Sentencia CIVIL Nº 213/2022, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 334/2022 de 17 de Mayo de 2022

Encabezamiento

Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1718042120198211830

Recurs d'apel·lació 334/2022 2

Matèria: Apel·lació civil

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de DIRECCION000

Procediment d'origen: Procediment ordinari 609/2019

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 1647000012033422

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari: Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Concepte: 1647000012033422

Part recurrent / Sol·licitant: Simón

Procurador/a: Susanna Risquez Campasol

Advocat/ada: Francesc Nogue Bataller

Part contra la qual s'interposa el recurs: Valeriano , COMPAÑÍA DE SEGUROS Y REASEGUROS MAPFRE

Procurador/a: Eva Maria Garcia Fernandez

Advocat/ada: Xavier Rubau Trayter

SENTÈNCIA NÚM. 213/2022

Il·lms. Srs.:

MAGISTRATS

Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

Sra. MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Sr. JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 17 de maig de 2022

Antecedentes

PRIMER.El 3 de maig de 2022 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 609/2019, procedents del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de DIRECCION000, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Susanna Risquez Campasol, en representació de Simón, contra la Sentència de data 4 de novembre de 2021, en què consta com a part apel·lada la procuradora Eva Maria Garcia Fernandez, en representació de Valeriano i Compañía de Seguros y Reaseguros Mapfre.

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'DESESTIMO la demanda interpuesta por el Sr. Simón contra Valeriano y COMPAÑÍA DE SEGUROS Y REASEGUROS MAPFRE, absolviéndola de las pretensiones contra ella dirigida.

No ha lugar a la imposición de costas.'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 16/05/2022.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Joaquim Fernández Font.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.El dia 8 de setembre de 2.017, l' Alfonso, que en aquell moment tenia 7 anys, acompanyat pel seus avis materns, va anar a les fires de DIRECCION001.

Amb el consentiment dels seus avis, va pujar a una atracció coneguda com 'barredora', on va caure i va patir una fractura diafisaria 1/3 del fèmur de la cama dreta.

En aquest procediment, completant la seva capacitat processal i d'obrar el seu pare Sr. Simón, reclama una indemnització total de 13.210,42 euros per les lesions que va patir (12.385,13 euros) i per les despeses produïdes (825,29 euros).

Ho fa contra el propietari de l'atracció on es va produir la caiguda, Sr. Valeriano i contra Mapfre, que era l'empresa que l'assegurava.

SEGON.Aquesta pretensió es fonamenta jurídicament en la responsabilitat per culpa extracontractual que preveu l' article 1.902 del Codi civil espanyol.

Segons la demanda, les lesions produïdes al demandant derivarien de la negligència del propietari de l'atracció per diverses raons.

Primera, perquè el trencament del fèmur es va produir quan va quedar atrapat entre la barra giratòria que té aquella atracció i el seu terra.

Segona, en aquell moment no hi havia cap empleat vigilant el seu funcionament , sense que estigués present el seu propietari.

TERCER.La jutgessa de primera instància ha desestimat íntegrament la pretensió.

En síntesi, aquesta decisió es basa en què no ha quedat acreditat com es van produir les lesions del menor.

El fet que es produís un resultat lesiu, no implica necessàriament que hi hagués una actuació negligent per part del propietari de la instal·lació firal o de les persones que havien de controlar el seu funcionament.

Aquesta falta de demostració sobre la producció dels fets, implica que sigui dubtós com van esdevenir-se, el que ha justificat que, malgrat la desestimació de la demanda, no hagi imposat les costes de la primera instància.

QUART.El demandant no està d'acord amb el criteri esmentat.

El seu recurs, d'una extensió considerable, barreja en un sol motiu diverses al·legacions diferents, que reitera diverses vegades, el que fa més difícil la seva adequada comprensió i el seu estudi.

Dels seus arguments es poden dividir diversos motius del recurs.

Primer, una inadequada aplicació del dret i la jurisprudència relativa a la responsabilitat civil per culpa extracontractual, que de fet és la darrera al·legació que fa.

Segon, manca de motivació de la sentència.

Tercer, errònia valoració de la prova presentada, que centra en el valor probatori de l'acta aixecada sobre els fets per la Guàrdia Municipal de DIRECCION001, que no ha estat tingut en compte, i en el contingut de la declaració testifical de l'àvia materna del nen lesionat.

A continuació estudiarem de manera separada els diversos motius del recurs.

Normativa aplicable.

CINQUÈ. L' article 1.902 del codi civil espanyol disposa:

'El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a reparar el daño causado.

