Sentencia Civil Nº 343/2010, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 587/2009 de 30 de Septiembre de 2010

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 587/2009

Procediment ordinari núm. 124/2005

Jutjat Primera Instància 1 Tremp

SENTÈNCIA núm. 343/2010

President/a:

Sr. Albert Guilanyà Foix

Magistrats/ades jutges/esses:

Sr. Albert Montell García

Sra. Ana Cristina Sainz Pereda

Lleida, trenta de setembre de dos mil deu

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de

procediment ordinari número 124/2005, del Jutjat Primera Instància 1 Tremp, en virtut del recurs interposat per la part actora Daniel ,

representat/da pel procurador/a CARMEN GRACIA LARROSA i assistit/da pel/per la lletrat/da JOSE MARIA RUEDA FERNÁNDEZ contra sentència de data vuit

de juny de dos mil nou dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 587/2009. La part part demandada Virginia ,

representat/da pel/per la procurador/a EVA SAPENA SOLER i assistit/da pel/per la lletrat/da MARIA MERCEDES GALIANA RICHART impugna l'apel·lació. És

ponent d'aquesta resolució el/la magistrat/ada Albert Montell García.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vuit de juny de dos mil nou, és la següent:

"Que debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta por Daniel contra Virginia .

Todo ello con expresa condena en costas a la parte demandante."

SEGON. Contra l'anterior sentència, Daniel va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 30 de setembre de 2010 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.- Succintament exposats els antecedents d'aquest procediment, el demandant exercita acció de rectificació de la inscripció de la finca registral NUM000 , que va adquirir en una tercera part indivisa, per escriptura pública de compravenda de 5-12-77. A la mateixa, i així es recull al registre de la propietat, es fa constar que el Sr. Daniel té "condición civil aragonesa", i que adquireix "para su Sociedad-comunidad conyugal aragonesa". El Sr. Daniel va contraure matrimoni amb la Sra. Virginia el 20-9-70, de la qual es va divorciar per sentència de 4-4-01, que aprovava el conveni pactat de mutu acord per ambdós cònjuges, en el qual fan constar que "la condición civil de ambos es la catalana siéndoles de aplicación el régimen matrimonial de separación de bienes dada la inexistencia de capitualciones". Pretén el demandant rectificar la inscripció registral per a fer-hi constar el seu veïnatge civil català que hauria adquirit amb anterioritat al seu matrimoni amb la Sra. Virginia , per haver residit a Catalunya de forma continuada durant més de deu anys. La sentència de primera instància desestima la demanda per considerar que no ha quedat acreditat que en el moment de contraure matrimoni ja hagués adquirit el Sr. Daniel el veïnatge civil català. Contra aquesta resolució interposa recurs el Sr. Daniel , en el qual sosté que la sentència de divorci de mutu acord, que aprova el corresponent conveni en el què es fa constar que tots dos litigants tenen veïnatge català i el seu règim econòmic matrimonial és el de separació de béns, produeix ara en aquest procediment l'efecte positiu vinculant de la cosa jutjada, motiu pel qual no es pot resoldre de forma diferent. En segon lloc, al·lega que la Sra. Jutge de primera instància ha comès un error en la valoració de la prova, doncs, a parer seu, de la mateixa resulta clar que en la data de contraure matrimoni ja havia adquirit per residència continuada de més de deu anys, el veïnatge civil català, de forma que el seu règim econòmic va ser el de separació de béns.

