cas les arres doblades, si no també perquè de la prova practicada no resulta en absolut resulta que tinguessin altre naturalesa -penitencials de l'art. 1454 CC , o penals-.

En conclusió, sent arres confirmatòries les donades, i per tant no penitencials de l'art. 1454 CC , i havent-se resolt el contracte per interès de les dues parts, procedeix desestimar el recurs.

QUART.- Conforme als arts. 394 y 398 LEC , al desestimar el recurs, s'imposen les costes derivades del mateix al recurrent.

Vistos els preceptes citats i demés de general y pertinent aplicació,

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per Cirilo , contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 1 d'Amposta de data 12-3-2009 , en procediment Verbal 547/08. S'imposen les costes d'aquesta instància al recurrent.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem y signem.