SISÈ. L'article 1.903 estableix:

'La obligación que impone el artículo anterior es exigible no sólo por los actos u omisiones propios, sino por los de aquellas personas de quienes se debe responder.

Los padres son responsables de los daños causados por los hijos que se encuentren bajo su guarda.

Los tutores lo son de los perjuicios causados por los menores que están bajo su autoridad y habitan en su compañía.

Los curadores con facultades de representación plena lo son de los perjuicios causados por la persona a quien presten apoyo, siempre que convivan con ella.

Lo son igualmente los dueños o directores de un establecimiento o empresa respecto de los perjuicios causados por sus dependientes en el servicio de los ramos en que los tuvieran empleados, o con ocasión de sus funciones.

Las personas o entidades que sean titulares de un Centro docente de enseñanza no superior responderán por los daños y perjuicios que causen sus alumnos menores de edad durante los períodos de tiempo en que los mismos se hallen bajo el control o vigilancia del profesorado del Centro, desarrollando actividades escolares o extraescolares y complementarias.

La responsabilidad de que trata este artículo cesará cuando las personas en él mencionadas prueben que emplearon toda la diligencia de un buen padre de familia para prevenir el daño'.

SETÈ. L'article 1.101 de la mateixa llei diu:

'Quedan sujetos a la indemnización de los daños y perjuicios causados los que en el cumplimiento de sus obligaciones incurrieren en dolo, negligencia o morosidad, y los que de cualquier modo contravinieren al tenor de aquéllas'.

Al seu torn, l'article 1.104 preveu que:

'La culpa o negligencia del deudor consiste en la omisión de aquella diligencia que exija la naturaleza de la obligación y corresponda a las circunstancias de las personas, del tiempo y del lugar.

Cuando la obligación no exprese la diligencia que ha de prestarse en su cumplimiento, se exigirá la que correspondería a un buen padre de familia'.

Jurisprudència.

VUITÈ. El Tribunal Suprem s'ha ocupat d'una manera molt reiterada de determinar els requisits i els fonaments de l'anomenada culpa extracontractual, que no deriva de l'existència d'un contracte entre les parts.

La sentència de 15 de març de 2.021 recorda:

'La jurisprudencia de esta Sala viene declarando que el riesgo por sí solo, al margen de cualquier otro factor, no es fuente única de la responsabilidad establecida en los arts. 1902 y 1903 CC ( SSTS 6-6-07 en recurso nº 2169/00 , 26-9-06 en recurso nº 930/03 , 6-9-05 en recurso nº 981/99 , 4-7-05 en recurso nº 52/99 , 31-12-03 en recurso nº 531/98 y 6-4-00 en recurso nº 1982/95 ).

En segundo lugar, la aplicación de la doctrina del riesgo en el ámbito de la responsabilidad civil exige que el daño derive de una actividad peligrosa que implique un riesgo considerablemente anormal ( STS 24-1-03 en recurso nº 2031/97, con cita de las de 20-3-96, 26-12-97, 2-3-00 y 6-11-02)'.

Insiste en tal doctrina la sentencia 185/2016, de 18 de marzo , que fijó, con claridad, que el riesgo no es suficiente sino va acompañado de culpa, en los términos siguientes:

'La creación de un riesgo, del que el resultado dañoso sea realización, no es elemento suficiente para imponer responsabilidad (objetiva o por riesgo), ni siquiera cuando la actividad generadora del riesgo sea fuente de lucro o beneficio para quien la desempeña. Se requiere, además, la concurrencia del elemento de la culpa (responsabilidad subjetiva), que sigue siendo básico en nuestro Derecho positivo a tenor de lo preceptuado en el artículo 1902 CC, el cual no admite otras excepciones que aquellas que se hallen previstas en la Ley. El mero hecho de que se haya producido el resultado dañoso, realización del riesgo creado, no puede considerarse prueba de culpa -demostración de que 'faltaba algo por prevenir'-, puesto que ello equivaldría a establecer una responsabilidad objetiva o por el resultado, que no tiene encaje en el artículo 1902 CC'.

En el mismo sentido, las sentencias 519/2010, de 29 de julio y 208/2019, de 5 de abril , así como las citadas en ellas.

A continuació, fixa unes pautes orientatives per resoldre casos en què la pretensió es fonamenti en l'existència de culpa extracontractual.

'I. En primer lugar, que el riesgo, por sí solo, no es título de imputación jurídica en el ámbito de nuestro derecho, sino que corresponde al legislador la atribución del régimen jurídico de la responsabilidad objetiva a una concreta y específica actividad...