SEGON.- El recorrent empara la seva tesi en la doctrina jurisprudencial segons la qual l'efecte de la cosa jutjada abasta no només les qüestions discutides i resoltes en un procediment anterior, si no també aquelles que n'estiguin directament relacionades o que, havent pogut ser discutides, no ho van ser. En suport d'aquesta tesi esmenta la STS de 10-6-02 . Evidentment, tot això sempre que concorri la coneguda com a "triple identitat". Sobre el particular, és certa la doctrina que recull la sentència del Tribunal Suprem esmentada a l'escrit de recurs, segons una consolidada doctrina de la qual també se'n fa ressó la de 7-9-07, i les moltes que en ella s'esmenten. Així, diu aquesta resolució que: "Procede recordar la doctrina de esta Sala sobre la excepción de "cosa juzgada", sintetizada en la reciente Sentencia de la misma, de 27 de octubre de 2006 (Recurso 561/2000 ), cuyo tenor es el siguiente: "como dice la sentencia de 15 de julio de 2004 , la jurisprudencia sobre cosa juzgada es muy abundante y reiterada; aparte de numerosas sentencias que han sacado puntos específicos y problemáticos, las sentencias de 10 de junio de 2002 y 31 de diciembre de 2002 resumen las directrices jurisprudenciales en estos términos: «A) La intrínseca entidad material de una acción permanece intacta sean cuales fueron las modalidades extrínsecas adoptadas para su formal articulación procesal ( sentencias de 11 de marzo de 1985 y 25 de mayo de 1995 . B) La causa de pedir viene integrada por el conjunto de hechos esenciales para el logro de la consecuencia jurídica pretendida por la parte actora( sentencia de 3 de mayo de 2000 ) o, dicho de otra forma, por el conjunto de hechos jurídicamente relevantes para fundar la pretensión ( sentencias de 27 de octubre de 2000 y 15 de noviembre de 2001 ). C) La identidad de la causa de pedir concurre en aquellos supuestos en que se produce una perfecta igualdad en las circunstancias determinantes del derecho reclamado y de su exigibilidad que sirven de fundamento y apoyo a la nueva acción ( sentencia de 27 de octubre de 2000 ). D) No desaparece la consecuencia negativa de la cosa juzgada cuando mediante el segundo pleito, se han querido suplir o subsanar los errores alegatorios o de prueba acaecidos en el primero, porque no es correcto procesalmente plantear de nuevo la misma pretensión cuando antes se omitieron pedimentos, o no pudieron demostrarse o el juzgador no los atendió ( sentencias de 30 de julio de 1996, 3 de mayo de 2000 y 27 de octubre de 2000 ). E) La cosa juzgada se extiende incluso a cuestiones no juzgadas, en cuanto no deducidas expresamente en el proceso, pero que resultan cubiertas por la cosa juzgada impidiendo su reproducción en ulterior proceso, cual sucede con pretensiones complementarias de otro principal u otras cuestiones deducibles y no deducidas, siempre que entre ellas y el objeto principal del pleito exista un profundo enlace, pues el mantenimiento en el tiempo de la incertidumbre litigiosa, donde objetiva o causalmente el actor pudo hacer valer todos los pedimentos que tenía contra el demandado, quiebra las garantías jurídicas del amenazado ( sentencias de 28 de febrero de 1991 y 30 de julio de 1996 ), postulados en gran medida incorporados explícitamente ahora al art. 400 de la nueva Ley de Enjuiciamiento Civil . F) El juicio sobre la concurrencia o no de la cosa juzgada ha de inferirse de la relación jurídica controvertida, comparando lo resuelto en el primer pleito con lo pretendido en el segundo ( sentencias de 3 de abril de 1990, 31 de marzo de 1992, 25 de mayo de 1995 y 30 de julio de 1996 )".

