Sentencia Civil Nº 22/2012, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 491/2011 de 24 de Enero de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECCIÓ TERCERA

APEL·LACIÓ 491/2011

JUDICI VERBAL 147/11

JUTJAT DE PRIMERA INSTÀNCIA NÚM. 7 DE TARRAGONA

SENTÈNCIA

MAGISTRAT:

GUILLERMO ARIAS BOO

Tarragona, vint-i-quatre de gener de dos mil dotze

Vist en aquesta Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Tarragona el recurs d'apel·lació que ha interposat la procuradora M. Jesús Muñoz Pérez, en representació de la comunitat de propietaris del passeig DIRECCION000 , NUM000 NUM001 , Residencial DIRECCION001 , Bl. NUM002 , Esc. NUM001 , de Tarragona, defensada per l'advocada Sílvia Gascón Plou, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Tarragona, amb data de quatre de maig de dos mil onze , a les seves actuacions 147/11, en què han estat parts, com a demandant, Zardoya Otis, SA, i, com a demandada, la pròpia apel·lant.

Antecedentes

Primer. La resolució impugnada té aquesta part dispositiva: "Que estimando íntegramente la demanda interpuesta por doña Rosa Elías Arcalís, procurador de los tribunales, en nombre y representación de Zardoya Otis, SA, contra comunidad de propietarios DIRECCION000 , NUM000 NUM001 , de Tarragona, debo condenar y condeno a la demandada al pago de 3718'54 euros y costas."

Segon. La demandada hi va interposar un recurs d'apel·lació pels motius que va trobar adients.

Tercer. Se'n va donar trasllat, del recurs, a la demandant, que s'hi va oposar pels motius que va considerar adequats.

Fundamentos

Primer. BREU HISTÒRIA DEL CAS. L'u de gener de mil nou-cents vuitanta-sis, Zardoya Otis, SA, va subscriure amb la comunitat de propietaris del DIRECCION000 , NUM000 NUM001 , Residencial DIRECCION001 , Bl. NUM002 , Esc. NUM001 , de Tarragona, un contracte que tenia com a objecte la prestació, a canvi d'un preu que la clienta havia de pagar de forma periòdica, d'un servei de manteniment dels aparells elevadors que hi havia a l'edifici de la comunitat. S'hi preveia una duració inicial de cinc anys, amb un règim de pròrrogues quinquennals successives si cap de les parts no denunciava abans de l'exhauriment de qualsevol d'aquests períodes el contracte. De manera que, segons el que establia una clàusula penal del propi contracte, si la comunitat desistia de la relació jurídica abans que se n'exhaurís qualsevol de les pròrrogues, havia d'indemnitzar l'altra part amb un cinquanta per cent del preu que hauria d'haver fet efectiu, en concepte de quota de manteniment, fins a l'acabament regular del període en curs. Va passar precisament això, que, el mes de març de dos mil nou, la comunitat va expressar l'altra part la seva voluntat de posar fi a la relació jurídica vint-i-un mesos abans que se n'exhaurís una de les pròrrogues. Zardoya Otis, SA, li va reclamar aleshores l'import de la indemnització estipulada. Com que no s'hi van posar d'acord, la reclamant va portar l'assumpte als jutjats. La jutge de primera instància li va donar la raó. A la seva sentència, hi argumenta que en un cas d'aquest tipus no és procedent fer ús de la facultat de moderació que reconeix al jutge l' article 1 154 del Codi civil espanyol, ja que no es tracta d'adaptar a un supòsit de compliment parcial o irregular una clàusula prevista només per una absoluta i plena manca de compliment, sinó d'aplicar un règim convencional que ja té en compte que l'abast de l'incompliment pot ser major o menor per establir una sanció estrictament proporcional al grau d'incompliment. La demandada hi ha interposat un recurs d'apel·lació, per mitjà del qual postula una revisió del cas que tingui en compte la seva condició de consumidora.

Segon. MARC LEGAL. Així és, la demandada no incorpora pas els aparells elevadors a un procés de producció, sinó que els seus veïns en fan ús com a usuaris finals. Concertat el contracte sota la vigència de la Llei General per a la defensa dels consumidors i dels usuaris de vint-i-sis de juliol de 1 984, no existeix el més mínim dubte que la comunitat apel·lant tenia, des del primer moment, la condició de consumidora que invoca. De conformitat amb la DT Primera de la Llei 44/2006 , de vint-i-nou de desembre, de Millora de la protecció dels consumidors i usuaris, el contracte que lligava les parts s'havia d'haver adaptat al règim d'aquesta mateixa Llei de Millora. Altrament, i de conformitat amb la redacció de l' article 10 bis 2 de la Llei General que resultava de la reforma legal, hom havia de reputar radicalment nul·les les clàusules abusives incorporades al contracte. De manera que el jutge havia d'interpretar el contracte en qüestió com si no hi hagués les clàusules abusives i integrar-ne el contingut amb subjecció al règim de l' article 1 258 del Codi civil espanyol i a les regles de la bona fe. A aquest efecte, la pròpia Llei 44/2006, al seu article 10 bis 1 , definia com a clàusules abusives les que, sense haver estat negociades de manera individual per les parts, trencaven, en perjudici del consumidor, l'equlibri de les prestacions recíproques, i, en qualsevol cas, les que classificava com a tals la DA Primera de la pròpia Llei. L'objecte del recurs és revisar, sota aquest règim, si hem de qualificar com a clàusula abusiva la que imposa al consumidor la subjecció al contracte durant un període mínim de cinc anys, i, cas que no ho sigui, si ho és, si més no, la que sanciona el trencament del pacte de permanència amb una indemnització del cinquanta per cent del preu corresponent al període que restés per complir.