II. La doctrina del riesgo se encuentra, por otra parte, circunscrita a aquellas actividades anormalmente peligrosas, no es extrapolable a las ordinarias, usuales o habituales de la vida. Los daños susceptibles de ser causados con la actividad peligrosa han de ser especialmente significativos por su frecuencia, alcance o gravedad y fundamentalmente si afectan a la salud de las personas. No se extiende la aplicación de la mentada doctrina a aquellos otros que son fácilmente prevenibles...

III. Para los supuestos de daños derivados de actividades especial o anormalmente peligrosas se eleva considerablemente el umbral del deber de diligencia exigible a quien la explota, controla o debe controlar, en proporción al eventual y potencial riesgo que genere para terceros ajenos a la misma. No cabe exigir una pericia extrema o una diligencia exquisita cuando nos encontremos ante un riesgo normal creado por el autor del daño...'.

NOVÈ.Pel que fa a la possible exigència de responsabilitat per negligència quan la concreta actuació imputada al demandat està autoritzada administrativament, la mateixa sentència argumenta:

'La circunstancia de que la actividad contase con autorización administrativa no significa ni implica la ausencia de responsabilidad en su gestión y control, no conlleva el cumplimiento de los activos deberes de prevención de riesgos que competían a la demandada. Tampoco la ausencia de sanciones administrativas permite obtener la conclusión de que se observó la diligencia debida...'.

DESÈ. De la jurisprudència que acabem d'extractar, s'arriba a la conclusió que només de manera excepcional i en referència a activitats especialment perilloses generadores d'un risc superior al normal, la responsabilitat extracontractual es pot fonamentar només en la pròpia generació del risc.

En els altres casos, cal que s'acrediti una negligència en l'actuació de la persona contra la qual es planteja la pretensió, element subjectiu sense el qual no pot existir la imputació a títol de culpa o negligència.

Per altra banda, el fet que una determinada actuació dins l'àmbit de la qual s'ha produït el resultat lesiu estigui autoritzada administrativament, no implica necessàriament que per aquesta sola circumstància s'exclogui completament qualsevol mena de responsabilitat.

Sobre la base d'aquestes premisses normatives i jurisprudencials, entrarem a estudiar el cas litigiós.

Risc derivat de l'atracció i assumpció per part dels guardadors del menor.

ONZÈ.De la pericial presentada per Mapfre, feta pels Srs. Héctor i Isaac, així com de la declaració testifical de l'àvia materna del menor lesionat, resulta que l'atracció coneguda com a 'barredora' té un sistema de funcionament molt simple.

Consisteix en dues barres horitzontals al terra, que giren a diverses velocitats, que estan inserides en un suport vertical.

La finalitat d'aquestes barres és la 'd'escombrar' els usuaris que no saltin pel damunt (barra inferior) o que no hi passin per sota (barra superior).

Ambdues estan protegides per material plàstic per amortir els possibles cops.

L'atracció està rodejada per una estructura inflable també plàstica.

DOTZE.De la observació de les fotos de l'atracció que s'insereixen a la demanda i de les que consten en l'informe pericial avantdit, no constatem que l'ús d'aquesta atracció impliqui cap mena de risc considerable o especial.

Per altra banda, la pericial esmentada és l'única aportada sobre les característiques tècniques i funcionament de l'atracció.

La part demandant no ha presentat cap informe pericial que pogués constatar un risc, que no resulta d'aquella pericial ni de l'observació de les fotografies inserides a la demanda o adjuntades a l'esmentada pericial.

TRETZÈ.Tampoc podem menystenir que els avis del demandant, des del moment en què el va pujar a l'atracció, devien constatar que no implicava cap perill per un nen de la seva edat.

Ara bé, si existia algun mínim risc, pel sol fet de permetre que pugés a l'atracció, estaven acceptant-lo.

Estem dins l'àmbit a què ha fet repetida al·lusió la jurisprudència quan es refereix als riscos quotidians i normals de la vida en general i de les activitat lúdiques, particularment.

CATORZÈ.Per tot el que acabem d'exposar, no és procedent aplicar el règim de responsabilitat civil derivat d'activitats generadores d'un risc especial.

Motivació de la sentència.

QUINZÈ.Segons el recurs, la jutgessa que ha redactat la sentència impugnada, hauria infringit el que disposa l' article 218.2 de la LEC respecte de l'obligació de motivar adequadament les resolucions judicials.