D'acord amb aquesta doctrina jurisprudencial, és clar que en un procediment de nul·litat, separació o divorci, comporta l'extinció del règim econòmic matrimonial, produint com efecte necessari, la seva liquidació o la divisió dels béns comuns, segons quin sigui aquell ( arts. 77 i 76.3.e del CF; i art. 90. E i 95 del C.c .). Pressupòsit previ a la liquidació, evidentment, és la determinació de quin sigui el règim econòmic que ha tingut el matrimoni, qüestió que si és objecte de controvèrsia s'ha de resoldre en el procediment de nul·litat, separació o divorci ( arts. 91 del C.c. i art. 76.2 e del CF ). Si no és objecte de discussió entre els litigants, queda fixat com a fet no controvertit. Així, doncs, encara que es tracti d'un procediment de divorci de mutu acord, com és aquí el cas, el conveni regulador ha de resoldre la seva liquidació (en cas que sigui un règim de guanys en qualsevol de les seves modalitats, o de participació), o bé, en cas del règim de separació, pot servir per posar fi a les situacions de copropietat ( art. 43 del CF ). Es tracta, així, d'una matèria que forma part de l'objecte del procediment de divorci, per la qual cosa, allò que s'hagi resolt al respecte, un cop aprovat el conveni per sentència, també queda afectat pels efectes processals que li són propis quan aquesta esdevé ferma, entre els quals es troba l'efecte positiu de la cosa jutjada. Convé recordar, que els convenis de separació o divorci de mutu acord, són de naturalesa privada, i estan sotmesos al principi de llibertat contractual ( art. 1255 del C.c ), però, a més, al incorporar-se al procés per a, finalment, formar part integrant de la sentència que els aprova, també estan investits dels efectes processals propis de tota sentència. Així ho recorda la jurisprudència del Tribunal Suprem, com succeeix a la seva sentència de 10-12-03, quan diu: "La naturaleza de los Convenios Reguladores viene representada por constituir un efectivo negocio de naturaleza mixta, al intervenir en su perfección y consolidación la autoridad judicial que no elimina ni desplaza su naturaleza esencial de tipo contractual privada, ya que su elaboración dimana de la voluntad de los otorgantes que se expresa en el acto material de llevar a cabo la división y adjudicación del haber ganancial". Es també significativa la STSJCAT de 19-7-04 , quan diu al respecte que: "La cuestión se antoja bizantina por cuanto la Audiencia no declara la validez del convenio regulador de la separación matrimonial como tal, sino que, partiendo de que se trata de una convenio entre personas adultas y capaces, suscrito sobre la materia de los efectos de la separación matrimonial, declara que «el pacto por el que los esposos litigantes regularon las consecuencias patrimoniales de su separación es válido y los interesados no pueden desligarse de él, pues ese acuerdo les obliga, como ocurre con cualquier contrato...» (los subrayados son propios). Y ésa es, precisamente, la línea jurisprudencial actual. Puede leerse en la sentencia de 22 de abril de 1997: «Deben, por ello, distinguirse tres supuestos: en primer lugar, el convenio, en principio y en abstracto, es un negocio jurídico de derecho de familia; en segundo lugar, el convenio regulador aprobado judicialmente queda integrado en la resolución judicial, con toda la eficacia procesal que ello conlleva...". I més en davant afegeix: "La sentencia de 25 de junio de 1987declara expresamente que se atribuye trascendencia normativa a los pactos de regulación de las relaciones económicas entre los cónyuges, para los tiempos posteriores a la separación matrimonial; la sentencia de 26 de enero de 1993 añade que la aprobación judicial del convenio regulador no despoja a éste del carácter de negocio jurídico que tiene, como manifestación del modo de autoregulación de sus intereses querido por las partes". I, la STS 21-12-98 afegeix: " Como tiene reconocido esta Sala (Sentencias de 25 junio 1987, 26 enero 1993, 22 abril y 19 diciembre 1997 ), la Ley 7 julio 1981 ha supuesto un amplio reconocimiento de la autonomía privada de los cónyuges para regular los efectos de la separación y el divorcio, con la limitación que resulta de lo indisponible de algunas de las cuestiones afectadas por la separación o el divorcio, cuestiones entre las que no se encuentran las económicas o patrimoniales entre los cónyuges; los convenios así establecidos tienen un carácter contractualista por lo que en ellos han de concurrir los requisitos que, con carácter general, establece el Código Civil para toda clase de contratos en el artículo 1261 ". I tot seguit, i pel que aquí interessa, afegeix aquesta reoslució que: "siendo la aprobación judicial que establece el artículo 90 del Código un requisito o «conditio iuris» de eficacia del convenio regulador, no de su validez, y atributiva de fuerza ejecutiva al quedar integrado en la sentencia". I també afegeix que: "Ahora bien, ello no impide que al margen del convenio regulador, los cónyuges establezcan los pactos que estimen convenientes, siempre dentro de los límites de lo disponible, para completar o modificar lo establecido en el convenio aportado con la petición de separación o divorcio, ya se haga de forma simultánea, pero con referencia al convenio, a la suscripción de éste o posteriormente, haya sido aprobado o no el convenio judicialmente; tales acuerdos, que si bien no podrán hacerse valer frente a terceros, son vinculantes para las partes siempre que concurran en ellos los requisitos esenciales para su validez, al haber sido adoptados por los cónyuges en el libre ejercicio de su facultad de autorregulación de las relaciones derivadas de su separación matrimonial, y no concurriendo ninguna de las limitaciones que al principio de libertad de contratación establece el artículo 1255 del Código Civil , pues como dice la Sentencia de 22 abril 1997 «no hay obstáculo para su validez como negocio jurídico, en el que concurrió el consentimiento, el objeto y la causa y no hay ningún motivo de invalidez. No lo hay tampoco para su eficacia, pues si carece de aprobación judicial, ello le ha impedido ser incorporado al proceso y producir eficacia procesal (el subratllat és nostre), pero no la pierde como negocio jurídico".