Tercer. APLICACIÓ AL CAS. Val a dir que, si no fos per la condició de consumidora de la comunitat apel·lant, l'argumentació de la jutge de primera instància seria impecable. Amb subjecció al règim comú del Codi civil espanyol, no hagués estat procedent, com va explicar amb encert la jutge, l'exercici de la facultat de moderació prevista a l'article 1 154 del propi Codi. La clàusula contractual discutida ja adapta el seu abast al grau d'incompliment que s'hagi produït. Així, la indemnització que preveu és proporcional al temps que resta per a l'extinció natural del contracte. De manera que la pròpia clàusula ja estableix un criteri de moderació que fa sobrera la intervenció del jutge, perquè, de la mateixa forma que l'incompliment no és absolut, sinó parcial, la indemnització corresponent és proporcional a l'abast d'aquest incompliment. Ara bé, la qualitat de consumidora d'una de les parts canvia les coses de manera radical. No hi hem d'aplicar -si més no, no en primer terme- el règim comú del Codi civil espanyol, sinó el règim específic de la legislació que protegeix els consumidors i els usuaris, a la qual ens acabem de referir. Aquest Tribunal ja ho ha fet sovint en casos de naturalesa anàloga al que portem entre mans, com ara a les seves sentències d'u de febrer i set de juliol de dos mil onze. El criteri que ha establert el Tribunal en aquestes sentències accepta les clàusules que estableixen una durada de fins a cinc anys, atès que n'hi ha la justificació que permeten garantir que la inversió en recursos materials i humans que duu aparellada la subscripció del contracte ofereixi a l'empresari la seguretat d'un rendiment mínim. Aquesta justificació ens impedeix considerar que una clàusula d'aquesta naturalesa trenqui l'equilibri de les prestacions contractuals. En canvi, aquest Tribunal ha considerat que una indemnització del cinquanta per cent del preu corresponent al temps que resti per exhaurir de manera natural la duració del contracte és una sanció desproporcionada pel trencament del pacte de permanència. En termes raonables, una nova ordenació dels recursos materials i humans de l'empresa fa possible assumir l'acabament prematur de la relació amb unes pèrdues molt inferiors. Per tant, la clàusula sotmesa a discussió, que preveia una indemnització de l'abast indicat, ha de ser considerada nul·la, i, per tant, és com si les parts no l'haguessin posada al contracte. És el jutge, doncs, el que, per integrar, en aplicació del que disposa l' article 10 bis 2 de la Llei General per a la defensa dels consumidors i dels usuaris, segons la redacció a què hem fet esment al fonament de dret anterior, el contracte, ha de fixar la indemnització procedent. Amb el desig d'establir un criteri comú entre les Seccions del Tribunal, hem acordat que n'hi ha prou amb un vint-i-cinc per cent del preu corresponent al període pendent de compliment. L'aplicació d'aquest criteri comporta l'estimació parcial del recurs, amb la consegüent revocació de la sentència de primera instància.

Quart. INTERESSOS DE LA MORA PROCESSAL. De conformitat amb el que disposa l' article 576 de la Llei d'Enjudiciament civil, és el Tribunal de segona instància el que, quan hi ha una revocació parcial de la sentència de primer grau, ha de resoldre el que pertoca sobre aquests interessos. En vista que aquest Tribunal ha expressat de manera reiterada un mateix criteri, hem de considerar que era previsible una condemna parcial de la demandada. És just, doncs, mantenir com a data inicial dels interessos de la mora processal la de la sentència de primera instància.

Cinquè. COSTES DE LA PRIMERA INSTÀNCIA. En haver estat només parcial l'estimació de la demanda, hem de revocar també el pronunciament sobre costes de la primera instància, i eximir-ne la demandada del seu pagament, de conformitat amb el criteri del venciment objectiu, regla general que expressa l' article 394 de la Llei d'Enjudiciament civil.

Sisè. COSTES DE LA SEGONA INSTÀNCIA. De conformitat amb el que disposa l' article 398.2 de la Llei d'Enjudiciament civil, no se n'ha de fer càrrec, d'aquestes costes, cap de les parts.

Fallo

Amb estimació, en part, del recurs d'apel·lació que ha interposat la procuradora M. Jesús Muñoz Pérez, en representació de la comunitat de propietaris del DIRECCION000 , NUM000 NUM001 , Residencial DIRECCION001 , Bl. NUM002 , Esc. NUM001 , de Tarragona, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Tarragona, amb data de quatre de maig de dos mil onze , a les seves actuacions 147/11,

1) REVOCO, en part, aquesta sentència, els pronunciaments de la qual resten substituïts per aquests:

1- Amb estimació de la demanda de Zardoya Otis, SA, CONDEMNO la comunitat de propietaris del DIRECCION000 , NUM000 NUM001 , Residencial DIRECCION001 , Bl. NUM002 , Esc. NUM001 , de Tarragona, a pagar a la demandant 1.859'27 € (mil, vuit-cents cinquanta- nou euros, amb vint-i-set cèntims)

2- amb els interessos de la mora processal que s'hagin produït des de la data de la sentència de primera instància (calculats amb subjecció a un tipus equivalent al de l'interès legal del diner incrementat en dos punts)

3- sense condemnar cap de les parts a pagar les costes de la primera instància.

2) No CONDEMNO cap de les parts a pagar les costes del recurs.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat del qual provenen, amb testimoni d'aquesta resolució, i demaneu-ne rebut.

Retorneu a l'apel·lant el dipòsit que ha constituït per recórrer contra la sentència de primera instància.

Aquesta és la meva resolució, que mano i signo.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día veinticuatro de enero de dos mil doce. Doy fe.