Com ja hem dit més amunt, una bona part dels retrets fonamentats en aquesta manca de motivació, en realitat s'estan barrejant amb una discrepància amb la valoració de la prova presentada, sense que tinguin res a veure una cosa amb l'altra.

SETZÈ.De la lectura de l'esmentada resolució, resulta que ha fonamentat d'una manera més que suficient i adequada les raons que han portat a la decisió ara discutida.

La jutgessa d'instància ha fet un extens recull de la jurisprudència i normativa aplicables per resoldre el cas, ha valorat les proves presentades i ha arribat a la conclusió que no ha quedat acreditat que els fets es produïssin com diu la demanda, que és la raó per la qual ha estat desestimada.

Que la motivació ha estat suficient, és tan clar que del recurs resulta que la part demandant ha entrat a discutir la valoració probatòria feta i a mirar de desvirtuar els arguments de la sentència.

En conclusió, no s'ha infringit l'article esmentat i la motivació de la sentència és suficient per entendre les raons de la seva decisió final.

Força probatòria d'un document públic.

DISSETÈ.El recurs afirma que al document fet per un agent de la Guàrdia Municipal de DIRECCION001, no se li ha donat la força probatòria que ha de tenir com a document públic que és.

DIVUITÈ.No podem estar d'acord amb el recurs, ni pel que fa a la força probatòria dels documents públics, ni respecte del contingut d'aquell concret document.

Respecte del valor probatori d'aquesta classe de documents, segons el que resulta del número primer de l'article 319.1 de la LEDC, fan prova del fet, acte o estat de coses que documentin, de la data en què s'atorguen, de qui els atorga i de les persones que han intervingut.

El que no diu per enlloc és que facin prova de com s'han produït uns fets, de la veracitat de les manifestacions que puguin fer els intervinents o de les opinions que puguin donar.

A més, l'apel·lant no ha tingut en compte que no estem davant de cap document públic, perquè el que va redactar la Guàrdia Municipal no té encaix dins dels que enumera l' article 317 de la llei processal esmentada, sinó que és un document administratiu.

La seva força probatòria, d'acord amb el que disposa el número 2 de l'article 319, encara és més reduïda.

Aquesta classe de documents tampoc permet acreditar la veracitat o exactitud de les declaracions recollides pels agents de policia que els han redactat.

Per tant, l'abast probatori que el recurs pretén donar a aquesta classe de document, és completament excessiva i no s'ajusta a la normativa avantdita.

DINOVÈ.El contingut del document esmentat, no prova per enlloc com es van produir les lesions del menor ni, específicament, que quedés enganxat amb algun element de l'atracció.

De l'acta aixecada només resulta una declaració del propietari de l'atracció, que va dir que no estava present quan es va produir el fet, que hi era la seva mare i el que ella li havia explicat.

A partir d'aquí, i deixant a banda que les explicacions sobre el que li havia dit la seva mare eren purament referencials o indirectes, no trobem cap explicació concreta de com es van desenvolupar els fets.

En definitiva, prescindint del que ja hem dit sobre el valor probatori d'aquesta classe de documents, el cert és que, com argumenta la jutgessa d'instància , el que ara estudiem, o per ser més exactes, la declaració que s'hi fa constar, no aporta cap dada rellevant que permeti concloure com es van produir les lesions i si hi ha hagut alguna mena de negligència a càrrec del titular de l'atracció.

Si a tot això hi afegim que malgrat que la part demandant va reclamar l'interrogatori del Sr. Valeriano, hi va renunciar a l'inici del judici, ens trobem que no tenim la seva versió dels fets més enllà que entenem que fa seus els arguments emprats per la seva defensa en la contestació a la demanda.

Molt probablement i tenint en compte que no estava present, la seva versió no podria aportar res al que s'ha erigit en el fet central del litigi, que és com es va fer mal el menor.

VINTÈ.Del que acabem de dir, arribem a la conclusió que la jutgessa d'instància no ha infringit la normativa sobre el valor probatori dels documents administratius, ni hi ha cap mena d'error en la valoració del que resulta d'aquest document.

Valoració de la resta de proves.

VINT-I-UNÈ.El recurs fa repetides referències a què no s'hauria valorat correctament la declaració testifical en el judici de l'àvia materna del menor lesionat, Sra. Luisa, que era qui l'acompanyava, juntament amb l'avi, i qui estava present quan va pujar a l'atracció.