De tot l'anterior en resulta que el contingut del conveni regulador de divorci de mutu acord, aprovat per sentència, pel que fa al règim econòmic matrimonial, produeix plens efectes processals entre les parts litigants, entre els quals es troba l'efecte positiu de la cosa jutjada, de manera que en un procediment posterior no poden tornar a discutir quin va ser el règim que va regir el matrimoni o pretendre que en va ser un de diferent ( art. 222.1 i 4 de la LEC ). Convé precisar que això serà així sempre que concorri, entre els dos procediments, l'anomenada identitat subjectiva, és a dir, quan en el procediment posterior, com és aquí el cas, siguin part només les mateixes persones que ho van ser en el procediment de divorci. Pel que fa a tercers, només queden afectats per l'efecte de la cosa jutjada des del moment en què la sentència de separació o divorci tingui accés a un registre públic ( art. 222.3 de la LEC, art. 89 del C.c. i art. 17.2 del CF ). La conseqüència de tot el que s'ha exposat no és altra que atès que el Sr. Daniel i la Sra. Virginia van establir en conveni de divorci de mutu acord que el seu règim era el de separació de béns, conveni que va ser aprovat per sentència de divorci de 4-4-01, en el procediment posterior que ara ens ocupa, on es pretén rectificar una inscripció del registre de la propietat envers la finca registral NUM000 , pel que fa a la menció que s'hi realitza que el Sr. Daniel adquireix una tercera part de la mateixa per a la seva societat-comunitat conjugal aragonesa, no pot la Sra. Virginia oposar-s'hi amb l'argument que el règim econòmic del seu matrimoni no va ser el de separació de béns, si no el de comunitat aragonesa. I no s'hi pot oposar perquè està vinculada per l'efecte positiu de la cosa jutjada, però, a més, perquè també està vinculada per allò que ella mateixa va acordar en un conveni que, com s'ha dit, té naturalesa contractual i que, per tant, l'obliga com qualsevol negoci jurídic, i sense que pugui anar després contra allò que ella mateixa va pactar lliurement. Evidentment, només seran possibles modificacions posteriors, per mandat legal, quan estiguin determinades per la producció de canvi de circumstàncies sobrevingudes ( art. 80 del CF i art. 775 de la LEC ), cosa que no és aquí el cas.

TERCER.- L'estimació del recurs comporta la condemna a pagar les costes causades en totes dues instàncies ( arts. 398 i 394 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal Don. Daniel contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància de Tremp, en procediment de judici ordinari núm. 124/05 , que revoquem, deixem sense efecte i, en el seu lloc, estimem la demanda interposada pel Sr. Daniel contra Doña. Virginia i, en conseqüència, declarem que el Sr. Daniel havia adquirit el veïnatge civil català amb anterioritat al seu matrimoni amb la Sra. Virginia ; que el règim econòmic del seu matrimoni, mentre va durar, va ser el de separació de béns i, en conseqüència, escau la rectificació de la inscripció primera de la finca núm. NUM000 del registre de la propietat de Tremp, per a que hi consti la condició catalana del Sr. Daniel i la seva situació personal de divorciat, amb expressa imposició de les costes de primera instància a la Sra. Virginia , a qui també condemnem a pagar les costes causades en aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació d'aquesta resolució als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.