Va declarar que quan el nen va voler saltar, se li van enganxar el peu i que l'atracció (suposem que volia dir la barra de sota) el va anar arrossegant, tot i que es va anar aturant a poc a poc.

Que allà hi havia altres pares d'uns altres nens que també estaven jugant a l'atracció i que van veure el que va passar. Que el nen cridava molt perquè la cama li feia mal, i que els pares també cridaven que és parés el funcionament de l'atracció.

La jutgessa d'instància li va preguntar com s'havia enganxat, i va respondre que no ho sabia.

També va dir que en aquell moment no hi havia ningú controlant l'atracció, i que va venir una senyora a aturar-la al cap de poca estona.

VINT-I-DOSÈ.Vistes les seves manifestacions, i sobre tot els dubtes que va manifestar en el judici, no podem considerar provat com es va produir l'accident.

Sense més explicacions, no podem entendre com es podia enganxar la cama del nen, suposem que a la barra més baixa, ni tampoc com el podia arrossegar si, com veurem, sembla que tècnicament no seria possible per la poca potència del motor.

En definitiva, ens trobem davant d'una declaració no massa aclaridora de com es van produir les lesions.

VINT-I-TRESÈ.No podem passar per alt que la part demandant, que d'acord amb l' article 217.2 de la LEC, era la que havia d'acreditar suficientment com es van produir els fets, no ha proposat cap prova pericial tècnica sobre el funcionament, potència o característiques de l'atracció, que pogués oferir al tribunal una hipotètica visió diferent a la que han presentat els pèrits de l'asseguradora demandada.

Tampoc ha sol·licitat al pèrit mèdic que ha proposat, que avalués si les lesions del nen eren compatibles amb el funcionament de l'atracció o amb la eventual possibilitat que la cama se li enganxés a la barra inferior o, fins i tot, si les lesions es podien agreujar pel temps que suposadament va trigar l'encarregada a aturar l'atracció.

L'únic que la demandant va plantejar al seu pèrit mèdic, va ser l'avaluació de les lesions.

VINT-I-QUATRÈ.Les demandades han presentat una certificació que acredita la correcció de la instal·lació el març de 2.017 (encara no sis mesos abans del dia en què el menor demandant la va fer servir).

També han presentat una altra certificació sobre la seva correcció i del compliment de la normativa el dia que es va col·locar a la fira de DIRECCION001, precisament el mateix dia dels fets.

Finalment, hi ha una tercera certificació dos dies després, és a dir, un cop produït l'accident. Un cop més, es fa constar que, inspeccionada l'atracció, funciona correctament i que es pot continuar fent servir sense cap problema de seguretat per a les persones.

De la pericial feta pels Srs. Héctor i Isaac, a la qual ja hem fet referència anteriorment, tampoc resulta cap mena de risc derivat del seu ús per nens petits, ni cap explicació de com es podria produir una hipotètica enganxada per la cama.

Conclusió.

VINT-I-CINQUÈ.Per tot el que hem exposat, arribem a la conclusió que no ha quedat demostrar que les lesions al menor es produïssin com explica la demanda.

La càrrega de demostrar-ho corresponia a la part demandant.

Partint d'aquesta premissa, si no s'acredita com s'ha causat la lesió, és impossible entrar a valorar si està unida causalment a alguna negligència de les persones encarregades de supervisar el funcionament de l'atracció o al seu mal funcionament.

No es pot descartar que les lesions fossin el resultat d'una mala caiguda del nen o d'un mal ús de l'atracció.

Per tot el que hem exposat, és procedent desestimar el recurs.

Costes.

VINT-I-SISÈ.Els dubtes que hem explicat van motivar que, malgrat la desestimació de la demanda, la jutgessa d'instància no imposés les costes a la part demandant.

Aquesta decisió no ha estat impugnada per cap de les demandades, el que d'alguna manera ve a corroborar que estan d'acord amb què el cas és dubtós.

Com que aquest tribunal comparteix aquests dubtes, considerem que no és procedent imposar, tampoc, les costes de la segona instància d'acord amb el que preveu l' article 394.1, en relació amb el 398.1, de la LEC.

Fallo

PRIMER.Desestimem el recurs d'apel·lació presentat en nom de Simón contra la sentencia de primera instància i la confirmem íntegrament.

SEGON.No imposem les costes de la segona instància.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3 de la LEC, si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal de conformitat al que preveu la disposició final setzena de la mateixa llei processal.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà de presentar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer, si escau, el pagament del dipòsit preceptiu.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, una vegada ferma, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Il·lms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.

Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.

Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.

L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.

Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.

Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.